Diplomàcia

Argu­men­tava en el meu últim arti­cle sobre la importància i la neces­si­tat del diàleg per deba­tre, con­sen­suar i arri­bar a acords en la política. Sem­pre val més un acord, encara que no sigui el que s’espera, que un des­a­cord. En la vida política, espe­ci­al­ment en les rela­ci­ons entre els estats, el diàleg pren forma de diplomàcia, a la qual els estats dedi­quen molts diners, plas­mats en la gestió de les rela­ci­ons exte­ri­ors, que posen en mans de cònsols i ambai­xa­dors i també del mateix Depar­ta­ment d’Exte­ri­ors.

Nor­mal­ment aques­tes ins­ti­tu­ci­ons pas­sen des­a­per­ce­bu­des i se’ls atri­bu­eix una vida tran­quil·la i de cert nivell intel·lec­tual, cul­tu­ral i econòmic. Però, quan van mal dades, tenen l’obli­gació de ges­ti­o­nar d’una manera ade­quada els con­flic­tes entre els estats. De fet, es tracta de por­tar a la via del diàleg i del con­sens situ­a­ci­ons que, si no evo­lu­ci­o­nen bé, poden aca­bar en con­flic­tes greus, fins i tot en guer­res.

I això és el que passa actu­al­ment a l’entorn del con­flicte d’Ucraïna, que s’ha anat enve­ri­nant i, si no es fa un esforç diplomàtic, podríem arri­bar a tenir un con­flicte bèl·lic. Es tracta d’enten­dre el perquè dels movi­ments de l’altre. Això tan sen­zill costa molt d’apli­car, perquè, sense ado­nar-nos-en, ana­lit­zem la situ­ació des de la nos­tra òptica i els nos­tres interes­sos, i ens sem­bla que l’altre, que també sol fer el mateix, ens hau­ria d’enten­dre a nosal­tres. De fet, si les dife­rents parts no fan l’esforç d’enten­dre l’altre, els con­flic­tes aca­ben en enfron­ta­ments. I aquí és on entra en escena la diplomàcia, cer­cant punts que per­me­ten anar avançant cap a posi­ci­ons d’entesa o almenys de sor­tir de l’enfron­ta­ment per arri­bar final­ment al con­sens i l’acord defi­ni­tiu. Natu­ral­ment, aquest acord s’acon­se­guirà si cada part cedeix un espai de la seva raó, de manera que s’arribi a una entesa que no és la que vol­dria cap de les parts, però que els per­met pre­sen­tar-se als seus amb un acord accep­ta­ble.

Aquest esce­nari d’acció diplomàtica és el que les parts, la UE clara­ment i els EUA i Rússia amb la boca petita, mani­fes­ten que és el camí ade­quat per afron­tar el con­flicte. Espe­rem que sigui així i que es vagin ente­nent els motius que han dut Rússia a situar-se mili­tar­ment davant la fron­tera d’Ucraïna. No volen que l’OTAN s’ampliï a estats pro­pers a la fron­tera i argu­men­ten les seves raons de segu­re­tat i de res­pecte. Natu­ral­ment, la UE també té els seus motius de segu­re­tat i de gestió de l’ener­gia, i els EUA els seus, pro­pers als de la UE, i que se cen­tren a garan­tir i incre­men­tar la seva àrea d’influència mit­jançant l’OTAN. I ama­tent al con­flicte hi ha la Xina, que ja ha mani­fes­tat el seu suport a Rússia, un fet que fa pen­sar que el con­flicte d’Ucraïna amaga uns movi­ments geo­es­tratègics de gran abast, com pot ser el futur paper de poder de la Xina, que ja té molta influència a l’Àfrica, i Rússia com a ali­ats. Als euro­peus el que més ens convé és que la diplomàcia gua­nyi i que aquests movi­ments mili­tars aca­bin en un acord que, a poc a poc, torni les coses al seu lloc. Tots hi sor­ti­rem gua­nyant.