Amb el pas accelerat

S’ha dit i repetit que la guerra d’Ucraïna marca un punt d’inflexió en l’àmbit de la geopolítica. Només cal veure el canvi que s’anuncia en el paradigma energètic europeu amb l’intent de la UE de reduir la seva gran dependència del gas i el petroli rus o, en el terreny de la seguretat, el reforçament de l’OTAN, que sembla haver-se despertat de la “mort cerebral” diagnosticada el 2019 per Macron i haver trobat en el conflicte a l’est d’Europa un nou sentit existencial. Ara s’acosten dates rellevants per a l’OTAN, començant pel pròxim 15 de maig, quan la direcció del governamental Partit Socialdemòcrata Suec haurà decidir si el país demana l’entrada al club. La resolució arribaria dos dies després que el grup d’anàlisi de política de seguretat del govern nòrdic, que inclou representants de tots els partits, hagi presentat la pròpia avaluació sobre la situació.

No serà una decisió fàcil per als dirigents socialdemòcrates, atès que hi ha corrents dins el partit refractaris a trencar una tradició de neutralitat al país de 200 anys. El veredicte podria arribar en paral·lel al de Finlàndia, que avança amb pas més decidit cap a l’adhesió. Cal tenir en compte que, tot i no ser-ne membres, Finlàndia i Suècia reben informació sobre seguretat i participen en exercicis conjunts de l’OTAN. Entrar-hi els afegiria sota el paraigua de seguretat col·lectiva previst en l’article 5 del tractat.

Un altra data a assenyalar serà el 29 i el 30 de juny, quan l’OTAN celebrarà la seva pròxima cimera a Madrid. De la capital espanyola, n’hauran de sortir noves directius polítiques i militars adequades al context internacional de l’última dècada. Totes aquestes són novetats que anirem veient les pròximes setmanes, però el futur no ens ha d’impedir, en l’àmbit de la reflexió, continuar indagant en la trajectòria seguida per l’Aliança fins a arribar a l’actual conflicte a Ucraïna. L’última aportació la fa a Le Monde l’analista nord-americà Fareed Zakaria, que, mirant cap als anys noranta, explica: “En el moment de l’expansió de l’OTAN cap a l’Europa central, era legítim integrar Polònia, Hongria, la República Txeca i Eslovàquia. No incorporar aquests països hauria creat una forma d’inestabilitat que Rússia hauria mirat d’aprofitar. Amb tot, hauríem hagut d’iniciar també un diàleg estratègic amb Moscou. La qüestió més difícil era la relativa a Ucraïna, Bielorússia i Geòrgia, països que no només van formar part de l’URSS, sinó també de l’imperi rus. La seva adhesió a l’OTAN no era possible. Calia trobar un altre equilibri.” En aquest sentit, Zakaria critica que, el 2008, George W. Bush empenyés l’Aliança a obrir les portes a Geòrgia i Ucraïna sense fixar-ne una data. “Va ser un veritable desastre, ja que es va dir prou per irritar Rússia, però massa poc per protegir Ucraïna i Geòrgia, que es van trobar en una mena de terra de ningú”, un context que ha acabat propiciant l’actual ofensiva de Moscou.