Política

opinió

Josep Maria Solé i Sabaté

El franquisme sociològic

La postguerra, amb la repressió i amb l’exili, va expulsar d’Espanya l’aportació ideològica, social i cultural del progressisme
40 anys d’educació democràtica no han fet desaparèixer el franquisme, perquè tot el que és ideològic i de pensament a l’Estat espanyol no es basa en el plebiscit diari dels seus ciutadans, sinó en la força i la imposició
Allò que sí que es va fer a Alemanya respecte al nazisme i a les altres dictadures, no es va fer a Espanya després de la mort de Franco

Un punt cab­dal. El règim fran­quista neix d’una victòria mili­tar poste­rior a un fra­cas­sat cop d’estat sediciós, que va donar pas a una guerra sag­nant. Aquest és un fet dife­ren­cial bàsic, fona­men­tal, res­pecte de l’Ale­ma­nya nazi o la Itàlia fei­xista o, poste­ri­or­ment, les dic­ta­du­res mili­tars de Por­tu­gal o Xile, Grècia, l’Argen­tina, el Bra­sil, el món soviètic, etc. El fran­quisme va gua­nyar la guerra amb tot el que una victòria mili­tar sig­ni­fica, i encara més quan es tracta d’una guerra civil.

El règim del nou Estat sor­git de la victòria de les armes va poder con­so­li­dar durant 40 llargs anys uns valors tra­di­ci­o­nals anco­rats en una sim­bo­lo­gia pretèrita del pas­sat –molt sovint exa­ge­rada o fora de con­text–, un adoc­tri­na­ment ideològic, unes pau­tes edu­ca­ti­ves tra­di­ci­o­nals i un botí de guerra silen­ciat i còmplice, que van dei­xar un pòsit pro­fund en la soci­e­tat. Sense obli­dar el paper de l’alt cler­gat i el con­següent pes religiós, que va ser un ele­ment fona­men­tal del règim. Aquest aspecte és el que menys ha que­dat del fran­quisme en la soci­e­tat actual.

El fran­quisme tenia com a model unes carac­terísti­ques con­subs­tan­ci­als ante­ri­ors a la con­so­li­dació de la dic­ta­dura; eren punts defi­ni­to­ris de l’Espa­nya més tra­di­ci­o­nal i arcaica. Uns aspec­tes que expli­quen en gran part la revolta mili­tar fac­ci­osa de 18 de juliol del 1936.

Els ana­lis­tes con­si­de­ren que l’afany irre­nun­ci­a­ble del cen­tra­lisme polític, el pre­do­mini poten­ciat i impo­sat de la llen­gua cas­te­llana amb l’exclusió de les altres, l’auto­ri­ta­risme en les face­tes més vari­a­des, una gene­ral misogínia i menys­te­ni­ment de la dona, una evi­dent des­con­fiança vers tot el pro­ce­dent de l’estran­ger, el pes d’una Església ofi­cial hegemònica en els valors morals i la defensa dels pri­vi­le­gis de les clas­ses soci­als econòmica­ment més pode­ro­ses for­ma­ven els aspec­tes més defi­ni­to­ris del ser, del sen­tir, de la visió del món de l’Espa­nya més tra­di­ci­o­nal. De l’Espa­nya fran­quista.

S’hi ha d’afe­gir que la defensa de la uni­tat de la pàtria, indis­cu­ti­ble axi­oma com­par­tit àmpli­a­ment per molts espa­nyols, del­mava i debi­li­tava sec­tors soci­als i ideològics i militància política poten­ci­al­ment con­tra­ris a l’Espa­nya endar­re­rida, pobra i contrària a la moder­ni­tat i a la lluita de més justícia en el repar­ti­ment dels béns econòmics i soci­als.

La post­guerra civil va expul­sar del con­junt de l’Estat la presència i l’apor­tació ideològica, cul­tu­ral, social i política del que­fer diari més pro­gres­sista, fos per la via bru­tal i san­guinària d’una repressió per­sis­tent, fos pel forçat exili de cen­te­nars de milers de per­so­nes. En l’èxode es van per­dre per a Cata­lu­nya i també per a Espa­nya les per­so­nes més ober­tes, dinàmiques, lliu­res i cre­a­do­res en els més vari­ats sec­tors soci­als. Hom diu que Espa­nya va per­dre la lli­ber­tat, però Cata­lu­nya ho va per­dre tot.

El fran­quisme va esde­ve­nir abso­lu­ta­ment hegemònic. Per la força, la por, la men­tida, la fal­se­dat, la delació i l’adoc­tri­na­ment.

Tots aquest valors no han estat mai qüesti­o­nats en el con­junt de la soci­e­tat; sigui des de la política, la judi­ca­tura, les for­ces poli­ci­als i mili­tars, els sec­tors econòmics, el món cul­tu­ral i els mit­jans de comu­ni­cació. La raó és sim­ple i és que mai hi va haver un tren­ca­ment democràtic amb el pas­sat, una rup­tura com es deia ales­ho­res; el que hi va haver va ser una transacció entre feble­ses, debi­li­tats paral·leles dels uns i els altres.

El fran­quisme no podia man­te­nir-se, però tam­poc aba­tre l’anti­fran­quisme. Els llui­ta­dors per la democràcia no van tenir prou força per eli­mi­nar les for­ces pro­vi­nents de la dic­ta­dura. I la con­seqüència d’això va ser una con­tinuïtat històrica que té l’exem­ple més clar en la monar­quia –Franco va desig­nar el rei Joan Car­les com a futur cap d’estat a la seva mort– i tots els ens esta­tals que mai han estat depu­rats pel seu pas­sat. El que sí que es va fer a Ale­ma­nya res­pecte al nazisme i a les altres dic­ta­du­res, no es va fer en l’Espa­nya post­fran­quista.

Només Cata­lu­nya i Euskadi tenien prou força per plan­te­jar la rup­tura; aquest és un fet que s’ha demos­trat en totes les elec­ci­ons democràtiques efec­tu­a­des després. Mai els hereus del fran­quisme, els qui no el con­dem­nen usant tota mena d’argúcies, han pogut gua­nyar a les urnes en aquests dos països.

El lle­gat del fran­quisme també és pre­sent en el des­pres­tigi de la política, en la cor­rupció, en la manca de fer­mesa i reflexió política de la major part dels ciu­ta­dans, en l’accep­tació d’uns pre­te­sos valors –morals, folklòrics, pseu­do­cul­tu­rals, ideològics, lingüístics, històrics, de gènere, espor­tius, etc.–, que són als antípodes dels que tenen a la majo­ria de països que for­men la Unió Euro­pea.

El fran­quisme va empo­brir el país en tots els aspec­tes, això és econòmica­ment, cul­tu­ral­ment i soci­al­ment. Hom deia que qua­ranta anys de dic­ta­dura neces­si­ta­rien qua­ranta anys d’edu­cació democràtica. No ha estat així, la raó és que en tot el que és ideològic i de pen­sa­ment l’Estat espa­nyol és feble. No es basa en el ple­bis­cit diari dels seus ciu­ta­dans, sinó en la força i en la impo­sició. Espa­nya té por d’afron­tar de manera lliure i democràtica el seu pre­sent, el pro­jecte del seu futur i fins i tot l’anàlisi del seu pas­sat històric, llunyà o pro­per.

El fran­quisme és l’expressió més extrema de l’espa­nyo­lisme, per això costa tant i tant il·lumi­nar i fer des­a­parèixer la seva ombra tene­brosa en les per­so­nes i en les ins­ti­tu­ci­ons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia