“Tots sabem que tard o d’hora haurem d’exercir la unilateralitat”

La poca credibilitat que tenia el govern espanyol en el diàleg i la negociació s’ha esfumat. La contundència a favor de la detenció –per cert, il·legal– del president Puigdemont i el desig de la seva extradició –afortunadament, no assolit– cauen com una llosa sobre la taula de diàleg. La nota que La Moncloa publica divendres a quarts de dues de la matinada és el llegat de Pedro Sánchez a la taula de diàleg i la culminació de l’“agenda del retrobament”. Una nota innecessària pel fons i les formes. El govern espanyol no tenia cap necessitat de fer-la. La set de venjança contra Puigdemont els supera.

Potser ni tan sols volen enganyar, simplement és que no en saben més. En qualsevol cas, la seva imperícia o la mala fe els retrata com a tramposos davant d’Europa i de la justícia europea. I en l’estratègia de la confrontació això ens reforça. Ens ajuda a guanyar futures batalles judicials. Espanya es desprestigia sola.

Nosaltres no en formem part perquè ens hi han vetat. La nostra voluntat era ser-hi sincerament, però hi ha hagut un vet que no ha permès que l’acord de legislatura entre JxCat i ERC es pogués materialitzar. En aquest mateix acord es preveuen una sèrie de mecanismes de seguiment, d’acompanyament en la preparació i avaluació dels resultats, de monitoratge de les converses de la taula, i no tinc cap dubte que properament començarem a articular amb el soci de govern aquest seguiment i el podrem compartir amb altres formacions independentistes.

Estem parlant d’una comissió parlamentària, que és un compromís inclòs en l’acord de legislatura i que el president Aragonès volia fer, i de l’acord nacional d’autodeterminació que s’ha d’impulsar i que estem esperant que es materialitzi, però sobretot també estem parlant del treball entre ERC i Junts i altres actors independentistes a l’hora de plantejar la taula. És a dir, recollir en la concreció allò que la lletra de l’acord de legislatura deia de manera molt clara.

En qualsevol cas, que la gent en tregui les seves pròpies conclusions. Nosaltres no hem fet res més del que estava escrit i ja havíem fet en l’anterior reunió de la taula. La proposta de nomenar persones que no fossin exclusivament membres del govern és la millor manera d’abordar un diàleg amb el govern espanyol, per molts motius, entre els quals, alliberar els consellers en les seves responsabilitats, de la gestió diària i de la seva relació amb els homòlegs espanyols.

És un sentit de la normalitat que el conseller Giró, que té una gran responsabilitat en un departament tan complex i ha d’intentar materialitzar un pressupost per al 2022, no quedi atrapat en un esforç complementari molt important que no és directament de la seva competència com és negociar l’exercici del dret a l’autodeterminació i l’amnistia. Exactament igual amb la presidenta Borràs, que té unes funcions que l’obliguen a mantenir una posició institucional, i probablement el més adient no era formar part d’una taula com aquesta. La nostra gent ha estat a l’altura i els consellers, tots, tenen vàlua política, però en aquests moments tenen una responsabilitat sensiblement diferent que la d’abordar l’amnistia i l’autodeterminació. No és bo per a aquests consellers ni per als ministres del govern d’Espanya que confonguem espais d’interlocució i que amb el mateix interlocutor que han de parlar del compliment de determinades inversions i gestionar conflictes competencials, al cap de cinc minuts canviïn de taula i parlin d’amnistia i autodeterminació.

De la mateixa manera que no puc acceptar que el govern espanyol ens veti o suggereixi noms sobre JxCat, no seré jo qui suggeriré els noms dels socis de coalició. Aquesta coalició es manté per un respecte escrupolós a les decisions de cada espai. Ho vam fer ja el febrer del 2020, quan cada espai polític va nomenar de manera lliure els seus representants. En aquell moment, dels vuit membres de la delegació catalana, quatre eren del govern i quatre, no. I hi havia un respecte absolut. Nosaltres hem respectat la proposta que va fer el president Aragonès al consell executiu, que vam conèixer abans a la premsa, dels consellers Laura Vilagrà i Roger Torrent. Jo no diré qui hi ha de ser, de la mateixa manera que no admeto que sobretot la part espanyola veti uns noms, perquè si ens veten els noms, amb quina garantia hi podem anar a parlar de tot? Com tenim garantit que allò important, que és el que hem de debatre realment, es pugui debatre? El govern espanyol ha enviat prou senyals que els seus incentius per parlar estan molt sota mínims.

No sé què és salvar o no salvar, però sí que puc garantir les paraules de la portaveu del govern espanyol, que dimarts, abans de la visita al Palau de la Generalitat, va ser en la seva roda de premsa inequívoca i contundent: el govern espanyol mai seurà en una taula formada per persones que no integrin l’executiu català. Ho va vetar explícitament i després va donar suport a la decisió del president Aragonès, que tots sabem que venia condicionada per una actitud del govern espanyol, perquè l’incomoda parlar amb determinades persones i sobretot l’incomoda abordar un espai de diàleg i negociació que vagi més enllà del que ells volen vendre al conjunt de l’Estat, que és una taula entre governs de l’administració central i l’autonòmica.

Jo vaig tancar l’acord amb el president Aragonès i el document és nítid, transparent, inequívoc. Nosaltres anem amb lleialtat al compromís de la taula de diàleg i negociació que ens proposa ERC, però amb un escepticisme molt gran, perquè els fets que fins aleshores teníem i que ara tenim ens porten a pensar que el govern espanyol no té cap voluntat de debò per obrir una via de negociació i el que vol és confondre escenaris i acabar mantenint aparences d’un diàleg i una negociació que realment no abordarà. La prova que JxCat era lleial a l’acord i volia participar en aquesta taula és que fa una proposta coherent amb el que havia estat la taula anterior, el febrer del 2020, amb persones significades de l’espai polític. Més compromís que un vicepresident del govern, un vicepresident del partit, el secretari general i la portaveu del grup a Madrid participin en aquest espai? I sabent que l’escepticisme es mantenia, poc convençuts que el govern espanyol mourà peça i, per tant, amb un risc per a aquestes quatre persones de cremar-se políticament als ulls de molta gent que no comparteix que aquesta taula pugui donar resultats. La lleialtat nostra i la determinació de ser-hi era inequívoca. Si no hem pogut seure a la taula i no podem explicar què hi va passar, és perquè se’ns hi va vetar. Que ningú digui que hem buscat excuses. Alguns han imposat vets i s’ha acabat acceptant el vet de la part negociadora del davant per salvar una foto.

Seria esperable i raonable. Si realment hi ha voluntat d’incorporar-hi JxCat, només han de modificar la delegació i ampliar-la amb els noms que vam proposar i nosaltres hi serem. Sabem que el president Aragonès té un escenari complicat perquè Pedro Sánchez manté una pressió molt forta, jo diria que deslleial, amb el govern de Catalunya, però nosaltres hi serem d’una manera clara per apostar per una negociació de debò.

Aquest és l’element fonamental i no ens hauria de distreure cap altre element. La recerca d’una estratègia compartida entre organitzacions i partits de l’independentisme inclou refer confiances, poder disposar d’espais de reflexió i diàleg entre nosaltres que no s’han abordat encara de manera suficient i entendre que els independentistes no podem devaluar el valor de la unitat estratègica per obtenir molles. Aquest és l’objectiu clau avui i és també l’objectiu de l’acord estratègic. Diré més: quan tanco l’acord amb el president Aragonès i hi incloem la taula de diàleg, és perquè hi ha un compromís en el mateix nivell que la taula per treballar per consolidar un espai polític de l’independentisme per dissenyar aquesta estratègia.

És un error llançar contra la via de la unitat estratègica els espais de diàleg o de negociació. Tots som partidaris del diàleg i la negociació i tots podem compartir la unilateralitat. No són incompatibles. El diàleg i la negociació són dos principis irrenunciables per a qualsevol demòcrata. Una altra qüestió és la concreció del diàleg en una taula concreta, això és una altra discussió, però els valors del diàleg i la negociació i de la unilateralitat no poden ser patrimonialitzats per ningú. Són patrimoni democràtic de l’independentisme. I tots sabem que tard o d’hora haurem d’exercir la unilateralitat i que tard o d’hora haurem de negociar la sortida de Catalunya de l’Estat espanyol. Qui digui que la unilateralitat no té solucions, s’equivoca, i qui cregui que el diàleg i la negociació s’han de menysprear, també. Un demòcrata mai pot deixar d’acceptar una proposta sincera de diàleg i negociació, que ara no hi és i haurem de forçar que hi sigui. Cap independentista pot renunciar a la unilateralitat com un element bàsic de musculatura i força. Sense unilateralitat, l’1-O no hauria existit.

Forma part de la seva impotència. Els comuns van buscant el sol on no hi és. Fa un temps, quan se sentien pressionats pel camí cap a la independència, reclamaven el referèndum, i ara que es reclama el referèndum diuen que no toca. És evident que els comuns no han mantingut un compromís a fons, coherent, de revolta sincera i democràtica a favor del dret a decidir, no ho han fet. Han anat a remolc i no els interessa aquesta agenda política de portar aquest país a l’exercici ple de l’autodeterminació. I enganyen la seva gent quan no expliquen que bona part dels problemes que avui tenim de falta de cohesió social i dificultats de protecció dels espais naturals tenen a veure amb la incapacitat de poder governar amb plenitud el nostre país i disposar dels recursos. El compromís que En Comú Podem té amb Unides Podem i la seva implicació en el govern d’Espanya el fan absolutament corresponsable no només de la falta de concreció a favor del dret a decidir, sinó del paper de la fiscalia i de la repressió que l’Estat espanyol continua exercint contra milers de persones. La seva responsabilitat política com a part del govern d’Espanya és plena, i declaracions d’alguns dirigents com l’alcaldessa Colau en què tira a la paperera de la història el dret a l’autodeterminació haurien d’avergonyir qualsevol militant dels comuns.

A mi no em preocupa l’agenda del PSOE, em preocupa la meva, i la meva agenda m’alerta que la carpeta catalana a Madrid ha desaparegut. En aquests moments, a diferència del 2016, el 2017 o abans amb el 9-N, el perill que representava l’evolució de la societat catalana cap a l’exercici de l’autodeterminació ha desaparegut. Quan la preocupació catalana no és damunt la taula del Consell de Ministres perquè creuen que han guanyat la partida i ho han reconduït cap a l’aparença d’un diàleg, que al final serveix perquè ens anunciïn a la nostra pròpia cara al Palau de la Generalitat el trencament d’un compromís d’una inversió de 1.700 milions d’euros, el que tenim és que el govern espanyol no té cap incentiu per abordar la resolució del conflicte. Quan el ministre que coordina la delegació del govern espanyol diu obertament que el procés s’ha acabat, ens hem de preguntar què ve a negociar? Probablement quan diu que s’ha acabat no ens enganya, ens enganya quan diu que està negociant.

Pedro Sánchez i el seu equip estan demostrant que són uns mestres del trilerisme. Són capaços de crear problemes on no n’hi ha per després tenir una posició negociadora aparent i intentar resoldre el problema que ells mateixos han creat a canvi d’obtenir altres beneficis. Estic convençut que el govern de Sánchez ha plantejat el dilema de l’absència de protecció de la llengua catalana en la llei de l’audiovisual per generar un problema la resolució del qual li portarà com a benefici l’aprovació del pressupost per part d’algun dels actors polítics independentistes. La gestió del Prat, exactament el mateix.

D’un canvi d’actitud del govern espanyol, que en aquests moments no veiem amb voluntat de resoldre el conflicte polític. Si el govern espanyol manté una agressió com la que preveu fer a la llengua catalana en la llei de l’audiovisual, nosaltres ni en parlarem. El govern espanyol té el desvergonyiment de deixar a la intempèrie la llengua catalana. A partir d’aquí, si hi ha modificació de la llei de l’audiovisual, plantejarem temes de fons que tenen a veure amb inversions a Catalunya, amb el manteniment dels fons Covid. Si el govern espanyol no manté els fons Covid, el govern de Catalunya tindrà dificultats per mantenir els compromisos en polítiques d’educació, sanitàries i drets socials, i això aboca a polítiques deficitàries i situacions greus per a milers de ciutadans. També haurem de garantir que hi hagi una redistribució de fons europeus en què la Generalitat no sigui una simple gestoria o una oficina d’informació, que és el que pretén el govern de Sánchez, i hauríem de mantenir un compromís i execució d’inversions oblidades per part del govern espanyol.

I que cadascú els utilitzi d’acord amb la seva responsabilitat i d’acord amb la confiança que li han donat els electors. Si es volen regalar els vots com s’han regalat per permetre unes estabilitats i unes aprovacions de pressupostos sense cap resultat efectiu, és una decisió política. Que el senyor Rufián ens expliqui als ciutadans de Catalunya en què s’han concretat els suports als pressupostos que ell va defensar els anys anteriors a Catalunya, no sobre al paper, sinó la materialització. Més enllà d’un discurs de salvar governs progressistes i frenar que vingui la dreta, l’obligació d’una formació que governa a Catalunya és que els pressupostos de l’Estat, més enllà de discursos retòrics buits, serveixin per als interessos de la població del país, per protegir els més necessitats i per impulsar la petita i mitjana empresa. La primera víctima directa d’uns pressupostos mal negociats a Madrid serà el govern de la Generalitat.

No em vull anticipar a dir què passarà d’aquí a dos anys. No em vull anticipar perquè després em diran que la nostra anticipació és la que genera uns hipotètics mals resultats. Cada cosa, al seu temps. Els mecanismes hi són, es posaran en marxa i l’obligació que tenim els socis de govern i la CUP és esclarir com podem preservar el valor del 52% i com podem fer front a totes les trampes que ens anem trobant que el govern espanyol adequadament ens va deixant en el camí. No em feu parlar del que passarà d’aquí a dos anys, treballem pel present immediat i d’aquí a dos anys ens remetrem a l’acord de legislatura, i si hem fet bé la feina, segur que tots els actors polítics arribarem a la mateixa conclusió, si els resultats de la taula són bons, si no ho són tant o si són francament dolents. La nostra voluntat és que la legislatura duri quatre anys. Si una cosa ens va sorprendre i desagradar, va ser un acord entre ERC i la CUP d’acotar d’entrada el mandat amb una qüestió de confiança a dos anys. Era innecessari. Aquest és un acord que no ha establert JxCat. Posa una pressió amb una previsió de dos anys que no és bona per a la feina que aquest govern ha de fer.

És difícil parlar d’Enric Millo, perquè hi ha una certa relació personal amb ell. Fins i tot vam tenir una relació acadèmica: ell va formar part d’un grup d’alumnes en un dels màsters que jo impartia. El vaig conèixer molt abans que fos militant del PP. Ell viu en una situació d’angoixa vital permanent, però a mi em sobta aquesta expressió d’odi com és desitjar que persones que ell coneix perfectament, i no parlo només pel meu cas, estiguin tancades a la presó. Per més dolor que ell pugui percebre, aquest ànim de venjança diu molt poc d’una persona que assumeix responsabilitats públiques. He estat tres anys i vuit mesos tancat a la presó, no oblido el dolor que ha causat ni crec que la memòria l’oblidi mai, però no tinc ànims de venjança, ni tan sols contra aquells que amb falsa acusació van permetre que el 16 d’octubre del 2017 entrés a la presó i no en sortís –de manera espero que definitiva– fins al 23 de juny del 2021.

Hem quedat amb els meus advocats que no em personaré, no és la meva guerra jurídica. No aniré a defensar un indult que no vaig demanar. Fer càbales sobre la decisió del Suprem és molt arriscat. Tot és possible; ja ho hem viscut no sé si tot, però moltes coses, i soc perfectament conscient que els recursos, en el moment en què han estat presentats i acceptats pel Suprem, tenen un risc no menor de tenir recorregut. Tampoc em genera cap intranquil·litat. Som conscients del que tenim al davant. No m’amoïna. Dimecres estava treballant a casa quan vaig rebre la carta del Ministeri de Justícia i vaig veure que era Enric Millo que presentava un recurs. No em vaig poder estar d’explicitar-ho públicament i de mantenir una conversa amb ell per WhatsApp ben llarga que va continuar dijous al matí. Ja li he dit que, en qualsevol cas, quan torni a entrar a la presó li tornaré a escriure, perquè ara no tinc gaire més motivació de tornar-me a comunicar amb ell.

Si hipotèticament el Tribunal Suprem ens retirés l’indult i el declarés nul i, per tant, tornéssim a entrar a la presó, les demandes presentades al Tribunal Europeu de Drets Humans tindrien prioritat màxima i haurien de ser resoltes amb celeritat, perquè un recurs d’una persona privada de llibertat obté prioritat 1. Estem convençuts que el Tribunal Europeu sentenciarà contra l’Estat espanyol per múltiples violacions de drets humans. El suport que hem rebut d’organismes internacionals públics, les Nacions Unides i entitats de tanta rellevància com Amnistia Internacional, són un indicador que Espanya està en fals. Vaig molt tranquil a Europa, sé que guanyarem, sé que el recurs no em restituirà ni un sol dia dels tres anys i vuit mesos que he estat tancat en una presó, però sí que pretenc que serveixi perquè cap ciutadà del meu país mai tingui por d’exercir amb plenitud la llibertat d’expressió, el dret de manifestació i la llibertat ideològica.

No, no el preveiem, perquè no té sentit fer un acord global amb cap partit polític. Junts és una organització sobirana que va demostrar una musculatura molt gran en les eleccions del 2014, que té 32 diputats, una presència al territori molt gran i moltes alcaldies i regidors, i molts que van venint i volen fer gran el projecte de Junts. Hi anirem com a JxCat, amb voluntat de guanyar les eleccions. Estem en condicions de ser la força amb més regidors de Catalunya i per això haurem de presentar el màxim nombre de llistes. El món local és molt complex, tots els grans partits, el PSC, la mateixa ERC..., adopten fórmules molt diverses i variades per presentar-s’hi i nosaltres també ho farem. I ho farem amb molta generositat.