FRANCESC DE DALMASES
JUNTS
“La repressió em fa por, però no m’arronsarà”
“L’extrema dreta és al Parlament per destruir la democràcia des de dins, i no només és Vox”
“Demanava temps, s’ha treballat amb detall i es notarà”
EL NIU DE L’ÀLIGA
“Capvespre d’hivern a tocar del refugi del Niu de l’Àliga, al capdamunt de la Tosa d’Alp, a 2.510 m d’altitud. Em sembla un dels paisatges més bonics de Catalunya, un balcó privilegiat al Ripollès, la Cerdanya, el Capcir, Andorra, l’Alt Urgell i el Berguedà. Amb sort s’hi pot veure Montserrat trencant un mar de núvols i, amb molta sort, la serra de Tramuntana, de l’illa de Mallorca. És, juntament amb llegir, les dues coses que necessito molt per viure, que són la meva benzina.”
A la política també ve gent com Laura Borràs o Victòria Alsina, deixant una posició de confort pel país
El Parlament té poc poder, la limitació autonòmica limita el progrés i el benestar dels ciutadans
Periodista o polític?
Periodista és la vocació i el que em sento. De polític en el sentit institucional no me n’he sentit mai, però sempre he fet política en el sentit de comprometre’m amb els drets humans i en l’acció col·lectiva a casa i a fora.
I com arriba al Parlament?
A partir de l’1 d’octubre. Jo era al Pacte Nacional pel Referèndum i després del 155 molts vam creure que calia una llista unitària i vam proposar crear un espai nou al servei dels partits, perquè no tenia sentit anar a aquelles eleccions imposades amb les llistes tradicionals. No va funcionar perquè a ERC no li va semblar bé. Després el president Puigdemont crea JxCat i em proposa participar-hi. Va ser una sorpresa per a mi, però era el moment de comprometre’s.
Què pot aportar a la política un periodista?
Jo tenia l’esperança que aquella legislatura fos la culminació de l’1-O, però l’error que cometem col·lectivament és no fer valdre la força de les urnes i d’investir el president Puigdemont el 30 de gener del 2018. A partir de llavors, tot i els esforços titànics del president Torra, l’Estat ens ha agafat la mida i t’adones que el 155 va ser efectiu més enllà del que va durar.
Al Parlament s’hi va per vocació de servei?
El primer cop que seus a l’hemicicle impressiona, perquè tens la sensació que molta gent ha fet un esforç perquè hi siguis. És una enorme responsabilitat i un privilegi que valoro moltíssim. Però la legislatura passada hi érem per causes concretes i no puc evitar la sensació que no hem portat aquesta responsabilitat fins al final. El 155 va generar pors, inseguretats i divisió al si de l’independentisme. I jo, des de la lògica de suma i en la mesura del que puc, intento recordar que junts vam fer l’1 d’octubre i dividits no vam ser capaços ni d’investir el president Puigdemont.
Digui’m tres coses que vol millorar des del Parlament aquesta legislatura.
Una de molt important és el tracte a la gent gran en la nostra societat. L’esperança de vida s’allarga i estem envellint, però no tenim prou recursos ni atenció per donar a la gent gran el tracte que mereix, i això ho hem de millorar. La segona: no podem parlar de sobirania sense tenir en compte d’on surt l’energia quan encenem l’interruptor de la llum. Si no autosuficients, almenys hem de tenir un control efectiu sobre l’energia que consumim i això passa per fer apostes molt valentes per les renovables i per un pacte de país per decidir on posem les instal·lacions grans que necessitem. O som sobirans energèticament o continuarem depenent de les grans empreses de l’Íbex-35. I la tercera: mantenir l’acció exterior de la Generalitat, les nostres relacions internacionals, a pesar de l’Estat, perquè un moviment nacional necessita força interior i també presència a l’exterior.
En queda alguna cosa a Junts, de Convergència?
Segur que moltes coses bones. Entendre que hi ha una certa idea de país, que actua de forma transversal respecte a les ideologies. I una cosa que m’agrada molt, que és connectar amb el sentiment majoritari del país, la centralitat. Jo no he militat ni he tingut relació amb Convergència, però en la lògica de suma, em sembla perfecte que a Junts hi hagi gent que va ser a CDC i al PDeCAT.
Què serà més difícil, bastir el pacte de govern o que no es trenqui?
Per mi el missatge clar del 14-F és “Us heu d’entendre”. A Junts o a ERC ens hauria encantat tenir 45 diputats i que s’imposés o bé la lògica de la negociació o bé la de la confrontació intel·ligent, però estem pràcticament en un empat, amb menys diferència ara que en la passada legislatura entre Junts i ERC. Per això, quan hi ha dubtes o tensions, jo sempre recordo el resultat del 14-F. Nosaltres no ens sentim a gust amb la taula de diàleg, però hem de respectar el resultat de les urnes, de la mateixa manera que ERC ha d’entendre que en paral·lel hem de treballar en una mesa a cinc amb els partits independentistes, Òmnium i l’ANC per bastir una alternativa democràtica a la repressió de l’Estat, que no només no s’atura sinó que encara creix.
Entenen el cansament de l’independentisme amb els seus representants?
Absolutament. Però una bona coalició necessita temps per anticipar les friccions i posar-hi remei. Hem treballat fins al detall petit i aquesta feina es veurà en la falta de conflictivitat del dia a dia del govern. Hem d’estar orgullosos d’aquest pacte. A partir d’aquí, el desencís va més enllà de la dificultat del pacte. Hem parlat massa de la llibertat dels presos i els exiliats i de com recuperar l’autonomia i massa poc de l’objectiu final, la independència, que és legítima, i ha de ser possible per vies pacífiques i democràtiques. Hem de recuperar el discurs de la independència, perquè no només té a veure amb els problemes reals dels catalans sinó que és la millor via que tenen per solucionar-los. La pandèmia ens ha permès veure clarament que si no pots controlar els teus recursos o ser sobirà per actuar en el mercat internacional, estàs venut, i més si a l’altra banda tens un govern lent i poc encertat. Jo crec que aquest cansament l’hauríem de reconduir cap a la constatació que efectivament només la independència ens permetrà resoldre els problemes d’aquest país.
D’acord, però el lideratge dels polítics davant la gent n’ha sortit tocat...
No m’agrada generalitzar. En tot cas, els ciutadans ens han regalat una majoria del 52% i el que podem fer des de la política és presentar perfils que responguin a aquesta confiança. Per exemple, Laura Borràs, amb talent, capacitat de connectar amb la gent, sense por a dir el que pensa, coherent en el que diu i fa. O Victòria Alsina, que aparca una situació personal i laboral magnífica a la Universitat de Nova York, amb un projecte nou a Barcelona i una carrera acadèmica magnífica per posar-se al capdavant de la conselleria d’Exteriors just quan l’Estat deixa clar que a qui lideri l’acció exterior, si pot, el destruirà. Hi ha gent que surt d’una posició de confortabilitat perquè el país s’ho val.
Se sent amenaçat per l’Estat?
Molt. Ja que ho preguntes, és el pitjor d’aquests tres anys. Saber que tenir una determinada opció política et converteix en caça major i en qualsevol moment et pot canviar la vida. Jo mateix sé perfectament que m’estan investigant, que la immunitat parlamentària no està sent respectada per l’Estat. La sensació és d’absoluta desprotecció. I fa por, molta, però no tinc intenció d’arronsar-me.
I la família com ho viu?
Sempre explico que soc pare de tres adolescents, un de 16, un de 20 i una de 91 que és molt adolescent. Els cuido a tots tres i són els que em fan patir més per tot plegat, però abans de fer el pas d’anar a llistes ja els vaig dir els riscos que hi havia, en són perfectament conscients i sé que ho han patit, però sempre els dic que han estat el meu major suport i que sense la seva complicitat jo no hauria pogut aguantar bona part de les coses que m’han passat.
Com es porta que un company de feina et desitgi la presó o la ruïna?
És la gran victòria de la repressió i la gran derrota del parlamentarisme. Recordo com a la primera comissió d’Exteriors d’aquesta legislatura, un diputat va desitjar-li a la consellera Alsina, que portava 34 dies en el càrrec, que acabés «a l’ombra», a la presó. És la destrucció del que significa el Parlament. Ens ensenyen que en qualsevol Parlament tots els grups tenen el desig de ser majoritaris o influents i acabar estant al govern. La gran paradoxa és que, a partir del 2017, al Parlament hi entren forces parlamentàries que el que volen és destruir el Parlament des de dins. I t’ho diuen així. Van a la comissió d’Exteriors dient que no hauria d’existir una comissió d’Exteriors; o venen dient que s’ha de tancar TV3 o que els mitjans en català no han de tenir suport públic... És la definició bàsica de l’extrema dreta, que no només afecta Vox, que és utilitzar el sistema democràtic per destruir-lo des de dins.
Ha ajudat a bastir un govern. S’hi veu formant-ne part en el futur?
La feina legislativa m’ha seduït. Poder generar actuacions que millorin la vida de la gent em sembla molt interessant i després de treballar a favor dels drets humans al Congo, Bòsnia, Kurdistan o Brasil, poder-ho fer pels drets civils i polítics a casa meva és el més gran privilegi. No pots dir mai que no passarà, però fins ara l’executiu no m’ha temptat gens, ni m’hi he postulat mai.
El Parlament de Catalunya té poder real?
Molt poc. Catalunya és una societat atenta als reptes globals que tenim i capaç de generar una resposta política a través del seu Parlament, amb lleis pel canvi climàtic, la regulació de lloguers, les energies renovables, etcètera, però la limitació autonòmica és la limitació al seu progrés i al benestar i la felicitat dels ciutadans de Catalunya.
De la muntanya a l’arena
Francesc de Dalmases sent la crida de la muntanya i la del país que hi veu des de dalt. Per això és diputat des del 2017, però ja feia política fa més de trenta anys des de la societat civil organitzada, al Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals –on va coincidir amb Carles Riera i Jordi Sànchez, entre altres–, al Grup Ramon Barnils, a la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana, a l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català, a l’Agència Catalana de Cooperació, al Consell de Cooperació de Barcelona, a la Fundació CATmón, a la Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes o al Pacte Nacional pel Referèndum. Quan no treballa, s’alimenta de la muntanya, la lectura i la bicicleta de carretera, que l’ajuda molt “a netejar el cervell”. Té un perfil molt actiu a Twitter, li agrada dir el que pensa, encara que pugui generar tensió, i no es veu formant part del govern; disfruta més entre bastidors, sigui negociant i bastint la coalició i treballant pel país des del Parlament, on ara té com a grans objectius blindar i posar al dia els mitjans públics de la Generalitat (“una estructura d’estat”), impulsar l’acció exterior del govern i treballar per la sobirania energètica i per millorar els recursos i l’atenció a la gent gran.
Francesc de Dalmases
Francesc de Dalmases i Thió (Barcelona, 1970) és educador social de formació, periodista de professió i diputat del Parlament per Junts des del 2018, després de les eleccions del 21-D.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.