Sota el signe de la traïció

Candidats “patriotes”

La Revolució dels Paraigües del 2014 es va originar, precisament, contra la reforma que volia imposar Pequín –en què es limitava qui podia presentar-se com a candidat a les eleccions a Hong Kong– i amb l’objectiu que la ciutat gaudís d’un sufragi universal i una democràcia plena.

El 2019 les protestes van tornar a sorgir per exigir la retirada del projecte de llei d’extradició a la Xina presentat pel govern de Carrie Lam, ja que obria la ciutat autònoma a les lleis xineses i que els habitants de Hong Kong fossin sotmesos a un sistema legal diferent del promès en els acords amb els britànics.

Després d’haver aconseguit fer retirar el projecte de llei, els manifestants van començar a exigir reformes democràtiques, moment en què Pequín es va cansar d’aquesta regió rebel i va començar a idear en paral·lel el que, a la pràctica, seria la fi de l’autonomia hongkonguesa i la traïció als compromisos adquirits amb els britànics: la llei de seguretat i la reforma del sistema d’elecció del Parlament local, reforma en què només es permet l’elecció a la cambra de “patriotes” lleials a Pequín després d’un jurament de fidelitat.

El 30 de juny del 2020, el màxim òrgan legislatiu xinès va aprovar per unanimitat una llei calculadament imprecisa sobre seguretat nacional –inclosa posteriorment en la Llei Bàsica– en què pràcticament qualsevol cosa podria considerar-se una amenaça per a la “seguretat nacional” i, a més, es pot aplicar a qualsevol persona al món. Immediatament després de l’aprovació de la llei, les autoritats van començar a fer-la servir per reprimir l’expressió legítima i pacífica dels ciutadans de l’excolònia britànica.

La llei de seguretat no només ha suposat la detenció de nombrosos polítics prodemocràtics i l’exili de centenars de persones, sinó també el tancament d’empreses i mitjans de comunicació que, segons aquesta llei imprecisa, poden resultar una amenaça a la seguretat de Hong Kong. A més, atorga al poder central i al poder local àmplies facultats per supervisar i gestionar centres educatius, organitzacions civils, mitjans de comunicació i la gestió d’internet. Aquest fet ha provocat que moltes empreses i alguns mitjans de comunicació hagin traslladat part de les plantilles fora de Hong Kong, com ara el New York Times, que va desplaçar una gran part del seu equip a Seül.

En vista de la situació, molts ciutadans que acostumaven a compartir notícies a internet van tancar els seus comptes a les xarxes socials per por de ser acusats sota la nova legislació, i les biblioteques van començar a desfer-se de llibres sobre temes que poguessin estar sota sospita o d’autors que fossin activistes prodemocràtics.

A les escoles i les universitats, els mestres han estat purgats i el govern ha imposat l’ensenyament de la llei de seguretat a la mainada a partir dels 7 anys. S’ha imposat la llei de l’himne, per la qual totes les escoles de Hong Kong hauran de celebrar diàriament una cerimònia d’hissada de bandera –la xinesa, és clar– i el cant de l’himne xinès almenys un cop per setmana.

En l’àmbit artístic també s’han notat els efectes de la llei de seguretat: més de 2.000 artistes i treballadors culturals de Hong Kong van assegurar en un comunicat que la llei va crear “un clima de por i autocensura”. Alguns, com ara Lau Knowng Shing, van marxar de la ciutat i d’altres, com Him Lo, preocupats perquè les seves obres no fossin requisades, les van traslladar a Europa sota custòdia. El govern de la ciutat, que des de feia alguns anys havia treballat amb l’aspiració que Hong Kong rivalitzés amb París o Nova York en l’escena artística i cultural, va assegurar que la llei no frenava drets ni llibertats i que volia restaurar l’ordre i preservar la prosperitat. La realitat, però, és que el mur de Lennon, un dels treballs artístics més importants de la Revolució dels Paraigües, ha estat objecte del vandalisme diverses vegades per partidaris pro Pequín, i una gran part de la creativitat artística de la ciutat ha marxat per no tornar mai més.

Himne prohibit

L’impacte de la llei s’ha manifestat en molts altres àmbits de la vida quotidiana: s’han retirat llibres prodemocràtics de les prestatgeries de les biblioteques públiques i privades de la ciutat, s’han retirat dels comerços decoracions amb temàtiques prodemocràtiques, s’ha prohibit l’himne Glory to Hong Kong –compost durant les protestes del 2019 i considerat un himne nacional pels prodemòcrates– i es controla de manera especial professors i acadèmics universitaris per no difondre idees i postulats contraris a la llei.

En altres temes, com ara l’habitatge, la situació també ha empitjorat després de la transferència de sobirania de Hong Kong: la gent ha d’esperar més de sis anys per accedir a un pis de lloguer públic i, mentrestant, una bona part dels ciutadans viuen en apartaments massificats minúsculs i subdividits amb lavabo comunitari. La compra privada d’un apartament no és una opció per a la majoria de les butxaques, ja que els preus han pujat més d’un 135% aquests anys i molts d’aquests pisos valen més d’1 milió d’euros. El nivell de vida ha pujat i també el nombre de persones que es considera que viuen en la pobresa. Actualment, prop del 25% dels ciutadans de Hong Kong guanyen només la meitat de la renda mitjana de la llar, la taxa de pobresa més alta des que es van iniciar els registres, el 2009.

Hong Kong ha deixat de ser la ciutat plena d’oportunitats, una perla al Mar del Sud, per esdevenir un malson per a centenars de ciutadans amb ànsies de llibertat i democràcia.