Política

CARLES SOLÀ

Conseller en el primer tripartit

“En el govern actual hi ha més friccions que en el tripartit del Dragon Khan”

La idea més subversiva que va tenir Maragall va ser l’Euroregió. Soc l’únic del govern que li va fer cas i em va fer fora. Així és la política

Carles Solà i Ferrando (Xàtiva, 1945) va ser rector de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) durant dos mandats, entre el 1994 i el 2002. Després va ser conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, en el primer tripartit, però en va caure amb la primera remodelació. Posteriorment es va apartar de tot per cuidar la seva dona, malalta d’Alzheimer, que va morir fa quatre anys. Viu la jubilació amb una neta de setze anysa Sant Cugat del Vallès.

De jove es va afiliar al Partit Socialista del País Valencià. Aquesta va ser la seva presa de contacte amb la política?
Ja havia militat en el Partit Comunista i al Sindicat Democràtic d’Estudiants, però la invasió de Txecoslovàquia i la incomprensió del Partit Comunista per entendre el fet nacional valencià van fer que un grupet en marxéssim. Hi va haver una divisió i uns van anar cap al PSAN i un molt bon amic i jo vam entrar en un grupet que es deia Socialistes Valencians Independents, crec que érem nou. Volíem tenir una sigla de cara a la constitució del Partit Socialista del País Valencià (PSPV). Amb aquest grup vaig participar en la formació del PSPV modern (perquè hi havia hagut històricament un Partit Socialista Valencià, PSV, que havia desaparegut). Estem parlant de finals dels seixanta, en l’antifranquisme. A Socialistes Valencians Independents hi havia l’Alfons Cucó, l’Ernest Lluch... Hi vaig militar fins que les eleccions no van anar bé i el partit va ser fagocitat pel PSOE. Va coincidir que em vaig traslladar a l’Autònoma i el meu objectiu va ser universitari exclusivament.
Com creu que ha afectat el procés el concepte Països Catalans?
Per a molta gent no deixa de ser una qüestió retòrica que es limita a crear places dels Països Catalans i poca cosa més. No hi ha realment una militància en el concepte i en l’enfortiment dels Països Catalans.
A Catalunya o al País Valencià?
Qui parla de Països Catalans al País Valencià és un convençut; si no, no parla de Països Catalans. A Catalunya, jo crec que molta gent que parla de Països Catalans ho fa d’una manera retòrica, perquè realment no fan res per construir aquest país únic que deia Joan Fuster.
Ara fa vint anys que va plegar com a rector de l’Autònoma. Quan mira enrere, amb què es queda, d’aquella etapa?
Vam fer molt bona feina, entre altres coses perquè vam tenir la sort d’agafar un període econòmicament bo. Es va poder fer molta obra, la plaça Cívica, per exemple. Ara els estudiants ho trobaran normal, però que en una universitat tinguin un cinema, un teatre, sales d’assaig de música... no és freqüent. Més aviat és molt estrany. Vam fer una nova facultat de Traducció i Interpretació. L’única vegada que he rebut una felicitació per part dels estudiants va ser quan vam inaugurar la biblioteca d’Humanitats, que està molt bé.
També va inaugurar les columnes d’Andreu Alfaro, les quatre barres.
També. Des del punt de vista d’infraestructures, aquells anys vam millorar molt. No és mèrit meu, sinó dels FGC, tenir una estació de tren a dintre del campus, que és una meravella. Sí que és veritat que nosaltres vam obrir, pagant l’Autònoma, l’estació de Cerdanyola Universitat, però per culpa de la Renfe s’utilitza poc, perquè els estudiants i els professors no la fan servir perquè no saben quan arribaran. Si Renfe funcionés, tenir un campus amb dues estacions de tren, una a cada banda, és fantàstic. I després, l’Autònoma va ser pionera en la creació d’estudis de biotecnologia, de medi ambient... La internacionalització de la UAB també va ser clau. Vam treballar molt.
I va venir José María Aznar.
Els estudiants el primer que van dir va ser: «Qui n’és el culpable? El rector.» Van venir al despatx i els vaig dir: «Demà mateix poso el meu càrrec a disposició del claustre.» En aquell claustre és on es declara Aznar persona non grata.
Vostè va defensar que no se’l declarés ‘persona non grata’.
Sí, perquè tenia por de les represàlies.
I vist avui amb perspectiva?
Vist amb perspectiva, a veure, per a ells era indiferent. A l’Aznar li era igual que el declaréssim persona non grata o no, no el va afectar en absolut. I a nosaltres, hi va haver algun crèdit o subvenció que no vam rebre. Hi ha la llegenda negra que el sincrotró s’havia de construir dins el campus i que com a conseqüència d’això es va construir a fora, però no és veritat. Es va construir a fora perquè en aquella operació l’Incasòl va vendre el terreny per al projecte del sincrotró i va aconseguir col·locar 2.000 milions de pessetes de l’època amb aquesta venda. Aquesta és la raó. I Ramon Pascual, que en va ser l’impulsor, també deia que li agradaven més des del punt de vista geològic els terrenys de fora de la UAB on es va construir que no els de dins. En qualsevol cas, és allà mateix, és la porta del costat.
Josep-Lluís Carod-Rovira us pesca per al primer tripartit com a independent.
El coneixia poc, sempre hi havia tingut una conversa cordial. Ell sí que realment és de Països Catalans. Aquí tenim una coincidència molt gran, ell com a exmembre del PSAN. Igual que amb el meu amic Pep Guia. Amb en Carod-Rovira hi va haver molt bona relació. Feia any i mig que havia acabat del rectorat, també havia tingut bona relació amb membres destacats d’ERC com l’Enric Marín o en Joan Manuel Tresserras. I quan ell em va fer la proposta, no m’ho vaig pensar gaire perquè tenia clar que era una oportunitat per retornar el protagonisme a les universitats, ja que en el primer mandat com a conseller d’Andreu Mas-Colell s’havia perdut molt. Ell mai va considerar la universitat significativament. I vaig acceptar.
Quina conclusió va treure del seu pas per la conselleria?
La presa de pèl. La consciència que tenim un Parlament i un govern de fireta. Que la Generalitat com a molt és una gestoria, que realment la capacitat de fer alguna cosa significativa és nul·la. Quan el Parlament ha aprovat res significatiu ja s’han encarregat els jutges de retallar-ho i també va passar durant el meu mandat, havíem d’anar buscant escletxes. La nostra capacitat és la de gestionar recursos insuficients. D’altra banda, a mi també em va influir molt per acceptar el càrrec el mot d’ordre d’en Carod-Rovira de referèndum el 2014. Hi havia una via política d’acció que em motivava poder participar-hi.
Però en la primera remodelació del govern Maragall...
Flaps [fa el gest amb la mà de bufetada].
Per què el van fer cessar?
Jo ho continuo considerant prou injust, però en fi, ja ho tenia clar perquè era l’únic membre independent. Una vegada vaig dir al president mig en broma: «President, no es preocupi que jo ja sé que soc el primer a sortir.» [Riu] Una mica injust perquè, deixant a banda l’Estatut, per a mi la idea més potent i subversiva que va tenir Maragall va ser la creació de l’Euroregió. Per primera vegada es creava una estructura que trencava la frontera, allà hi havia Migdia-Pirineus, Montpeller, les Illes Balears, inicialment l’Aragó... L’única persona del govern que s’ho va creure i va treballar per a això vaig ser jo, perquè jo ja havia organitzat tota una estructura de centres de recerca: Montpeller s’encarregava del càncer; l’Aragó, de la nanotecnologia; Tolosa, de l’alimentació... I hi posava diners, jo havia compromès un milió d’euros el primer any per a la contribució catalana per crear les infraestructures de recerca. La idea era molt bona. Només un detall: el dia que el president Maragall, i també Jaume Matas [PP], van anar a Tolosa a presentar el projecte, l’entusiasme era desbordant, com estrelles del rock. A fora de Catalunya encara va crear més interès. I realment era una estructura subversiva, perquè trencava la frontera. La idea més brillant que té, l’únic que li fa cas soc jo, i em fa fora. Així és la política...
Però qui triava si queia del govern un conseller posat per ERC era el president Maragall o era ERC? Perquè avui dia cada partit que sustenta el govern posa i treu els seus consellers.
Jo la història que vaig viure en aquell govern també té un abans i un després de Perpinyà, que és molt al principi. Abans de Perpinyà, era una coalició i les coses es consultaven amb en Carod, i si a en Carod no li agradaven era que no. Després, no. Després de Perpinyà, el paper de Maragall s’imposa. És un govern de Maragall que té membres que no són del PSC.
El president Maragall manava més sobre el seu govern que el president Pere Aragonès sobre l’actual?
Jo crec que sí. Bé, no ho sé perquè no hi soc, però sí que vaig viure el canvi d’ambient de com era el Consell Executiu abans i després de Perpinyà. De la nit al dia.
Aquell tripartit el van batejar com el Dragon Khan. Té més de Dragon Khan el primer tripartit o el govern actual?
Aquesta és una competició dura, eh. No va gaire diferent. El que sí que veig des de fora, com a espectador, és que ara dins el govern hi ha dues posicions molt clares, mentre que en aquell tripartit no hi havia aquests enfrontaments tan clars entre les diverses parts. Hi havia embolics, però ara jo veig que n’hi ha uns que diuen que volen A i uns altres que diuen que volen B, i això crea més friccions, sobretot perquè els agrada molt parlar i menys fer. Són molt poc discrets.
Quan Junts agita el fantasma d’un tripartit, vostè que hi va ser, què en pensa?
Les coses han evolucionat i jo crec que en aquests moments la posició del PSC faria inviable un tripartit nacionalista amb ells. Si mires els que van entrar en el primer tripartit per part del PSC, com en Quim Nadal, són gent molt ferma des del punt de vista catalanista, i ara el PSC és la delegació del PSOE a Catalunya. A mi em va sobtar molt que aquí, a Sant Cugat, la CUP i ERC pactessin amb el PSC a l’Ajuntament. Però fins i tot de tres anys cap aquí la deriva del PSC cap a posicions més espanyolistes encara ha estat notable. No era tan descarat el seu unionisme com ho és ara. No m’agradaria gens un tripartit en què hi hagués el PSC.
Entenc que es va acabar allunyant d’ERC.
Bé, jo em vaig allunyar de tot, perquè vaig tenir un problema greu, que és la malaltia de l’Alzheimer de la meva dona. Quan alguna vegada em van dir de presentar-me o col·laborar en alguna cosa vaig haver de dir que no podia. La meva dona va morir fa una mica més de quatre anys, però tota la prèvia va ser molt dura. Tot això va fer que em quedés apartat d’absolutament tot.
El 2010 encara va tancar la llista de Solidaritat a Barcelona.
Just quan es va saber que el doctor Broggi havia renunciat a anar d’últim de la llista perquè no hi havia una candidatura única de l’independentisme, m’ho van dir a mi, i vaig dir per què no. De forma simbòlica, era l’últim de la fila. Però sí que vaig tenir l’ocasió de participar en un parell d’actes i veure l’entusiasme que generava Joan Laporta. Per a mi, el més espectacular, a la Universitat de Girona.
Ara l’ANC planteja la possibilitat d’una llista cívica per a les pròximes eleccions al Parlament. Creu que hi ha espai per a una quarta candidatura independentista?
T’ho diré des d’un punt de vista personal. Si no hi ha aquesta llista jo no aniré a votar, perquè el que estan fent no m’interessa. L’última vegada vaig votar el president Puigdemont, però el component convergent de Junts és massa fort per a mi, no acaben de trencar amb el que va ser Convergència i tota la corrupció que hi havia allà dins. No veig un tall per dir que el sector negocis s’ha acabat. I em sap greu perquè crec que Puigdemont podria ser una persona que liderés el camí cap a la independència. Però no tinc cap contacte amb la política.
I si algú ara el vingués a buscar?
Ara em sorprens. Tinc 76 anys, no crec que pogués ser gaire útil. No ho sé.
Té sentit continuar en una taula de diàleg amb algú que t’espia?
Ja feia mesos que es veia clar que era una presa de pèl tot plegat. Negociar què, si ja t’han dit que ni amnistia ni autodeterminació ni canviar el model de finançament? Què vas a negociar, les beques universitàries? Molles. Espanya està governada per les mateixes famílies des de la Reconquesta. L’exèrcit, la judicatura, n’estan farcits. Els nens del barri de Salamanca ja saben que seran advocats de l’Estat.
L’Estat té algun incentiu per negociar amb Catalunya?
Cap. Llevat que hi hagués aquí un Urquinaona cada dia, cap. Quan dic Urquinaona no em refereixo a la violència. Jo he estat dotze anys o més al comitè europeu d’avaluació d’universitats i et contaré una anècdota que em va passar a Timisoara. Allà hi va haver l’espurna que va tombar en Ceausescu. Aquesta espurna va ser una manifestació en què hi va haver uns quants morts. Vaig estar allà a la universitat xerrant amb rectors i vicerectors i em van explicar que aquells morts els havien tret del dipòsit de cadàvers. Van tenir imaginació. Jo no dic que traguin persones del dipòsit, però crec que si no hi ha una rebel·lió no hi ha manera, una rebel·lió que hauria de ser amb resistència civil significativa, amb un boicot a les empreses espanyoles, coses d’aquest estil que obliguessin l’Estat a negociar. Fins on, ja és un altre tema, perquè l’Estat no negociarà mai la separació de Catalunya. És possible que una revolta sostinguda que posés en perill la viabilitat econòmica d’Espanya pogués obligar-la a negociar. Fins on? Fins i tot així serà difícil.

Socarrat per casualitat

“Jo sóc de Xàtiva només per ser del mateix poble que el Raimon. No hi tinc família. Hi vaig néixer perquè el meu pare treballava al Banc de Biscaia i hi estava destinat, però a l’any i mig jo ja vivia a València. Quan em van fer rector em van trucar de l’Ajuntament molt estranyats perquè havien llegit al diari que el rector de l’Autònoma era natural de Xàtiva, i allà, al poble, no em coneixia ningú. Em van convidar una vegada i els vaig explicar que ho sentia molt, que soc socarrat però per casualitat.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

POLÍTICA

ERC tria els representants de la Selva, Gironès i Pla de l'Estany per a la seva llista

GIRONA / SANTA COLOMA
política

Ajornat el judici contra Jové, Salvadó i Garriga per la campanya electoral i no per la llei d’amnistia

barcelona

Refer la llei d’enjudiciament

Madrid

Turquia, mediadora per interès

Istanbul
Brigid Laffan
Presidenta de l’European Policy Centre

“Les guerres a Ucraïna i Gaza definiran el futur d’Europa”

Barcelona
Susanna Bazán López
Cap de l’oposició a Porqueres (Junts per Porqueres)

“Hi ha una mala gestió de govern i falta transparència”

Porfqueres
política

Collboni perd la moció de confiança, però anuncia una ampliació del govern

barcelona
rússia

Sis anys de presó per a una membre de Pussy Riot

barcelona
rússia

El Kremlin continua entossudit a culpar Kíiv de l’atemptat

barcelona