La ruptura de Sarkozy, a examen

Quatre mesos després d’arribar al poder, el president francès, Nicolas Sarkozy, ha desplegat els principals eixos d’una reforma en profunditat del model social francès, que va prometre repetidament durant la campanya i que pretén concloure a tota velocitat.

Si hi ha una cosa innegable en aquests primers mesos al poder, és que no s’ha aturat. Al·lèrgic a l’immobilisme, el president ha multiplicat els desplaçaments oficials i les declaracions públiques. Ha imprès un nou estil en les relacions exteriors, aplicant una ruptura que molts creien que era impossible practicar a França.

Durant l’estiu, va fer aprovar a ritme vertiginós una contestada reforma fiscal en favor dels més rics, una altra de judicial contra la reincidència i una nova legislació laboral per acabar amb la setmana de 35 hores. El pròxim pas és enllestir la reforma de la protecció social, que suprimirà 23.000 llocs de funcionari, reduirà la cobertura de la sanitat pública i acabarà amb les prejubilacions. Per al 2008, anuncia la reforma de les pensions i del contracte laboral, tabús que han acabat amb desenes de polítics. Els experts analitzen per a l’AVUI la ruptura de Sarkozy.

Bastien François
Centre de Recerca Política de la Sorbona
“Es diu que l’elecció de Sarkozy ha suposat un canvi en la naturalesa de les institucions, però no n’estic tan segur. Durant el mandat de Jacques Chirac ens vam acostumar a tenir un president poc intervencionista. Però cal recordar que altres caps d’Estat com Pompidou o Giscard d’Estaing van ser igual de dinàmics durant els seus primers mesos al poder, fins al punt d’eclipsar el primer ministre. En la pràctica, Sarkozy concentra la funció de cap d’Estat i la de cap de govern a l’ombra. El sistema institucional de la Cinquena República propicia aquesta confusió, perquè és molt ambigu i no delimita amb precisió el radi d’acció del president. L’omnipresència i la hiperactivitat del president només són perilloses en un sentit: a diferència de tots els primers ministres del món, Sarkozy mai no haurà de donar explicacions al Parlament sobre la seva acció. El comitè presidit per Édouard Balladur, que reflexiona sobre la reforma institucional, no farà gran cosa: aplicarà mesures simbòliques que no canviaran el sistema. Però no és un problema exclusiu de Sarkozy. Els altres candidats a les presidencials, com Ségolène Royal i François Bayrou, no haurien adoptat un paper més discret si haguessin estat escollits”.

Laurence Parisot
Presidenta de la patronal MEDEF
“El discurs de Sarkozy redibuixa el model social francès per adaptar-lo als desafiaments de la modernitat, sobretot pel que fa a la modernització del món laboral. A començaments de setembre, vam establir negociacions amb els sindicats per millorar el funcionament del mercat de treball i fer baixar l’atur de forma prolongada. Aquestes negociacions suposen una gran esperança per a França, perquè poden permetre que instaurem una millor comprensió entre patronal i sindicats. Pel que fa a les pensions de jubilació, ens enfrontem a desequilibris estructurals. Les pensions constitueixen avui la qüestió que provoca més ansietat en els francesos. Als anys 60 hi havia quatre actius cotitzant per cada jubilat. El 2020, n’hi haurà menys d’un per cada jubilat. Cal que l’edat legal per jubilar-se sigui endarrerida, com ha passat a gairebé tots els països europeus. És decisiu per al nostre futur econòmic que la reforma prevista per al 2008 sigui profunda i durable”.

Didier Billion
Inst. Rel. Internacionals i Estratègiques
“En matèria de diplomàcia, no hi ha hagut el canvi radical que alguns esperaven, però sí una inflexió. Cal subratllar l’acostament als EUA, molt més trencador que qualsevol de les seves decisions en el marc europeu. Chirac no era antiamericà, però la fascinació de Sarkozy per aquest país ha tingut conseqüències en la línia diplomàtica, en qüestions com un possible retorn a la direcció de l’OTAN, una eventual guerra amb l’Iran o el fet de situar el terrorisme com a primer desafiament mundial, que acosten França per primer cop a les tesis de l’administració Bush. Sarkozy creu que si s’acosta als EUA podrà tenir més pes en les seves decisions, però podria equivocar-se. A més, s’ha produït una banalització de les relacions internacionals amb casos com l’alliberament de les infermeres búlgares. Els col·laboradors del president i la seva dona han adquirit el rang de diplomàtics sense justificació. Un consell per a Sarkozy? Que combini la realpolitik amb la defensa de drets humans”.

Patrick Weil
Historiador i sociòleg de la immigració
“La política d’immigració de Sarkozy és inútil i perillosa. Imposa condicions excessives per controlar el reagrupament familiar, amb l’objectiu d’impedir que les famílies dels immigrants africans puguin viure juntes en territori francès. Però això no frenarà el reagrupament: si se’ls impedeix viure junts per llei, acabaran fent-ho al marge de la llei. La norma en tràmit parlamentari exigeix que es conegui la llengua i els valors republicans abans d’entrar al país, però si la dona d’un broker de Wall Street que ha estat destinat a França vol reunir-se amb el seu marit, també haurà de sotmetre’s a aquestes condicions? Per no parlar de la prova d’ADN per demostrar la filiació entre els membres de la família. Més que acostar-se al Front Nacional, Sarkozy està aplicant el seu programa al peu de la lletra. Les mesures que estan a punt de ser adoptades són pròximes al racisme”.