El Radar
Sota l’efecte de les ones sísmiques
Mikhaïl Sergueievitx Gorbatxov ja descansa al cementiri de Novodevitxi, a Moscou, després de la seva segona i definitiva mort, la biològica, sobrevinguda dimarts passat als 91 anys. La primera, la política, ja la va experimentar en vida el desembre del 1991, quan va dimitir com a primer i últim president de l’URSS i va liquidar així l’estat sorgit de la Revolució Bolxevic, més de set dècades abans. L’últim líder soviètic ha estat acomiadat amb fredor per la majoria del poble rus i els seus dirigents, la mateixa fredor que va envoltar el seu darrer tram vital, transcorregut en l’ostracisme.
S’ha destacat àmpliament el feridor contrast entre el fervor que la seva figura despertava a Occident i el menyspreu que suscitava a casa. Allà on europeus i nord-americans hi veien el líder reformista entregat a la modernització de l’URSS, l’impulsor de les llibertats, l’artífex de la distensió nuclear i de la fi de la guerra freda, els russos hi trobaven el traïdor, el dirigent dominat per l’enemic, el desmembrador de l’imperi que sumia la pàtria en el sofriment econòmic, la humiliació nacional i la pèrdua d’estatus i influència global.
Per entendre aquest ressentiment, cal tenir una idea de l’impacte emocional que va representar la desaparició de l’URSS per a bona part de la població russa, tal com destacava al desembre en aquest diari el professor de relacions internacionals de la UAB Francesc Serra amb motiu del 25è aniversari de la caiguda de l’estat fundat per Lenin. “Ideològicament, molt pocs reivindiquen el règim soviètic, però així i tot hem de tenir en compte que va viure 70 anys i que ha format culturalment almenys dues o tres generacions [...] Des de la societat russa s’enyora no només la pàtria a què estaven acostumats; s’enyora sobretot la grandeur d’aquella Unió Soviètica que, en la història de Rússia, mai havia estat internacionalment tan respectada i internament tan cohesionada.” Anys després, el mateix Putin qualificaria aquella pèrdua com “la pitjor catàstrofe geopolítica del segle XX”. El seu portaveu, Dmitri Peskov, insistia aquests dies a subratllar el que considera el pecat capital de Gorbatxov, el d’haver confiat de manera ingènua en Occident per posar fi a la guerra freda i establir una nova relació sincera. Una visió idealista que va fracassar, segons el Kremlin, a causa de “la naturalesa assedegada de sang” dels occidentals. La “traïció” dels enemics, que van manipular i enganyar Gorbatxov incomplint el compromís de no expandir les fronteres de l’OTAN fins a les portes de Rússia, és al cor de la narrativa del Kremlin per justificar l’atac a Ucraïna. Una guerra també amb conseqüències geopolítiques de proporcions sísmiques, com l’ona de xoc engegada per Gorbatxov. I un llegat, el de Putin, que sembla voler revertir el de l’últim líder soviètic, i que la història i els russos també un dia jutjaran.