Gorbatxov: un mite?

Peres­troika i Glas­nost son els ter­mes als quals que­darà asso­ci­ada per­ma­nent­ment la figura de Mikhaïl Serguéievitx Gor­bat­xov. Dos pro­jec­tes de reforma econòmica i política, resul­tat d’una neces­si­tat de la qual la pròpia nomenk­la­tura del Par­tit Comu­nista de la Unió Soviètica (PCUS) era cons­ci­ent i per això ella mateixa decidí situar aquell jove Gor­bat­xov –que no arri­bava a la sei­xan­tena d’edat– al cap­da­vant del par­tit a par­tir de 1985. L’URSS havia que­dat estan­cada durant l’etapa Bréjnev. I calia algun tipus de reforma estruc­tu­ral, no només per revi­ta­lit­zar el propi sis­tema comu­nista soviètic com a tal –i per extensió les Democràcies Popu­lars de l’Est d’Europa sota influència de Mos­cou–, sinó també per poder vèncer els EUA en una Guerra Freda a la qual l’URSS havia estat por­tada des de 1945 per part de Was­hing­ton. Gor­bat­xov i el seu equip, on des­ta­cava Edu­ard Xevard­nadze com a minis­tre d’Afers Estran­gers, apos­ta­ren per una rees­truc­tu­ració econòmica que, en bona mesura, s’ins­pi­rava en la NEP que Lenin havia ini­ciat el 1921, ja que apos­tava per un model mixt entre eco­no­mia soci­a­lista i capi­ta­lista. S’hi sumava la trans­parència política, en forma de desen­vo­lu­pa­ment de drets i lli­ber­tats indi­vi­du­als, fi de la cen­sura, inici d’elec­ci­ons mul­ti­par­ti­dis­tes o res­pecte al dret d’auto­de­ter­mi­nació de les naci­o­na­li­tats, entre d’altres.

Gor­bat­xov, per tant, no bus­cava ender­ro­car el model comu­nista soviètic, i molt menys encara la des­a­pa­rició de l’URSS com a Estat. De fet, el procés de trans­parència política que endegà portà la ciu­ta­da­nia soviètica a par­ti­ci­par en un referèndum sobre la unió a ini­cis de 1991 –dei­xant de banda les Repúbli­ques Bàlti­ques que ja havien cami­nat cap a la inde­pendència– on més del 75% dels ciu­ta­dans vota­ren favo­ra­ble­ment a la con­tinuïtat de l’URSS.

Així, doncs, què va fallar? Prin­ci­pal­ment, el grau de pre­pa­ració i la capa­ci­tat de reacció de Gor­bat­xov i el seu equip per fer front a con­seqüències impre­vis­tes o menys­tin­gu­des de les refor­mes, com la manca de nom­bro­sos pro­duc­tes de con­sum a les ciu­tats, el crei­xe­ment del mer­cat negre, la mul­ti­pli­cació de la cor­rupció o l’explosió de les naci­o­na­li­tats, entre altres. En segon lloc, la pressió del con­text inter­na­ci­o­nal. Men­tre la ingenuïtat mar­cava Gor­bat­xov i el seu equip, a l’altre cos­tat Ronald Rea­gan –i poste­ri­or­ment George Bush pare– i Mar­ga­ret Thatc­her encapçala­ven una onada neo­con­ser­va­dora i pro­fun­da­ment anti­co­mu­nista que veié en ell una víctima pro­pi­ciatòria.

La ingenuïtat de Gor­bat­xov fou de tal nivell que acceptà l’hege­mo­nia dels Estats Units a nivell mun­dial amb la con­vicció que Was­hing­ton tole­ra­ria la con­vivència del model capi­ta­lista amb el comu­nista. I no només això, donà per bona una sim­ple pro­mesa ver­bal del secre­tari d’Estat dels EUA, James Baker, que l’OTAN no s’expan­di­ria més enllà de l’Ale­ma­nya reu­ni­fi­cada. I en ter­cer lloc, el cavall de troia que va supo­sar Boris Ielt­sin. No només fou el seu adver­sari polític –també mem­bre del PCUS com el mateix Gor­bat­xov– sinó el seu ene­mic per­so­nal i qui s’encar­regà de dina­mi­tar l’URSS des de dins –amb els cor­res­po­nents aplau­di­ments des de Was­hing­ton.

Així, doncs, no ens ha de sor­pren­dre que a Occi­dent es lloï Gor­bat­xov. El fracàs de la seva reforma portà a la der­rota del comu­nisme com a alter­na­tiva al capi­ta­lisme i, alhora, conduí a la des­a­pa­rició de l’URSS. El seu carisma i dis­tensió en les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals, així com el seu lle­gat en favor de la reducció de l’arse­nal nuclear a nivell mun­dial, no ofe­rei­xen dub­tes. Però no han estat ele­ments sufi­ci­ents per a la major part de l’opinió pública russa. Per a uns ha estat el res­pon­sa­ble d’unes refor­mes caòtiques i sense capa­ci­tat real de lide­ratge que van pro­vo­car la fi del model comu­nista que tanta sang, suor i llàgri­mes havia cos­tat man­te­nir des de l’Octu­bre de 1917. I, per a altres, va ser el res­pon­sa­ble d’unes refor­mes exces­si­va­ment len­tes i poc apro­fun­di­des, mar­ca­des pel caos. En tots els casos, però, hi coin­cidència en el fet que va dur a terme la clau­di­cació més humi­li­ant pos­si­ble davant el món occi­den­tal capi­ta­lista: accep­tar la cai­guda del Teló d’Acer sense dema­nar i obte­nir res a canvi i, a més, con­duir l’URSS, i la Fede­ració Russa com a hereva d’aquesta en l’àmbit inter­na­ci­o­nal, a l’ostra­cisme i la irre­llevància en la geo­política mun­dial.