Política

Històric: Petro, president

Gus­tavo Petro serà pre­si­dent. És un tri­omf històric, perquè serà la pri­mera vegada que l’esquerra arribi al poder a Colòmbia, autèntic reducte dels governs de dreta del sub­con­ti­nent. És històric, també, perquè la victòria d’aquest polític bre­gat i d’experiència àmplia s’ha produït con­tra tot i con­tra tots. Els par­tits tra­di­ci­o­nals, esbor­rats en la pri­mera volta d’ara fa tres set­ma­nes, s’havien bol­cat en la incògnita que repre­sen­tava l’altre con­trin­cant final­ment der­ro­tat, Rodolfo Hernández, un per­so­natge impre­vi­si­ble a qui les elits es van aga­far com a taula de sal­vació per evi­tar un canvi que han estat con­te­nint tota la vida.

La victòria l’ha acon­se­guit en la ter­cera opor­tu­ni­tat en què s’hi pre­sen­tava, i va començar a ges­tar-se just pocs mesos després de per­dre l’elecció el 2018 con­tra l’actual pre­si­dent, Iván Duque. La tena­ci­tat de Petro i la seva com­prensió del país li van fer veure que no acon­se­gui­ria ser pre­si­dent sense crear una coa­lició àmplia, diversa i plu­ral que allunyés la tra­di­ci­o­nal basarda de l’elec­to­rat envers les opci­ons d’esquerra, estig­ma­tit­za­des per les maquinàries polítiques, els mit­jans en mans de grans cor­po­ra­ci­ons i setanta anys de violència del que els estu­di­o­sos qua­li­fi­quen de “guerra civil de baixa inten­si­tat”. Així va néixer el Pacte Històric, un con­glo­me­rat de for­ces polítiques en què es tro­ben les esquer­res, però també grups eco­lo­gis­tes, libe­rals i fins i tot mem­bres del govern del pre­si­dent San­tos, que va fer la pau amb les FARC. Pre­ci­sa­ment el futur govern té l’opor­tu­ni­tat de tan­car el cer­cle de la pau, una de les seves ban­de­res elec­to­rals, que va ini­ciar els pac­tes de l’Havana, inclo­ent-hi l’altra guer­ri­lla tra­di­ci­o­nal, l’ELN, amb qui Duque no ha estat capaç de tan­car cap acord.

Els rep­tes que tindrà el nou govern, però, són ingents. Quan pren­gui pos­sessió, a l’agost, es tro­barà una Colòmbia exte­nu­ada i tipa de política de baixa volada que viu des­con­nec­tada dels pro­ble­mes reals de la gent, amb un fort crei­xe­ment de la pobresa i de la desi­gual­tat, i on la cre­di­bi­li­tat de les ins­ti­tu­ci­ons està sota mínims. En el seu dis­curs de la victòria, davant de 14.000 per­so­nes al Movis­tar Arena de Bogotà, el pre­si­dent electe es va refe­rir als que han estat eixos de la seva cam­pa­nya: con­so­li­dar la pau que el govern actual ha fet tron­to­llar, tre­ba­llar per a una inte­gració lla­ti­no­a­me­ri­cana sense exclu­si­ons –picava l’ullet així als països rebut­jats en la recent cimera de les Amèriques– i ini­ciar una tran­sició ecològica orde­nada però deci­dida cap a les ener­gies reno­va­bles per fer del país una potència verda. Aquest dar­rer punt és subs­tan­ci­al­ment con­tro­ver­tit, perquè l’eco­no­mia té una clara dependència del petroli. Mal­grat que no es vol dei­xar la comer­ci­a­lit­zació del cru, es pro­posa que s’aban­do­nin les noves pros­pec­ci­ons, una rea­li­tat que alguns ana­lis­tes crítics augu­ren que por­tarà un fort estan­ca­ment econòmic i, sobre­tot, una cai­guda del valor del peso res­pecte al dòlar encara més gran que la vis­cuda amb la crisi de la covid-19. Els suports que la can­di­da­tura gua­nya­dora ha rebut en la segona volta d’exmi­nis­tres libe­rals, per­so­nes mode­ra­des i que s’entre­ve­uen al Minis­teri d’Hisenda, com Ale­jan­dro Gavi­ria i Rudolf Hom­mes, mira­rien de tran­quil·lit­zar els mer­cats i fora­gi­tar les pre­vi­si­ons més tene­bro­ses en una cam­pa­nya dura i una con­tesa ajus­tada i sense un clar gua­nya­dor fins al final.

Davant d’un públic entre­gat que bar­re­java indígenes, afro­des­cen­dents, dones i estu­di­ants, col·lec­tius que han estat clau per a la victòria, i en res­posta als que el qua­li­fi­quen de comu­nista, Gus­tavo Petro va res­pon­dre diu­menge que vol posar fi a l’eco­no­mia de tall feu­dal, que separa entre serfs i senyors, i desen­vo­lu­par el capi­ta­lisme en una eco­no­mia pro­duc­tiva. Enguany, Colòmbia ha votat canvi i ha girat full després de dues dècades d’uri­bisme. La nació juga la dar­rera carta per mirar de cons­truir una soci­e­tat empàtica, tot refor­mu­lant un estat que enten­gui que les neces­si­tats de la gent són la pri­o­ri­tat. Un pro­jecte amb ene­mics pode­ro­sos, però que el país fun­dat per Bolívar feia dos segles que espe­rava.

Josep Maria Frei­xes és lli­cen­ciat en història i té un màster en comu­ni­cació de con­flic­tes



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.