El desembre del 2020 va deixar la política professional després de vuit anys de diputada al Parlament en tres legislatures com a diputada per ICV, Catalunya Sí que Es Pot i Catalunya En Comú. Després d’exercir més de tretze anys de periodista, es va interessar per la política a Rubí, on va ser regidora i cap de llista del 2004 al 2013. Nascuda el 1975 a Terrassa, també va ser coordinadora nacional d’ICV juntament amb David Cid i Ernest Urtasun en ple procés de dissolució de la formació pels deutes.
Troba a faltar res de la política?
Sí, és clar, tot és prou recent, però no tinc cap ganes de tornar-hi. Ho he fet a la base. Soc membre del consell nacional de Catalunya en Comú i del consell nacional d’Esquerra Verda com a militant de Rubí. Trobo a faltar la gent, perquè n’he conegut de molt bonica en diversos partits, treballadors del Parlament, de col·lectius... Trobo a faltar la tensió, haver de preparar un discurs i haver d’intervenir per mil històries.
Ara què fa?
Soc de les afortunades que tenien on tornar, cosa que cada vegada és més estranya, a menys que siguis funcionària. Abans era periodista a COM Ràdio, que ara és la Xarxa Audiovisual Local, i m’havia demanat una excedència forçosa per càrrec públic que vaig anar renovant en sortir elegida com a regidora i després de diputada. Tenia el dret laboral de dir “Hola, vull tornar” i em van rebre molt bé. Vam negociar en quin moment em reincorporava i hi treballo de tècnica.
No fa periodisme.
No perquè no m’ho permetessin, però dotze anys després m’havia de reciclar en tot. Em vaig oferir per fer altres tasques en què es pogués aprofitar la meva experiència en negociació o coneixement de lleis, i soc a recursos humans. Estic molt contenta perquè porto projectes que calia desencallar i hem elaborat el pla d’igualtat, el de formació, un de pilot de teletreball, el suport tècnic a les comissions mixtes entre direcció i comitè d’empresa.
A un any de les eleccions municipals, no es planteja res a Rubí?
No, ja vaig passar la fase de regidora i cap de llista. Hi ha gent molt bona i potent, que porten una trajectòria al govern, i aquest dilluns es validarà l’encapçalament de la llista.
Es recuperen les coalicions amb Podem després d’unes municipals del 2019 que no van anar bé.
Les coses han caigut pel seu propi pes i pel sentit comú. No tenia sentit la divisió de les esquerres a l’esquerra en l’espai progressista, ecologista i amb diversos orígens, i calia sumar-los amb certa tranquil·litat. No ha estat senzill tot el procés, tothom manté els seus egos i hi ha hagut processos molt mal portats, però tots hi hem posat generositat. La coalició és En Comú Podem i no hi haurà coses estranyes a l’entorn. I anem empenyent perquè a Espanya també es faci un espai així.
Per què costa tant a l’esquerra crear i mantenir aquests espais i es veu com cíclicament es produeixen divisions?
Perquè som gent de conviccions fortes, de matisos a què donem importància i que discutim públicament. Estic segura que a la dreta n’hi ha, però tenen un funcionament potser menys democràtic internament i, externament, no es vol que aparegui i es dona importància a sumar. I no hem sabut explicar que allò comú és molt més important i potent que els que ens diferencia, que hi és, i que s’ha d’explicar i no passa res. Sí, és intrínsec a les esquerres, però també hi ha tota una onada a escala mundial, i a Xile ha estat fantàstic, o està passant a França, però lamentablement ens han de passar coses gruixudes, com ara que hi hagi una ultradreta que creix, perquè alguns reaccionin. Alguns fa anys, des d’Iniciativa, pregonàvem que es fes un paraigua més gran i vam fer el projecte Ara és Demà, liderat per Dolors Camats i Joan Herrera, a més de sorgir altres iniciatives com Procés Constituent, Barcelona en Comú, que després hem anat confluint.
La qüestió nacional també ha dividit aquestes esquerres. Ja està resolta?
Crec que sí, entenent que hi ha diversitat d’opinions, sentiments i voluntats de solucions. Però en el nostre espai el camí per resoldre-ho és consensuat.
Ha estat crítica amb el denominat “procés”. Creu que ja està enterrat?
No, s’ha acabat una fase del processisme, però el procés no. Depèn de com el definim. La voluntat d’una part important del poble de Catalunya d’esdevenir independents hi és, i en part dels joves també, i és un conflicte que s’ha d’abordar. S’ha acabat, i espero que cada vegada més, la rendibilitat electoral del processisme que feia que s’hi apuntessin molts. S’ha acabat fer-ho passar per damunt de la resta de drets, posar una manta per damunt de tots els altres problemes del país i ser capaços de saltar-se les normes mínimes bàsiques democràtiques o de com han de funcionar les institucions...
Parla del famós ple dels dies 6 i 7 de setembre del 2017?
Sí, o de donar per vàlida una consulta molt interessant però que no era un referèndum i fer creure a la gent coses que no eren, que es podien fer, quan no era així. I utilitzar les mateixes institucions per enganyar és horrible, és carregar-se la democràcia. Això crec que més o menys es va acabant, però no treu la voluntat de resoldre el conflicte nacional existent, d’identitats i necessitats diferenciades entre Catalunya i Espanya.
Creu que passarà factura als partits independentistes?
A les dades em remeto i a un cert tipus de processisme. A qui n’ha continuat aixecant la bandera al màxim, Junts per Catalunya, li està passant, a banda de qüestions de lideratge i divisions internes i d’enfocaments. ERC ha tingut el seu debat intern i, havent trobat el seu camí que deixa de banda en part el processisme que havien alimentat i creat, no els està passant factura electoral fins ara. La CUP té una altra vessant social i ecològica que continua connectant amb la gent, que és per on se salven.
I d’autocrítica n’han fet, de tot aquest període? Què farien diferent?
Constantment. Per començar, com vam tractar les divisions internes, no amb prou debat profund a les bases, entenent que s’havia de trobar un camí comú i defensar-lo amb unitat. És la riquesa que jo intentava defensar en aquell moment: que un Jaume Asens i un Jaume Bosch independentistes o jo, que no ho he estat mai i soc superfederalista, poguéssim defensar un mateix camí raonable per avançar. Però era un “ets o no ets” i la gent no entenia que s’havia de fer un camí per avançar, ja que no es resoldria en un o dos dies. I el camí era el que s’havia de posar a discussió: si a la brava i amb confrontació o amb un procés de diàleg i eines reconegudes democràticament per la societat catalana, les institucions del país i les internacionals. Els nostres programes dels successius processos electorals, excepte alguna frase, recollien la mateixa proposta repetida, però no teníem la capacitat que s’escoltés una única veu clara explicant-la. El soroll intern de no saber-ho explicar prou bé i que el focus de fora es fixés en els debats i no en els consensos, no hi van ajudar. Al final ho vam aconseguir i un element clau va ser la Jéssica Albiach, que ho va saber explicar i tots ens vam sentir còmodes. I tot va coincidir, a més, en ple procés de debats interns de les confluències.
És el missatge del diàleg i la taula està aturada. Quin marge de temps se li ha de donar?
No és agradable de dir i no ven, però des de la pedagogia de la política s’ha de dir que no es pot posar temps al diàleg. La primera fase és establir on és el conflicte, en quins punts hi pot haver acord i en quins no, i després una fase de negociació amb cessions de totes les parts.
Caldria anar més ràpid, però?
Sí, ja dèiem que s’havia de crear abans, i hem pogut incidir perquè existeixi un cop hem estat al govern de l’Estat, i voldríem que funcionés a més bon ritme i millor, però som els petits del govern de l’Estat i no som al govern de la Generalitat, i influïm des d’allà on podem.
Que t’espiïn o t’hagin espiat, i en governs de Pedro Sánchez, no és el millor escenari per generar confiances.
Totalment. És una barbaritat i un escàndol.
Sé que també volen una comissió d’investigació i responsabilitats, però no sembla que arribi. I formant part del govern aconsegueixen poca cosa.
És la part de la pedagogia de la política. Vinc d’Iniciativa i, a banda d’alguna ciutat, acostumàvem a ser els socis petits. Sabem que hem d’anar amb objectius molt clars, amb pragmatisme, intentar aconseguir el màxim del que et planteges i influir en temes que tu no portes. Estic molt satisfeta del que es fa al govern de l’Estat i crec que venint d’on veníem, d’una crisi econòmica, de situacions de desigualtat brutal i amb la covid-19, la guerra i la crisi ecològica que tenim al damunt, la prioritat era resoldre el pa nostre de cada dia, i en temes que portem nosaltres, com els laborals i de drets socials. La gran prioritat és resoldre la vida a la gent i, a més, intentar resoldre altres temes com el mediambiental i el conflicte amb Catalunya i la taula de diàleg. Que s’hi ha de batallar?, evidentment; que no estem aconseguint el que voldríem?, evidentment..., i l’espionatge és una trava i una barbaritat, però no en som part ni còmplices. Però per això no deixem de valorar la resta de coses que estem fent i en què podem influir.
Vostè va influir al Parlament en qüestions que s’han acabat materialitzant, com ara la comissió d’abusos sexuals a menors.
Sí, no me’n vaig sortir però al final s’ha fet. També hi ha coses de la llei d’igualtat que les vaig redactar jo. No vam aconseguir la llei electoral, però quan es reprengui es plantejaran algunes de les coses que vaig plantejar en algun moment. Però si d’alguna cosa estic orgullosa és de la llei de salut bucodental, i a Catalunya acabarà havent-hi un servei de dentista públic per a tota la població, i el desplegament els propers anys començarà pels infants. I això sí que canvia la vida de la gent.
Ha estat vinculada als esplais, als moviments juvenils, i té un fill en edat escolar. Com veu el català en aquests àmbits?
Ho visc com a mare, i a tot el seu entorn es parla el català, i el meu home patia per si no aprendria el castellà.
De veritat?
Ja li deia que no patís. En dos anys d’escolarització el parla perfectament perquè el joc al pati, en una classe multicultural, majoritàriament és en castellà. I molts cops a casa juga en castellà. Té cinc anys i em preocupa relativament. Ho trobo una riquesa perquè ha après el castellà i quan juguen amb ell altres nanos de la classe que no parlen català l’aprenen. Aquesta és la gran riquesa de la nostra societat i de la llengua vehicular a l’escola, que si no fos per això no l’aprendrien. No em preocupa mentre no es perverteixi i no ho convertim en un tema de divisió o de discussió política o es judicialitzi. El sistema segur que és millorable i perfectible, però no li toquem les bases. I no hi ha d’haver guardians de la llengua prohibint el català o el castellà als patis.
I creu que la modificació de la llei que es va pactar al març ho protegeix?
Entenc que blinda mantenir el que tenim i no saltar-se el tribunal, però no estic en el detall i no hi entro. Per mi l’essència és que el català ha de continuar sent llengua vehicular. No tinc la sensació que ningú surti del sistema educatiu català no podent dominar les dues llengües. Si de cas, ens falta dominar-ne d’altres.