L’eclosió de l’extrema dreta

L’extrema dreta és un fenomen del segle XX perquè s’associa sovint al feixisme, tot i que l’historiador Joan B. Culla avisa que no són sinònims. El primer terç del segle passat, Culla sosté que les expressions d’extrema dreta a Catalunya se situen bàsicament en el sistema de partits i idees d’obediència espanyola, en primer terme perquè era un espai més homogèniament conservador (defensa de la monarquia i l’Església catòlica) davant d’un catalanisme on, per exemple, la Lliga tenia integrants igualment conservadors però també d’altres que no ho eren gens, “i més aviat va anar prevalent a mesura que avançava el segle un catalanisme de valors republicans i anticlericals”.

Els Sindicats Lliures, que van assassinar Salvador Seguí o Francesc Layret, es troben entre la primera extrema dreta catalana. En vigílies de la dictadura de Primo de Rivera, a Catalunya apareix la Unión Monárquica Nacional, caracteritzada per l’anticatalanisme i l’oposició visceral a l’autonomia. També existeix un petit nucli militar de la guarnició de Barcelona, La Traza, que coincideix amb l’arribada de Mussolini al poder d’Itàlia i que és considerat pels erudits el primer embrió del feixisme espanyol. Donaran suport a la dictadura tot i que Primo de Rivera “no tenia ni el perfil ni la mentalitat feixista”. Amb la República, hi haurà una munió de grupuscles d’extrema dreta i feixistitzants, un petit món d’uns 500 activistes, una sopa de lletres que “viu a la contra de la Generalitat, del Macià, del Companys i de tot plegat” i que seran aniquilats el 36 en plena revolució de la FAI.

“Quan arriba el franquisme, tota la política oficial és d’extrema dreta”, conclou Culla. Rituals, uniformes, discurs, consignes, tot. Culla sosté que Franco “era un dictador d’extrema dreta, conservador, tradicional, ultracatòlic però amb mentalitat de militar”. La dictadura es va feixistitzar mentre els feixismes europeus guanyaven: “A partir del 45 va començar a dissimular.” Però milers de persones havien estat adoctrinades en la revolució falangista i la camisa blava.

A partir del 77, el problema de l’extrema dreta és que s’associa al franquisme –Blas Piñar només aconsegueix un diputat i 378.000 vots–. A Catalunya el més extrem era l’Alianza Popular (AP) de Fraga: “Era més una dreta extrema nostàlgica del franquisme i van tenir el 3% dels vots. Van tardar anys a aixecar el cap. La gent associava el Fraga amb la dictadura i els consells de ministres que havien aprovat penes de mort.” Quan arriba la decadència de la UCD, Fraga ja ha fet el viatge al centre-dreta, però hi ha idees que no canviaran, tampoc amb el PP: Fraga va demanar el no a la Constitució pel reconeixement de les nacionalidades; José María Aznar, quan només era un quadre poc conegut, prometia que revisarien el text constitucional.

Per a Culla i altres experts, allò que a Catalunya ha fet irrompre, primer, una “dreta extrema” (Ciutadans) i, després, “l’extrema dreta” (Vox) ha estat el procés independentista. L’espai tradicional del centredreta espanyol de Catalunya s’ha “extremadretanitzat” com a resposta a l’1-O. L’historiador Xavier Casals recorda que Vox no sorgeix dels grups d’ultradreta sinó que és una escissió radical del PP que beu de dues fonts: del nacionalisme espanyol de populars bascos com Mayor Oreja, María San Gil i el mateix Santiago Abascal, identificats amb les tesis d’Aznar, i del neoconservadorisme de l’entorn de la presidenta Esperanza Aguirre a Madrid. Amb la reforma recentralitzadora de l’Estat com a lema, Vox es presenta a les europees del 2014 amb Aleix Vidal-Quadras de candidat –i fundador junt amb Abascal–, un Vidal-Quadras que feia anys no havia aconseguit imposar al PP català les tesis anticatalanistes. Quan Abascal es converteix en el líder, radicalitza el discurs nacionalista (Gibraltar espanyol), amb missatges islamòfobs, contraris a la immigració i euroescèptics propis de la ultradreta occidental (proposa un mur a Ceuta i Melilla).

El periodista especialista en ultradreta Xavier Rius explica al seu blog que la primera conseqüència de l’entrada de Vox al Parlament andalús el 2018 va ser la dissolució de grups ultres com Plataforma per Catalunya (PxC) de Josep Anglada, exmilitant i candidat dels partits de Blas Piñar. Membres de PxC s’integren a Vox, com els dirigents Juan Garriga, cosí del diputat de Vox i ex PP Ignacio Garriga, o Mónica Lora, que esdevenen president i secretària de la gestora a Barcelona. També els líders del blaverisme valencià han acabat a Vox, afegeix el periodista especialitzat Miquel Ramos.

El politòleg madrileny Guillermo Fernández no dubta a afirmar que l’1-O va generar “por, ràbia, indignació, orgull trencat”, entre l’electorat de l’Estat, no només de dreta: “Vox surfeja aquest descontentament nacionalista.” Una part dels votants del PP, a més, consideren que Mariano Rajoy és “un tou” i la moció de censura de Sánchez és vista per la dreta com un “ascens il·legítim” amb el suport dels independentistes. A més, al congrés del PP del 2018 Casado s’imposa a Sáenz de Santamaría i Abascal ho celebra com una legitimació de les posicions de Vox. “La idea que hi ha un partit liderat per un exmembre del PP, disposat a defensar la unitat d’Espanya, que no són tebis, organitzen coses i són capaços de dir el que no s’atreveix a dir el PP”, conclou Fernández.

Ramos explica que els grups neonazis i feixistes que són fora de Vox avui fan la competència als moviments socials d’esquerra “anant a recollir aliments i repartint-los entre famílies espanyoles en situació de vulnerabilitat en comptes de vestir-se de skins heads per anar a apallissar gent”. Es tracta d’un canvi estètic, retòric i estratègic que fan amb la crisi econòmica. No es pot comparar amb els anys noranta, “molt durs, on hi havia bandes neonazis que anaven cada cap de setmana de cacera i hi va haver molts morts”. Com a símbol de l’antifeixisme des d’aleshores, el jove Guillem Agulló. El van matar un any després de l’assassinat de la immigrant dominicana Lucrecia Pérez a Madrid i dos anys després que matessin la transsexual Sonia a Barcelona: “El de Guillem va ser un cas sonat pel crim i per la impunitat del judici.” Es va voler presentar com una baralla entre joves: “A Guillem el van envoltar quatre persones i una el va apunyalar al cor. Això no és una baralla. És un assassinat.”