rasclet
el
Correbous
Un dels efectes col·laterals del debat sobre les corregudes de bous ha estat el descobriment, per part de molts catalans, que la cultura popular i tradicional catalana es resisteix a encabir-se en el cànon noucentista i segueix sent, encara, alguna cosa més que sardana i gegants. Amb gran escàndol per part d'alguns, s'ha pres consciència que més enllà dels estereotips hi ha un tros de Catalunya on, com a moltes zones del País Valencià, perviu sota formes diverses l'ancestral joc amb el bou. Els bous embolats, capllaçats o amb corda, els bous a la mar o les vaquetes de plaça formen part del patrimoni festiu català, tot i que a alguns els coste d'entendre.
Naturalment, les tradicions no són immutables ni s'han de sacralitzar, i tot es pot discutir. És també comprensible que, vistos des de Barcelona, els correbous puguen generar incomoditat i ferir algunes sensibilitats molt urbanes. Però caldria anar amb molt de compte abans d'estendre alegrement l'amenaça de la prohibició sobre un fet cultural que forma part no només d'algunes festes majors sinó fins i tot de la mateixa identitat d'alguns catalans. Algunes declaracions d'aquests dies, o algunes pseudoenquestes televisives han sigut, com a mínim, poc afortunades. Vivim un temps en què la convivència i la cohesió de la nostra societat ens demanen esforços per entendre, apreciar i conviure amb cultures molt allunyades de la nostra. Resultaria irònic que no es tingués la mateixa consideració per una part de la nostra pròpia cultura nacional.