Política

ENRIC PUJOL

Doctor en Filosofia i Lletres

Sense mobilització no hi haurà independència

Doctor en filosofia i lletres –en l’especialitat d’història–, professor de la UAB i, des de principi d’aquest mes, director del Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera, al qual ja estava vinculat com a membre del consell científic i pedagògic des del 2009.
Les manifestacions massives que s’han organitzat d’ençà de l’intent frustrat de reforma de l’Estatut han estat decisives al llarg de tot el procés independentista actual

Les mani­fes­ta­ci­ons mas­si­ves que s’han orga­nit­zat d’ençà de l’intent frus­trat de reforma de l’Esta­tut han estat deci­si­ves al llarg de tot el procés inde­pen­den­tista actual. Es pot afir­mar que, junt amb les con­sul­tes popu­lars ini­ci­a­des el 2009 a Arenys de Munt, foren les que des­fer­ma­ren el mateix procés.

Des d’un pri­mer moment, l’extra­or­dinària mobi­lit­zació popu­lar, fruit d’una auto­or­ga­nit­zació de la mateixa soci­e­tat civil cata­lana, motivà que par­tits que ante­ri­or­ment no s’havien defi­nit com a inde­pen­den­tis­tes can­vi­es­sin de posició i s’afe­gis­sin al movi­ment. Després, ja esta­bi­lit­za­des i foca­lit­za­des sobre­tot en la diada de l’Onze de Setem­bre, les mani­fes­ta­ci­ons foren cab­dals per visu­a­lit­zar la força de l’inde­pen­den­tisme i, en una mena de “pro­pa­ganda per l’acció”, foren les prin­ci­pals res­pon­sa­bles de l’ampli­ació espec­ta­cu­lar de la seva base social. Tant en un àmbit intern com en una dimensió inter­na­ci­o­nal, es va fer evi­dent que l’inde­pen­den­tisme no era cosa de qua­tre gats i que la inde­pendència no era un anhel gai­rebé utòpic, impos­si­ble d’asso­lir en aquesta vida. Per pri­mer cop en la nos­tra història con­tem­porània es demostrà l’existència d’un movi­ment de mas­ses explícita­ment par­ti­dari de la inde­pendència política del Prin­ci­pat de Cata­lu­nya, que, en les últi­mes con­te­ses elec­to­rals, ha esde­vin­gut par­la­mentària­ment majo­ri­tari.

Les mani­fes­ta­ci­ons mas­si­ves feien evi­dent que no es trac­tava de cap miratge, sinó d’un movi­ment que real­ment tenia capa­ci­tat de mobi­lit­zació. I que aquesta mobi­lit­zació podia ser dis­ci­pli­nada, orde­nada, pacífica i sense inci­dents, de mar­cat caràcter fes­tiu i per a tota la família. Fins i tot inno­va­dora en dife­rents aspec­tes plàstics i esce­nogràfics. La samar­reta de colors can­vi­ants a cada con­vo­catòria en fou un ele­ment impres­cin­di­ble i iden­ti­fi­ca­dor, perquè es con­vertí, com va indi­car l’estu­di­osa de l’art Teresa Camps, “en una afir­mació de prin­ci­pis”.

Així, es va donar la idea d’un exèrcit pacífic i fes­tiu que podia arri­bar a demos­trar que tenia el con­trol de tot el ter­ri­tori, com es feu durant la Via Cata­lana del 2013. Un poble orga­nit­zat i dis­ci­pli­nat capaç de plan­tar cara, amb èxit, a l’embat que es plan­tejà amb l’Estat espa­nyol arran de la con­vo­catòria del referèndum del pri­mer d’octu­bre del 2017. I, després d’aque­lla con­sulta, les mani­fes­ta­ci­ons ser­vi­ren per demos­trar que els resul­tats de la votació res­po­nien veri­ta­ble­ment a un anhel majo­ri­tari i que, mal­grat la repressió des­fer­mada per l’Estat espa­nyol, es man­te­nia ferma la volun­tat i la mobi­lit­zació inde­pen­den­tis­tes.

La para­doxa de l’actual Onze de Setem­bre és que, ara que sem­bla que cal­dria una pressió social més forta, les cri­des a la des­mo­bi­lit­zació són més nom­bro­ses que mai i pro­ve­nen de sec­tors opo­sats. A l’Estat espa­nyol, òbvi­a­ment, no li interessa en abso­lut cap mena de mobi­lit­zació d’aques­tes carac­terísti­ques. S’esforça a repe­tir cada cop que en té ocasió que cal “girar full”, que el procés s’ha aca­bat. I que ara toca una nego­ci­ació que en cap cas ha d’incloure el dret a l’auto­de­ter­mi­nació i la cele­bració d’un referèndum d’inde­pendència. Tam­poc no vol sen­tir a par­lar d’amnis­tia. I, mal­grat l’indult con­di­ci­o­nat que va donar als diri­gents inde­pen­den­tis­tes, ha per­sis­tit en una repressió mas­siva con­tra els impli­cats en l’orga­nit­zació del referèndum de l’1-O i con­tra els par­ti­ci­pants en les dife­rents mani­fes­ta­ci­ons i actes de pro­testa ini­ci­ats des d’ales­ho­res.

Per la banda inde­pen­den­tista, també hi ha cri­des a la no par­ti­ci­pació en la mani­fes­tació de l’Onze de Setem­bre en con­si­de­rar que ara i aquí no són efec­ti­ves i que res­po­nen a un model anqui­lo­sat i estèril. Cer­ta­ment, es pot qüesti­o­nar la seva vali­desa, però cal tenir ben clar que la des­mo­bi­lit­zació no afa­vo­rirà gens ni mica l’avenç cap a la inde­pendència. Afa­vo­rirà bàsica­ment els con­tra­ris, els qui volen fer veure que això s’ha aca­bat i que ja “hem girat full, per anul·lar així una eina tan pode­rosa com la pressió popu­lar.

Cal que tin­guem molt clar que sense mobi­lit­zació no hi haurà inde­pendència. I que, si la gent ara torna a recloure’s a casa en espera d’una altra con­vo­catòria que li sem­bli més engres­ca­dora i cohe­rent, podria tar­dar anys a tor­nar a sor­tir al car­rer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia