Política

ALÍCIA ROMERO

PSC

“El cuc de la política sempre et va per dins”

“He crescut molt professionalment i m’ha permès fer coses que en el sector privat no t’oferirien tan jove. Tenir ofici en política crec que és bo”

“Cal restablir les confiances trencades i és d’ingenu creure que serà qüestió de mesos”

Estada als Estats Units
L’actual portaveu del PSC va fer una estada lingüística amb un amic a Califòrnia l’any 2007. La imatge que ha escollit recull un instant d’aquelles cinc setmanes “fantàstiques” en què van poder visitar l’Ajuntament de San Francisco, al seu darrere. Un edifici impressionant on s’aixeca l’estàtua de Harvey Milk, el primer polític obertament gai de Califòrnia i que va ser assassinat.
Des de l’oposició, el teu impacte és menor i fa anys que tenim poca activitat legislativa
Miro d’esgarrapar temps, encara que sigui una hora i mitja al dia, per dedicar-lo a estar amb les meves filles
comença molt jove. Ho tenia clar, que faria car­rera política?
Quan estu­di­ava dret, la meva idea era exer­cir, però l’últim any de car­rera, quan estava tre­ba­llant a Caixa Laie­tana, vaig dema­nar fer un Eras­mus a Roma. Estava a punt de mar­xar i va ser quan l’alcalde Manuel Mas em va pro­po­sar anar a les llis­tes.
Si tornés enrere ani­ria d’Eras­mus?
Segu­ra­ment, sols per viure una altra experiència. Estic con­tenta, però, perquè soc qui soc gràcies a la política, en què he tin­gut moments fantàstics, i també de molt durs. Quan hi entres, no saps quant temps t’hi que­daràs ni la reper­cussió que tindrà a la teva vida. Si anés enrere, pot­ser sí que hau­ria anat a Roma, i qui sap si hau­ria aca­bat tor­nant i fent política.
Viure de la política no està gaire ben vist.
Ara es valo­ren els polítics que venen de l’acti­visme i no els que fa anys que hi som. He cres­cut molt pro­fes­si­o­nal­ment i m’ha permès fer coses que en el sec­tor pri­vat no t’ofe­ri­rien tan jove. Tenir ofici en política crec que és bo, però hau­ria de ser més fàcil l’entrada i la sor­tida, com en altres països.
Va ser regi­dora als 22 anys, però ja era mili­tant. Li ve de família?
No, a casa no esta­ven poli­tit­zats. Amb la mare sí que escoltàvem les notícies, però no tenia gent pro­pera mili­tant. Crec que tot em ve per caràcter i per vocació. A l’escola, el direc­tor sem­pre em deia que era la defen­sora de les cau­ses per­du­des, perquè era la pri­mera a quei­xar-me i aixe­car la mà.
I l’acti­visme polític quan es des­perta?
Va ser a ter­cer de BUP. Amb un com­pany de classe vam anar a tru­car a la porta del PSC. El pas per les Joven­tuts Soci­a­lis­tes i, després, a la uni­ver­si­tat, on vam crear l’asso­ci­ació d’estu­di­ants.
L’escola de la política és al muni­ci­pa­lisme?
Els que comen­cem joves sabem que la política és un màster intens. Molts tre­pit­gem el món local. S’aprèn molt obser­vant dels com­panys; en un moment en què a Mataró tot estava per fer, era admi­ra­ble com de clar tenien cap a on pro­jec­tar la ciu­tat. El món local i el con­tacte amb els veïns és una experiència única.
No es viu igual la política al Par­la­ment?
Fa anys que tenim poca acti­vi­tat legis­la­tiva. Des de l’opo­sició, l’impacte és menor, però estic con­tenta d’haver par­ti­ci­pat com a ponent, inci­dint en algu­nes lleis que pre­senta el govern, perquè de nos­tres se n’apro­ven molt poques.
Comenta que ser dona és molt més dur...
La política és un món mas­cu­li­nit­zat en què els òrgans de govern els han ocu­pat els homes els dar­rers qua­ranta anys. Les coses comen­cen a can­viar, però venim d’on venim. Per a ells no hi havia pressa, com si la cura dels fills no fos cosa seva. Els hora­ris s’han de poder nor­ma­lit­zar.
Vostè se n’ha sor­tit?
He inten­tat pro­te­gir la família i mirar de no posar reu­ni­ons més enllà de les cinc de la tarda. Tinc una pare­lla que no és del món de la política i entén la meva feina quan sur­ten impre­vis­tos. Ara que soc por­ta­veu del par­tit, ens ha cal­gut més ajuda d’avis i can­gurs. Miro d’esgar­ra­par temps, encara que sigui una hora i mitja al dia, per dedi­car-lo a estar amb les meves dues filles. Elles són les pri­me­res que si no ho faig m’ho retre­uen.
I ha de donar gai­res expli­ca­ci­ons?
Tinc la sort que el meu cap, Sal­va­dor Illa, és com­pren­siu en aquest aspecte i s’ha de dir que això no sem­pre passa, i s’agra­eix.
Entra al Par­la­ment quan s’havia reti­rat de la política. S’ho repensa?
Ple­gava esgo­tada de la política local i tan­cava una etapa al cap­da­vant d’un pro­jecte ambiciós com el Tec­no­cam­pus. El cuc de la política, però, sem­pre et va per dins, i n’hi ha que ho saben. S’acos­ta­ven elec­ci­ons i Esteve Ter­ra­das em va pro­po­sar anar a la llista que encapçalava Pere Navarro, un dels que em van tru­car quan vaig dir que ple­gava.
El seu nom havia sonat com a alcal­dessa. Li hau­ria agra­dat?
Es par­lava d’un relleu de Joan Antoni Baron, que ja feia anys que exer­cia d’alcalde, però només era un pos­si­ble relleu i la veri­tat és que ni es va arri­bar a posar damunt la taula.
Enca­dena tres legis­la­tu­res al Par­la­ment en uns anys molt con­vul­sos. Què n’ha après?
Soc una per­sona que sem­pre ha fet bones ali­an­ces amb tot­hom. Això faci­lita l’entesa amb gent diversa i en moments difícils és més fàcil l’empa­tia. És veri­tat que ara mateix es fa difícil escol­tar Vox al Par­la­ment. Quan hi vaig entrar, recordo que també hi començava Inés Arri­ma­das i totes dues ens ajudàvem. Pots dis­cre­par amb algú, però man­te­nir-hi una relació cor­dial.
Amb el pre­si­dent Ara­gonès també es conei­xen de fa temps.
Sí, hem cres­cut junts política­ment, com amb altres polítics mares­mencs, i li tinc molt res­pecte per­so­nal i com a polític. Això no vol dir que no cri­ti­qui les coses que no m’agra­den, sem­pre des del res­pecte i l’afecte.
Els indults als pre­sos han rebai­xat la tensió. Creu que hi haurà con­sens amb el govern espa­nyol?
El pri­mer pas és seure. Cal res­ta­blir les con­fi­an­ces tren­ca­des i és d’ingenu pen­sar que serà qüestió de mesos. No s’hi pot posar data de cadu­ci­tat, perquè és evi­dent que caldrà temps per tei­xir com­pli­ci­tats, i mirar de fixar un calen­dari perquè no s’eter­nitzi.
El govern alter­na­tiu del PSC, quin paper hi té?
Volem visi­bi­lit­zar una opo­sició dura i cons­truc­tiva. Allar­guem la mà al govern per par­lar i apro­var els pres­su­pos­tos i fer que Cata­lu­nya avanci. Dema­nem a Pere Ara­gonès que creï una taula de diàleg dels par­tits cata­lans quan veiem que en l’aspecte inde­pen­den­tista no coin­ci­dei­xen. És el moment de seure tots ple­gats i veure què ens uneix.
Ho veu fac­ti­ble?
Aca­barà pas­sant. No té cap sen­tit dema­nar diàleg amb Espa­nya i no voler-lo a Cata­lu­nya, quan hi ha hagut tren­ca­dis­ses. S’ha de par­lar i acos­tar posi­ci­ons. Dema­nem al pre­si­dent que ho lideri, però no ens en sor­tim i hi con­ti­nu­a­rem insis­tint.
És l’objec­tiu del PSC?
Pen­sem que és la manera de tenir més força a Espa­nya i no sabem per què no es vol crear aquesta taula, que el pre­si­dent Torra ja va posar en marxa, amb un parell de reu­ni­ons. Ara que Ara­gonès fa ban­dera del diàleg, no con­voca tots els actors polítics de Cata­lu­nya. No ente­nem si és temor o recança, però és clar que aques­tes reu­ni­ons són el que neces­si­tem.
La va sor­pren­dre que l’esco­llis­sin por­ta­veu?
Sí, perquè no havia tre­ba­llat mai al cos­tat d’Illa, però vaig assu­mir el repte de coor­di­nar el grup i hi estic còmoda. Una nova etapa, en què la situ­ació ha millo­rat des del moment en què som el pri­mer grup a la cam­bra.

Arrels i vincles a Caldetes

Ha crescut i viu a Mataró, però va néixer a la petita població de Caldes d’Estrac, el 20 de juny del 1976, d’on era la família del pare. Només hi va viure fins als tres anys, però reconeix que hi manté un lligam emocional, perquè hi va passar molts estius, coincidint amb les cosines a casa dels avis. “Entro a Caldetes i em sento al meu poble”, assegura la diputada, que encara hi té família. Recorda que l’avi i el pare treballaven a l’hotel Colón, un emblema d’aquest petit municipi maresmenc que s’omplia d’estiuejants. Políticament, reconeix també la influència de qui en va ser alcalde, Joan Rangel. “És un lloc petit on tothom es coneix”, diu, a diferència de la capital del Maresme, on viu i on va començar en la política local sent regidora d’Esports. “Els caps de setmana me’ls passava fent voltes pels poliesportius”, recorda d’aquella època, en què l’esport mataroní vivia un moment d’esplendor, amb equips en primeres divisions. “Va ser una etapa molt maca i en recordo la gent amb molt d’afecte”, explica Romero, que dedica part del seu temps lliure a sortir a córrer i a fer crossfit. L’intent d’abandonar la política no va prosperar i no s’atreveix a dir quan plegarà. “El dia que el partit cregui que ja he fet la feina, marxo, i no cal dramatitzar”, assegura, convençuda que tindrà recorregut en altres camps.

Alícia Romero

Va estudiar dret a la Pompeu Fabra, on va crear l’associació d’estudiants. És la portaveu del PSC, però continua portant els temes de formació econòmica i universitat i recerca al Parlament.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.