Sánchez admet que vira perquè el Marroc ho feia “insostenible”
Visita Ceuta i Melilla, i admet la seva debilitat negociadora per la pressió a la tanca
Albares va l’1 d’abril a Rabat
Podem no reprova el ministre per no violar la coalició i promou un text pro Sàhara
Si en la diplomàcia cada paraula compta, en el gir d’Espanya doblegant-se al Marroc sobre el Sàhara la clau és un adverbi: “més”. En la carta del president Pedro Sánchez al rei del Marroc Mohamed VI –que està datada el dilluns 14 de març, quatre dies abans que el regne alauita la divulgués parcialment en primícia, i que va ser finalment publicada nou dies més tard, ahir, pel diari El Pais–, Espanya desborda el marc de l’ONU perquè les seves resolucions es limiten a dir que el pla d’autonomia del 2007 és una proposta “seriosa, creïble i realista”. Sánchez, en canvi, sosté ara que és “la més seriosa, creïble i realista” en la relació epistolar amb el rei del Marroc. Atrapat en l’evidència del viratge, Sánchez va visitar ahir les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla –places que Rabat ha reivindicat sempre– i va abraçar la realpolitik a l’hora de relatar per què fa un gir ara i va reconèixer que partia d’una debilitat negociadora per la pressió migratòria de Rabat a les dues tanques frontereres. “Per què ara? Mai és tard si hi ha un bon acord. (...) És important que els ciutadans espanyols vegin que el govern d’Espanya des de fa deu mesos era conscient que teníem una situació absolutament insostenible amb un país estratègic com és el Marroc”, va admetre Sánchez. L’episodi de fa deu mesos és l’entrada irregular de més de 10.000 marroquins el maig del 2021 a Ceuta –continuada pel salt de la tanca de Melilla de 3.500 ciutadans subsaharians aquest mes de març–, i això és el que Sánchez confia que ja no es repetirà després d’abjurar de l’autodeterminació que duia al programa electoral del 2019 i fer seva la visió marroquina del Sàhara.
Després de culminar una gira europea en què no ha admès preguntes de la premsa i de negar les explicacions ad hoc al Congrés, Sánchez oferia a Ceuta i Melilla un tast del que opina en públic sobre el que promet en privat per carta a Mohamed VI. I ho va fer en dues places on Sánchez sap que desarma el PP i penetra en el votant de dretes: el president de Ceuta, Juan Jesús Vivas (PP), li fa costat al marge del que dicti Gènova, i a Melilla té l’aval d’Eduardo de Castro, únic diputat que Ciutadans va tenir en les eleccions del 2019 i que presideix la ciutat autònoma amb el PSOE i Coalició per Melilla després de 20 anys del PP en el poder.
“Assalts de les màfies”
Si bé amb Ucraïna conjuga el verb acollir, Sánchez era molt dur ahir a Melilla amb els marroquins i els subsaharians. “Hem de recordar que fa poques setmanes hem vist intents d’assalt per part de màfies d’immigrants que pretenen saltar la tanca de Melilla i quedar-se entre nosaltres”, va dir Sánchez tot obviant que la raó d’ells sovint també és la guerra.
Si bé tot neòfit en diplomàcia sap que és un funambulisme impossible acostar-se al Marroc sense irritar Algèria i a l’inrevés, Sánchez ho rebat: “Les relacions amb Algèria són estretes. Reivindico que és possible des d’Espanya tenir bones relacions estratègiques amb dos veïns com Algèria i el Marroc.” Però el cert és que el retorn de l’ambaixadora del Marroc Karima Benyaich ha motivat la crida a consultes de l’ambaixador algerià Said Moussi. Sánchez havia visitat Ceuta i Melilla per última vegada el 18 de maig del 2021.
Albares es queda sol
Qui es va explicar va haver de ser el ministre d’Afers Estrangers, José Manuel Albares, que es va contradir parlant ara de “nova posició” després de dir que fins ara “Espanya tenia una no posició”. Per “deixar de ser espectador”, Albares va anunciar que viatjarà a Rabat l’1 d’abril per preparar la imminent visita de Sánchez a Mohamed VI que segellarà l’adeu a quatre dècades de neutralitat espanyola i l’abandonament de la defensa del poble sahrauí en l’anhel del dret a decidir.
Joan Carles I i Hassan II
Si bé ERC va plantejar una reprovació d’Albares si el gir té un cost amb Algèria i el gas, Podem no vol violar l’acord de coalició, que imposa que el PSOE i el soci petit no poden fer comparèixer els ministres de l’altre partit. Podem, però, promou una proposició de llei pro Sàhara amb ERC i la resta per ser votada al Congrés i fer avergonyir Sánchez i el PSOE. “Espanya té un deute amb el poble sahrauí, al qual abandona de forma deshonrosa quan Joan Carles I avala la invasió de Hassan II el 1975 a canvi que els Estats Units el reconeguin com a rei”, va dir Gerardo Pisarello (En Comú Podem) a Albares. “La calima de la sorra del Sàhara encara dura sobre Madrid. Quan la vegin, recordin la traïció”, reblava Gabriel Rufián (ERC).
La soledat del ministre a la comissió d’Exteriors va ser total. Mariona Illamola (Junts) va preguntar a Albares: “Per què Espanya parla de sobirania i legalitat internacional a Ucraïna i no ho respecta al Sàhara?” “Sembla que Espanya té dues vares de mesurar i aquí hi ha resolucions de l’ONU avalant el dret a decidir”, va reblar Illamola. Qui es va irritar va ser Aitor Esteban (PNB): “Que el Marroc és un soci fiable, diu... Joer... Tan fiable que et filtra cartes!” Si per Albert Botran (CUP) l’Estat espanyol ha estat “una de les pitjors potències colonials per no aplicar el dret d’autodeterminació” i ara “legitimar una ocupació il·legal”, Sergi Miquel (PDeCAT) volia saber “com conjuga el dret a decidir i una posició nova per més que es digui que ja era la de Zapatero”.