L’opacitat dels secrets d’estat

Finalment es constituirà la comissió parlamentària de secrets oficials perquè el CNI doni explicacions als grups parlamentaris, també a ERC, Junts i Bildu, els dirigents dels quals han estat víctimes de l’espionatge per mitjà del programa informàtic Pegasus. Però ahir mateix aquests grups exigien una comissió d’investigació i explicacions públiques perquè les mateixes lleis estatals que emparen el secret de les activitats d’espionatge del CNI emparen el secret de les informacions conegudes a la comissió del Congrés.

Una de les particularitats de la llei de secrets oficials espanyola és que no estableix cap termini perquè es desclassifiquin els informes elaborats pels serveis d’intel·ligència. Tenint en compte que és una llei franquista aprovada el 5 d’abril del 1968 que només es va modificar l’octubre del 1978 com un dels pactes de la Transició, manté en secret, per exemple, documentació de la Guerra Civil i el franquisme, de la venda d’armes a la dictadura xilena de Pinochet, de la Transició i el cop d’estat del 23-F del 1981 o de la guerra bruta dels GAL i contra ETA.

Ni tan sols s’ha modificat el blindatge absolut i permanent dels documents que l’article 3 de la llei franquista classifica entre material “secret” o “reservat” sense incloure-hi cap modalitat més flexible. La llei declara “matèries classificades els afers, actes, documents, informacions, dades i objectes el coneixement dels quals per persones no autoritzades pugui danyar o posar en risc la seguretat i defensa de l’Estat”. I és el Consell de Ministres qui els pot classificar com a secret oficial i també és l’únic que els pot desclassificar. De fet, la reforma legal del 78 mantenia la mateixa potestat de classificació que té el govern espanyol a la Junta de Caps de l’Estat Major militar. El Congrés i el Senat són els únics que tenen dret a conèixer la informació però sempre “en sessions secretes” el contingut de les quals no poden revelar els parlamentaris que hi prenen part –la posterior llei reguladora del CNI que, el 2002, substituïa l’anterior Cesid, només l’obliga a donar comptes al Congrés i no al Senat.

Aquesta llei reguladora del CNI el fa responsable “de facilitar al president del govern i al govern de la nació les informacions, anàlisis, estudis o propostes que permetin prevenir i evitar qualsevol perill, amenaça o agressió contra la independència o integritat territorial d’Espanya, els interessos nacionals i l’estabilitat de l’estat de dret i les seves institucions”. La llei del CNI estableix que els parlamentaris de la comissió del Congrés hauran de guardar secret sobre la informació que rebin i no podran disposar de cap còpia de document. A més, els parlamentaris no tenen dret a conèixer les fonts i mitjans que utilitzen els agents secrets del centre d’intel·ligència.

Una llei orgànica regula el control judicial previ de les activitats del CNI. Com seria el cas de l’espionatge als càrrecs públics independentistes catalans i bascos, aquesta llei orgànica obliga que un magistrat del Tribunal Suprem autoritzi l’entrada en domicilis particulars així com l’escolta de converses privades. El director del CNI ha d’especificar les mesures que sol·licita al magistrat, els fets i objectius que ho justifiquen, així com la durada –en el cas d’escoltes telefòniques, pot ser de tres mesos prorrogables fins als sis.