Entre l’èpica i la festa popular

L’11 de setem­bre de 2011, fa tot just deu anys, es van mani­fes­tar unes 50.000 per­so­nes. Era força gent, però la xifra que­dava lluny del que seria la mani­fes­tació de l’any següent, el 2012, que la dele­gació del govern a Cata­lu­nya va xifrar en 600.000 per­so­nes i els orga­nit­za­dors, en més d’un milió. Érem als ini­cis d’un procés polític que va cul­mi­nar l’octu­bre del 2017. Però cal recor­dar que, abans de l’ano­me­nat procés, la mani­fes­tació de la Diada ha ser­vit sem­pre com a termòmetre de la dinàmica rei­vin­di­ca­tiva de l’inde­pen­den­tisme a Cata­lu­nya. Fins i tot quan la Diada ha estat ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zada, fins i tot quan des de la soci­e­tat civil se li ha vol­gut donar un caràcter fes­tiu i fami­liar (com la Festa per la Lli­ber­tat, que orga­nitza Òmnium). De fet, la història de la Diada és plena de moments èpics ja des dels seus ini­cis. L’any 1901, a la tra­dició recent inau­gu­rada de por­tar bran­ques de llo­rer a l’estàtua de Casa­nova, s’hi afe­geix la mani­fes­tació en pro­testa per la detenció d’un grup de joves. La mani­fes­tació era con­vo­cada per la Unió Cata­la­nista i hi assis­ti­ren entre 10.000 i 15.000 per­so­nes. I ja el 1905 es crea una comissió unitària d’enti­tats i par­tits que orga­nitza una con­cen­tració mul­ti­tu­dinària. El 1906 un grup de dones orga­nitza una col·lecta per fer una corona de bronze que tindrà un gran èxit. La com­me­mo­ració es con­ver­teix ales­ho­res en una festa en què par­ti­ci­pen famílies, esco­lars, corals...

Així, una de les carac­terísti­ques que la com­me­mo­ració de l’Onze de Setem­bre manté al llarg dels anys (quan no és pro­hi­bida) és que reu­neix en el seu si tot un espec­tre d’enti­tats, par­tits i, sobre­tot, visi­ons i inter­pre­ta­ci­ons diver­ses i sovint en con­flicte sobre la mateixa com­me­mo­ració i les rei­vin­di­ca­ci­ons que s’hi sig­ni­fi­quen. Històrica­ment, la com­me­mo­ració va adqui­rir un cert caràcter ins­ti­tu­ci­o­nal a través de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona i de la inter­pre­tació d’Els sega­dors a càrrec de la banda muni­ci­pal. Però el mateix any en què l’estàtua de Rafael Casa­nova va ser situ­ada al lloc on va caure ferit, al balu­ard de Santa Eulàlia, el 2013, els sec­tors més radi­cals del jovent cata­la­nista, lide­rats per l’asso­ci­ació Els Néts dels Almogàvers, van deci­dir ini­ciar un nou espai com­me­mo­ra­tiu al Fos­sar de les More­res, on “no s’hi enterra cap traïdor”. El mateix esquema de dis­puta rei­vin­di­ca­tiva es repro­du­eix des de finals dels anys setanta, divi­dint la com­me­mo­ració entre un sec­tor més ins­ti­tu­ci­o­nal que porta coro­nes de flors a l’estàtua de Casa­nova, i un sec­tor radi­cal inde­pen­den­tista al Fos­sar de les More­res.

Així doncs, la lluita per l’apro­pi­ació de la Diada ve de lluny. I aquest és un dels perills que es poden asse­nya­lar també de la Diada d’enguany. La com­me­mo­ració de l’Onze de Setem­bre ha estat un espai de dis­pu­tes entre visi­ons dife­rents sobre el fet naci­o­nal català (autonòmiques o sobi­ra­nis­tes). I en el si mateix de l’inde­pen­den­tisme aquesta dis­puta ha estat de vega­des espe­ci­al­ment cru­enta. Per això cal repen­sar nova­ment la Diada com un espai rei­vin­di­ca­tiu amb dife­rents visi­ons. Els èxits de l’ANC en les con­vo­catòries dels dar­rers anys poden fer pen­sar que té el patri­moni de la mani­fes­tació de la Diada. Això podria por­tar, pre­ci­sa­ment, a un procés que empe­titís la mateixa mani­fes­tació i la seva estratègia rei­vin­di­ca­tiva, dei­xant sense repre­sen­tació les altres pro­pos­tes que avui l’inde­pen­den­tisme plan­teja per sor­tir de l’atzu­cac en què es troba.

L’altre perill és que, després d’anys de sumar xifres, la mani­fes­tació de la Diada només es vegi com un termòmetre per mesu­rar la força pun­tual de l’inde­pen­den­tisme (una força que no ha tin­gut la res­posta que es podria espe­rar d’un estat democràtic). Perquè més enllà de les xifres con­cre­tes, els èxits de la Diada han ser­vit per soli­di­fi­car la rei­vin­di­cació inde­pen­den­tista, sumant-hi par­ti­ci­pants nous, que s’acos­ten més al que és el con­junt divers de la soci­e­tat cata­lana. I això ens indica la importància de la com­me­mo­ració de la Diada al car­rer com a espai de soci­a­lit­zació política i de tro­bada ciu­ta­dana. En aquest sen­tit, és impor­tant que la com­me­mo­ració de la Diada no es redu­eixi a la mani­fes­tació, ni que la mani­fes­tació es redu­eixi a un sol eslògan, ni a una sola pro­posta rei­vin­di­ca­tiva, si aquesta no és clara­ment unitària. Per això, i tenint en compte el con­text actual de l’inde­pen­den­tisme, con­si­dero que el repte més interes­sant per a les enti­tats inde­pen­den­tis­tes seria el d’incor­po­rar el debat estratègic en el si de la mateixa com­me­mo­ració.