Política

EVA CANDELA I LÓPEZ

PSC

“Trobo a faltar més treball en equip i menys teatralització”

“A la política hi he arribat pels meus mèrits, pel que sé com a tècnica i treballant molt”

“Si no tens sentit de servei públic, no et dediquis a la política”

VISITES FAMILIARS
La imatge que ha escollit la diputada és la d’una visita a un dels seus dos fills, el Pau, que des de fa un temps viu a Alemanya amb la seva companya. En concret, la imatge és d’uns dies de les vacances acompanyada del seu marit, el Joan, que també és arquitecte tècnic, la professió i estudis que els va unir. L’altre fill, en Ricard, va estudiar a l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (Inefc) a la Blanquerna.
És inhumà que duri tres dies un ple, per exemple. És com si visquéssim en un micromon
Vinc d’una família vinculada a la política. Els meus pares van ser militants socialistes des que tinc ús de raó

S’estrena al Parlament però és la primera a arribar-hi. A l’estiu es lleva a les sis i s’ho estudia i prepara tot meticulosament. Res a l’atzar. Es defineix com una “formigueta”, i confessa que li falten hores per dedicar-se a la seva feina, la seva afició.

Entra a la política tard.
Molt tard. Vinc d’una família vinculada a la política. Els meus pares van ser militants socialistes des que tinc ús de raó i el meu pare estava dins de moltes comissions. La vivia però no havia pensat mai a dedicar-m’hi.
Va treballar de tècnica molts anys en ajuntaments.
Vaig estudiar arquitectura tècnica i em vaig matricular per a aparelladora, però el primer any ja vaig veure que no m’agradaria, tot i acabar els estudis. No volia fer de cap d’obra i em vaig especialitzar en amidaments. Em vaig posar a treballar en un despatx amb l’objectiu de treballar a l’Ajuntament de Terrassa. Van convocar una plaça per a llicències d’obres, la vaig aconseguir i hi vaig entrar com a tècnica en pràctiques i m’hi vaig estar 18 anys, els darrers com a cap de llicències d’obres.
Una dona i aparelladora. No devia ser fàcil.
Em movia en un món d’homes on havies de moure molt els colzes. M’havien educat per batallar. Era el moment del boom de la construcció i es treballava molt. Vaig viure el primer pla d’ordenació urbanística municipal (POUM) amb la nova llei d’urbanisme. Un bon dia em va sonar el telèfon i era el Francesc Sutrias (ERC), de Rubí [ara director de l’Agència Catalana del Consum], que no coneixia, i em va convèncer d’anar d’adjunta a gerència de Promociones Urbanas de Rubí SA. Un mes i mig després es va trencar el pacte PSC-ERC, i va plegar. A la política hi he arribat pels meus mèrits, pel que sé com a tècnica i treballant molt. No tenia cap contacte amb el PSC de Rubí, van demanar referències i m’hi vaig quedar quan va esclatar la problemàtica social dels afectats per les hipoteques. Un altre gran aprenentatge que em va enganxar del 2006 al 2015.
L’habitatge, un tema encara per resoldre.
Des d’aquell boom intentem gestionar l’emergència d’habitatge, però s’han de programar la resta de qüestions de llarg recorregut. Si no es prenen decisions ara, no arribarem mai. A la Carme Trilla li he sentit a dir sempre que hi ha d’haver més habitatge públic, ja es va posar que el 15% de solidaritat urbana d’habitatge públic a la llei del dret a l’habitatge del 2007, però no avancem. Falta inversió i que ens ho creguem totes les administracions, però als ajuntaments se’ls ha deixat sols. L’“anem tard” i l’“hauríem” no ha de ser l’excusa.
I el 2015 va entrar en política amb el PSC. Per què?
Va ser quan Jordi Ballart va fer la llista i em va trucar quan era la presidenta del Casal de Sant Pere de Terrassa. Recordo el dia, perquè estava cordant les sabates al meu pare, que ja tenia problemes de mobilitat, per portar-lo al Barça. Em va proposar anar a la llista, per reforçar-la i anar de número 16. Em va dir de contestar-li en un dia i fent la consulta amb el meu marit em va dir que no podia negar-me a aportar els meus coneixements a la ciutat.
I va veure la cara amarga de la política quan Ballart va plegar el 2017, i la va posar en la disjuntiva de si entrar o no de regidora.
El 2015 el PSC va aconseguir nou regidors, jo seguia a Rubí, però Ballart em va dir que volia que tornés a treballar a Terrassa com a directora de l’àrea de Territori i Sostenibilitat donant suport al tinent d’alcalde Marc Armengol per aportar-li la meva experiència en l’administració. I vaig entrar amb un càrrec de lliure designació. Que plegués el Jordi em va marcar molt perquè el meu pare es va morir el dia de la castanyada, el vam enterrar el dia 2 al matí, i a la tarda ens va convocar a la sala de plens per dir-nos que plegava. Va ser un xoc. Em queien les llàgrimes a raig al pati de l’ajuntament i se’m va acostar per dir-me que li sabia molt greu fer-me allò aquell dia. Li vaig dir que el recordaria tota la vida, però que em quedaria amb els meus companys. Van quedar tres dels nou regidors i no vaig dubtar a entrar, passant a tinenta d’alcalde portant gent gran, salut, habitatge i esport. Vam mantenir el vaixell flotant durant 18 mesos i a les següents municipals l’Alfredo Vega em va dir d’anar de número dos i vam perdre. Estar a l’oposició també ensenya.
I com arriba a diputada?
En anar a l’oposició l’alcaldessa de Rubí em va demanar d’anar d’assessora de planejament. En ser primera secretària de la federació Vallès Oest del PSC m’hi van proposar i el Salvador Illa hi va confiar perquè volia gent del nostre territori als llocs de sortida.
Com ho porta?
Hi entro amb sentit de responsabilitat i pensant si estaré a l’altura. Imposa perquè es decideixen coses que afecten tots els ciutadans. Tinc els coneixements, però no estic acostumada a la mecànica parlamentària, que és molt protocol·lària. Em donen habitatge perquè soc la que ho he treballat més i no hi ha gaires especialistes dins el partit. M’estreno el primer ple amb quatre intervencions.
Bona manera d’avesar-s’hi.
Ho vaig agrair. L’hemicicle imposa i el millor és perdre-li la por aviat. Jo no tinc sentit del ridícul, però m’agrada preparar-me molt bé les coses.
Canviaria res del Parlament?
És inhumà que duri tres dies un ple, per exemple. És com si visquéssim en un micromon, debatent molts temes, i a la ciutadania li arriba molt poca cosa. Jo soc més de taules de treball, d’asseure’s amb altres grups, però no en comissions. Trobes a faltar més treball en equip i menys teatralització.
Vostè, que ve del món tècnic, canviaria alguna cosa a l’administració?
Hi ha molt polític que no entén de les matèries i això els requereix un aprenentatge intens. Penso que els mandats i les legislatures són curts. Quan comences a situar-te ja has de pensar a fer campanya. I els polítics hem de prendre decisions amb el màxim de consens i sabent que no en recolliren els fruits nosaltres, encara que suposi una pèrdua electoral de vots. Si no tens sentit de servei públic, no et dediquis a la política.
N’hi ha que s’hi dediquen per ego personal?
Crec que sí. Jo tinc la sort que el que faig m’agrada molt i visc les 24 hores per això. Qui no estigui disposat a entregar totes les seves hores, que no s’hi dediqui.
Com ha viscut la Covid?
Em va costar molt el confinament, però em vaig reconciliar amb casa meva perquè no hi era mai. M’agraden les relacions personals i em va costar. N’hem tret coses bones, com ara que en reunions de sectorials del partit ens hem connectat 100 persones que presencialment no haurien pogut venir. Em sentia impotent i vaig estar un temps fent de voluntària i de suport telefònics a la Creu Roja. Ja n’havia vist de tots colors, però hi havia gent gran que vivia sola que ja esperava la teva trucada; famílies sense lots de menjar; matrimonis amb un d’ells amb Alzheimer, etc. I ara tenim molts problemes de salut emocional.

El bàsquet, escola de vida

Una de les facetes que destaca de la seva vida social és la seva incursió en el món del bàsquet, quan els seus fills van començar a jugar a l’escola i els van apuntar al Club de Bàsquet Sant Pere de Terrassa. Havien d’entrar pares a la junta, ho va fer el seu marit, i “acabem passant-hi moltes hores”. En fer el salt a la categoria sènior l’entrenador li va proposar fer de delegada de l’equip per encarregar-se de la logística, fitxes i l’estadística del 2014 al 2019. “És de les millors coses que m’han passat a la vida”, assegura, ja que hi va aprendre moltíssimes coses: “Treball en equip des del punt de vista competitiu, d’aixecar-se quan les coses van malament, de donar suport quan un de l’equip no està bé, de gestionar les alegries, a no tirar mai la tovallola, disciplina, esforç...” A banda, confessa que estar amb gent jove “em donava molta energia”. L’experiència li va servir per conèixer tots els pavellons de Catalunya i veure els dèficits que té Terrassa, tot i ser la tercera ciutat de Catalunya en habitants.

La vinculació amb el bàsquet també la va dur a aspirar després a la presidència de tot el Casal de Sant Pere, entitat cultural, social i esportiva històrica nascuda el 1930. Va guanyar les eleccions i el va presidir durant sis anys, fins al 2019. Ara confessa que li falten hores per dedicar-se a res més que no sigui la política.

Eva Candela

Va néixer el juny del 1961. Es va llicenciar en arquitectura tècnica i va treballar en diferents etapes als consistoris de Terrassa i Rubí. Es va afiliar al PSC el 2015 i és regidora des del 2017 a Terrassa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.