Política

“I am a catalan”, 50 anys d’un discurs memorable

Es compleix mig segle de l’entrega de la Medalla de la Pau a Casals i del mític discurs a l’ONU, epíleg d’una llarga relació del músic amb la institució

“A Alemanya els nens sí que saben qui és”, observa el director de la fundació

Amb ‘El Pessebre’ es va sentir català per primer cop a l’ONU, el 1963
Casals desmuntava la imatge que el franquisme havia difós dels exiliats

Cin­quanta anys després del mític dis­curs polític de Pau Casals a les Naci­ons Uni­des, forma part de l’ima­gi­nari col·lec­tiu la frase “I am a cata­lan” que va pro­nun­ciar el vio­lon­cel·lista, com­po­si­tor i direc­tor d’orques­tra tal dia com avui del 1971 a l’edat vene­ra­ble de 94 anys, gai­rebé 95. Però hi ha un honor més relle­vant per a un català uni­ver­sal com Casals que ofe­rir unes parau­les impro­vi­sa­des a la seu de l’ONU, i és la impo­sició de la Meda­lla de la Pau, la pri­mera que la ins­ti­tució va ator­gar a una per­so­na­li­tat, després de la con­ce­dida l’any ante­rior als tres astro­nau­tes que van arri­bar a la Lluna. El direc­tor gene­ral de la Fun­dació Pau Casals, Jordi Pardo, posa en relleu aquell reco­nei­xe­ment, així com l’encàrrec per­so­nal que li van fer al mes­tre perquè com­pongués l’Himne de les Naci­ons Uni­des, que va estre­nar en aque­lla ocasió.

Pardo lamenta l’escàs conei­xe­ment que hi ha de la figura de Casals a Cata­lu­nya, més enllà d’alguna frase esparsa del dis­curs i de la inter­pre­tació d’El cant dels ocells. “A nosal­tres ens emo­ci­ona perquè segu­ra­ment és la vegada que hi ha hagut l’ampli­fi­ca­dor més potent del país i de la cul­tura cata­lana, un ambai­xa­dor de luxe, però és molt més impor­tant el que hi ha al dar­rere. I això els cata­lans no ho saben”, cons­tata.

No en va, el bust del vio­lon­cel·lista, mode­lat per l’escul­tor nord-ame­ricà Robert Berks, és una de les dues úniques escul­tu­res que hi ha a l’entrada de les Naci­ons Uni­des –Casals va morir poc abans de la inau­gu­ració–. Al Japó, el pres­tigiós arqui­tecte Arata Iso­zaki va aixe­car el 1984 l’audi­tori Casals Hall. L’any vinent, Kron­berg, on hi ha una de les acadèmies de corda més impor­tants d’Europa, al cos­tat de Frank­furt, inau­gu­rarà el seu audi­tori Casals Forum. “M’entris­teix molt dir això, però a Ale­ma­nya els nens sí que saben qui és Casals”, s’exclama Pardo.

També es coneix poc que el músic va acu­dir fins a cinc vega­des a les Naci­ons Uni­des. El 1958 aca­bava de fer un viatge a Mèxic, on el van pre­sen­tar com “la música feta home”. Era l’any que va ser can­di­dat a premi Nobel de la pau. Rebia mol­tes invi­ta­ci­ons per anar a tocar arreu del món. Els Estats Units en par­ti­cu­lar li ana­ven al dar­rere, però no va ser fins que el secre­tari gene­ral de l’ONU del moment, el suec Dag Ham­marskjöld, el va con­vi­dar que Casals no es va deci­dir, pre­ci­sa­ment per l’extra­ter­ri­to­ri­a­li­tat de la ins­ti­tució. El 24 d’octu­bre, dia de les Naci­ons Uni­des, hi va tocar la Sonata 2 en re major per a vio­lon­cel i piano de Bach i, prèvia­ment, hi va pro­nun­ciar un pri­mer dis­curs, que era la con­dició que Casals havia posat per acu­dir-hi, que es va irra­diar en dife­rents idi­o­mes. En aquell moment en què es deba­tia el des­ar­ma­ment nuclear, el músic va tren­car el seu silenci autoim­po­sat: “Si a la meva edat he vin­gut aquí per cele­brar aquest dia no és perquè hagi can­viat la meva acti­tud moral, ni perquè m’hagi alli­be­rat de les res­tric­ci­ons que jo mateix he impo­sat per­so­nal­ment a la meva car­rera com a artista durant aquests anys, sinó perquè avui en dia tot és secun­dari en com­pa­ració amb l’enorme i pos­si­ble­ment mor­tal perill que amenaça la huma­ni­tat. Mai s’ha tro­bat el món més pròxim a la catàstrofe que en aquest moment.” “El trac­ten com un pre­si­dent dels Estats Units, amb tots els honors”, recorda Pardo.

La segona vegada, també un 24 d’octu­bre, però del 1963, con­vi­dat pel secre­tari gene­ral, el birmà Maha Thray Sithu U Thant, hi va inter­pre­tar el seu El Pes­se­bre. Era el pri­mer cop que la llen­gua cata­lana se sen­tia a les Naci­ons Uni­des. El 22 de maig del 1970 hi va tor­nar per enre­gis­trar un mis­satge sobre la greu situ­ació mun­dial i, ja el 1971, U Thant el va con­vi­dar de nou per entre­gar-li la meda­lla i estre­nar l’himne. I encara el 20 de juny del 1973 es va pro­duir una dar­rera visita, infor­mal, a l’ONU, per invi­tació espe­cial del secre­tari gene­ral, el vienès Kurt Wald­heim. Totes aques­tes visi­tes expli­quen la dimensió inter­na­ci­o­nal de Casals i la reper­cussió que tenien els seus con­certs i dis­cur­sos com a home de pau iden­ti­fi­cat amb l’anti­fran­quisme i els drets humans.

El règim, és clar, tenia la lupa posada sobre el músic. “Hi havia com una obsessió del fran­quisme per en Casals”, explica l’his­to­ri­a­dor Joan B. Culla. El con­si­de­ra­ven un ene­mic perillós perquè una figura reco­ne­guda inter­na­ci­o­nal­ment com el mes­tre feia miques la imatge que el fran­quisme havia inten­tat escam­par sobre els exi­li­ats: “Com que el règim havia insis­tit tant que els exi­li­ats del 39 eren una colla de ban­do­lers assas­sins incen­di­a­ris i vio­la­dors, la presència de Casals des­mun­tava aquesta teo­ria.”

El fet és que el que va dir Casals en aquell entorn no s’ha dit mai més. “L’impacte pràctic va ser escàs, però l’impacte simbòlic, gran, perquè mai abans ni mai després en aquell esce­nari ningú havia dit allò”, reme­mora Culla, que admet l’exa­ge­ració del músic en ter­mes històrics quan va dir que Cata­lu­nya va tenir el pri­mer Par­la­ment democràtic del món, molt abans que Angla­terra, o quan va situar el nai­xe­ment d’unes naci­ons uni­des a Tolu­ges en les assem­blees medi­e­vals de Pau i Treva. “Es per­met una sèrie de metàfores que com que era en Casals, estu­pend, però si això ho hagués dit un catedràtic d’història li hau­rien dema­nat rigor”, observa l’his­to­ri­a­dor, que, tan­ma­teix, des­taca la idea que va donar Casals que les fron­te­res no són eter­nes. “És un dis­curs impor­tant, perquè parla de Cata­lu­nya com d’una nació encara que sigui en pas­sat, perquè dona a enten­dre que l’esta­tus dels països no és per­petu, que un país pot ser avui una regió però haver estat en el pas­sat una nació i, per tant, si ho va ser en el pas­sat pot­ser ara també ho és”, ana­litza Culla. “Tot­hom qui se l’escol­tava era cons­ci­ent que era un senyor molt gran i a la gent gran se li per­met un cert marge d’exa­ge­ració o embe­lli­ment”, hi afe­geix.

El par­la­ment del músic va tenir reper­cussió inter­na­ci­o­nal, però també de por­tes endins, encara que escassa a causa de la cen­sura. “Així com l’eco d’altres con­certs de Casals, com el de la Casa Blanca del 1961 o a les matei­xes Naci­ons Uni­des el 1963, el con­cert del 1971 va tenir un gran eco, però no tant com els dos esmen­tats. La pro­jecció tele­vi­siva va ser també deter­mi­nant a molts països, no pas a l’Estat espa­nyol”, asse­gura l’his­to­ri­a­dor Josep Maria Figue­res, el prin­ci­pal estudiós de la figura de Casals. Figue­res va ras­tre­jar la premsa inter­na­ci­o­nal: The New York Times va dedi­car foto­gra­fia i comen­tari en por­tada a Casals i en tots els grans dia­ris del món –Le Figaro, Le Monde, The Times...–, així com en alguns rota­tius esta­tals, hi va aparèixer infor­mació del con­cert, del seu alt nivell musi­cal, de la cerimònia i de la meda­lla. Tan­ma­teix, “a Espa­nya no s’informa pas del con­tin­gut del dis­curs de Casals”. Figue­res explica que l’endemà de l’acte, un dilluns, ales­ho­res no hi havia premsa, i que La Hoja del Lunes, tant la de Madrid com la de Bar­ce­lona, van infor­mar molt sintètica­ment de l’esde­ve­ni­ment. El dimarts els dia­ris bar­ce­lo­nins ho van comen­tar breu­ment. L’Abc hi va dedi­car una pàgina, igual que El Cor­reo Catalán, on Sal­va­dor Car­bo­nell remar­cava els aspec­tes paci­fis­tes del par­la­ment i l’ovació “ina­ca­ba­ble”. Des­tino va publi­car “una crònica excel·lent” de Sem­pro­nio, que amb Josep M. Mas­sip, cor­res­pon­sal a Was­hing­ton, en van ser tes­ti­mo­nis direc­tes. “On veiem els comen­ta­ris més per­ti­nents és a la premsa de l’exili, com Res­sor­gi­ment, que diu que van veure l’acte per tele­visió i Casals va par­lar “amb segu­re­tat i aplom”, recull Figue­res, autor de les bio­gra­fies Home­natge a Pau Casals i Pau Casals. Música i com­promís, publi­cat enguany com a resul­tat de més de deu anys de recerca en una cin­quan­tena d’arxius d’arreu del món.

L’his­to­ri­a­dor Joan Escu­lies, que el 2016 va escriure Pau Casals. La carta secreta de Tar­ra­de­llas i Pri­eto, cons­tata que la diplomàcia fran­quista estava al cor­rent en tot moment del que feia Casals. “Quan era jove, la gran opor­tu­ni­tat l’hi va donar la família dels Borbó, la mare d’Alfons XIII el va becar, i fins i tot s’havia tro­bat a l’exili amb Joan de Borbó, que havia esta­blert con­tac­tes amb el soci­a­lista Inda­le­cio Pri­eto per inten­tar una alter­na­tiva a Franco”, reme­mora Escu­lies, que pun­tu­a­litza que Casals era una per­sona amb una pàtina moral d’exem­pla­ri­tat que havia aju­dat els exi­li­ats “però no era un polític, no tenia càlcul polític, li que­dava molt lluny”, tot i que sí que tenia un cert “càlcul per­so­nal”, evi­den­ciat pel fet que no volia que trans­cen­dis­sin les seves ges­ti­ons amb dife­rents pre­si­dents nord-ame­ri­cans en favor de l’exili, per si no fruc­ti­fi­ca­ven, com no ho aca­ba­rien fent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia