El somriure de la revolta

Passen tres minuts de migdia del 29 de gener del 2021.En Jordi Cuixart encara no fa dues hores que ha traspassat l’últim reixat de la presó de Lledoners, al Bages. Un cotxe l’ha recollit per portar-lo a tota velocitat fins a Barcelona. Ha fet una petita pausa per canviar-se de roba i de seguida s’ha llançat al carrer. Destinació, la plaça del Rei, on l’espera la gent d’Òmnium i un grup de represaliats polítics amb els quals ha de fer un acte. Hi arriba a grans gambades, aixecant aplaudiments, i ell respon alçant el braç dret, fent un ostentós senyal de victòria amb dos dits de la mà. És la viva representació de la força i la determinació. Alça les celles, obre els ulls, i dins la mascareta riu, no es veu, però riu. És el somriure abassegador de la revolta independentista, un somriure i una energia que ni la duresa de la presó han aconseguit esborrar.

Aquest és Jordi Cuixart i Navarro. El gest, l’escena, l’energia, tot plegat descriu a la perfecció la manera de ser, i de viure, de l’home que ha portat Òmnium Cultural fins a un nivell de suport popular mai imaginat fins fa pocs anys, l’home que amb el seu activisme i compromís polític ha contribuït a portar el país fins a les portes del somni de la independència.

Han passat tantes coses des del 2015, que sembla molt llunyana la data en què Cuixart va assumir la presidència d’Òmnium. I ara plega, i tot ha estat molt intens, i també molt ràpid. Marxa l’home a qui molts sectors de l’independentisme han identificat com un líder polític, una opció que ell mateix va desestimar ser quan, poc després d’entrar a la presó, li van demanar d’encapçalar una candidatura unitària, amb Jordi Sànchez. Va dir que no, que ell es devia a Òmnium.

El compromís de Jordi Cuixart és i ha estat sempre el compromís amb Òmnium Cultural, que vol dir el compromís amb la cultura del país i la seva societat, des d’un punt de vista transversal. “Les lluites compartides” són les que sempre ha defensat Cuixart, des del respecte i la mà estesa. És la seva manera de ser, la d’un demòcrata que respecta la diferència, per difícil d’acceptar que aquesta sigui. Per això Cuixart va fer una abraçada a Miquel Iceta, quan va coincidir en l’acte de presa de possessió del president Pere Aragonès, i pel mateix motiu va defensar l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, quan va ser xiulada després que ell pronunciés el pregó de la festa major de Gràcia.

Per aquesta transversalitat, i aquest compromís amb tantes lluites, és fàcil de pensar que a Cuixart li han dolgut els atacs rebuts per aquestes actuacions de caire personal, o la crítica que va llançar el raper Valtònyc quan, a través de Twitter, va dir que no havia sentit el suport d’Òmnium. Estar exposat constantment al judici de les xarxes socials no és fàcil i, a vegades, algunes sentències fan mal. Cuixart està dolgut, sí, ressentit no. La seva és una manera de viure contra el ressentiment, perquè, tal com diu ell mateix, des d’aquest estat d’ànim no es pot construir res. És la positivitat en estat pur. El sumar sempre i el no restar mai.

És per aquesta manera de ser que a Cuixart també li ha dolgut la falta d’unitat de l’independentisme. Òmnium no és neutral en el debat polític, però sí que ha jugat un element aglutinador, que Cuixart va intentar dur a terme sempre dins i fora de la presó. Una bona mostra d’això és l’acte organitzat a Elna el 16 de juliol de l’any passat on va reunir el govern Puigdemont amb el de Pere Aragonès.

En els seus sis anys al capdavant de la primera entitat cultural del país, Jordi Cuixart ha anat de la unitat a la unitat. El seu discurs no s’ha mogut ni un centímetre de l’exigència als partits polítics de caminar plegats en l’objectiu sobiranista. El 19 de desembre del 2015, quan va prendre possessió, l’adjectiu unitat és el que va omplir els titulars de les notícies que es van escriure sobre aquell acte. I unitat, unitat i unitat és la paraula que ha anat repetint en els últims actes públics.

Hi ha més elements de decepció per a Jordi Cuixart. El 3 d’octubre del 2017 n’és un, i no pas per la resposta de la gent, que va omplir els carrers en una vaga general mai vista a Catalunya, sinó perquè està convençut que l’energia que es va generar aquell dia hauria pogut ser aprofitada políticament per fer un pas endavant definitiu en el procés independentista.

Cuixart és home de passos ferms i segurs. De jove va fer molta muntanya, i l’excursionisme és una lliçó de vida constant, que insufla un temperament de resistència i ensenya a plantar cara a les adversitats. El compromís de Cuixart amb les causes nobles arrenca de ben jove, quan es va declarar insubmís al servei militar o va participar en els comitès de solidaritat amb els patriotes catalans. Aquesta manera de fer va estar a punt de capgirar-se quan Cuixart va entrar a la presó. Les primeres setmanes ho va passar molt malament. Ell mateix explica que no va ser fins després de la festivitat de Reis que va fer un tomb, i va enfocar el captiveri d’una manera diferent. Va convertir la presó en arma de lluita i es va fer ferm en el convenciment que seguiria sent president d’Òmnium fins que els socis ho volguessin, no quan l’Estat l’empenyés fer-ho.

L’empresari i propietari d’Aranow torna ara a dedicar-se al cent per cent a la seva activitat professional. Torna també la plena dedicació a un àmbit del qual mai ha marxat, el de la família, que no només ha mimat tant com ha pogut durant el captiveri, sinó que l’ha ampliada amb un altre fill.

El president d’Òmnium fins ahir deixa una institució a mans d’un home que es considera el relleu natural, una entitat acostumada a treballar al ritme trepidant de “gas, gas”, que sempre diu Cuixart, sanejada i independent.