“A Lleida no hi ha lideratge i això ha posat la ciutat en una situació molt feble”

Trepitjo molt la ciutat, parlo amb gent, la gent m’explica les seves inquietuds, i la primera impressió que m’emporto és que la ciutat està trista. Per moltes raons. Que l’efecte de la pandèmia no l’hem superat del tot n’és una. Però també perquè la ciutat no està cuidada, ha perdut l’empatia amb la gent que la trepitja. I això contribueix a aquest estat d’ànim.

Tot just ahir vaig participar en una trobada amb veïns i els assistents em traslladaven la necessitat urgent d’invertir en els assumptes quotidians d’una ciutat: zones verdes, parcs, conservar les voreres, asfaltar els carrers, escombrar, recollir els residus... I era sorprenent, perquè normalment en política tenim tendència a parlar de grans projectes de futur. Però ara per ara les prioritats han canviat, i el dia a dia de la ciutadania és exigent. És una realitat que s’imposa. El govern municipal actual parla de molts projectes de futur, però les concrecions d’aquests darrers tres anys són inexistents. Per tant, hi ha també un desencant, un divorci entre la ciutadania i el govern municipal. La ciutadania està tipa de grans anuncis mentre el dia a dia no es resol. Aquest desencant contribueix a la sensació de tristor. I, en alguns casos, de disgust.

Jo crec que la situació actual és molt diferent de la del 2019. La ciutadania ha pogut comprovar quin és el model de governança del govern tripartit, ara ja bipartit, i quin era el que tenia el PSC governant en solitari o en coalició amb altres partits, perquè també vam governar amb Iniciativa molts anys, i amb ERC. Jo crec que Lleida abans era una ciutat respectada, una ciutat exemplar, en la qual la gent s’emmirallava. Perquè les polítiques socialistes van permetre créixer, van sumar els barris al centre de la ciutat, van sumar nous equipaments, i Lleida va ser una ciutat de benvinguda, d’acollida, cohesionada. En canvi, aquests darrers tres anys han estat anys de conflictes. Cada decisió ha vingut acompanyada de divisió, cada proposta ha vingut acompanyada de rebuig, cada iniciativa del govern ha vingut acompanyada de descrèdit. Aquí hi ha un canvi substancial en l’imaginari de la gent, i vull pensar que en aquests moments hi ha un sentiment de canvi. No un recanvi del canvi, sinó la necessitat d’adherir-se a un projecte de progrés, que és el que representa el PSC i jo mateix com a candidat.

Vaig ser elegit alcalde deu mesos abans d’unes eleccions municipals i això sempre dona poc marge per poder explicar amb nitidesa el teu projecte. Però es va donar el cas que alguns partits buscaven un adversari comú, un enemic, i van voler assimilar-ho tot a aquest enemic. Ho dic perquè, després de les eleccions, que vaig perdre per 81 vots, va ser impossible establir cap diàleg per configurar un govern solvent, equilibrat, amb noves propostes de futur, perquè el que plantejaven els partits que finalment van formar govern era eliminar qualsevol rastre del que havien suposat els governs del PSC. Però tres anys després tenim un govern que s’ha fet miques, tenim un govern en què han plegat més regidors que mai en la història de la Paeria, i en què s’ha produït una cosa insòlita: que tothom de l’equip personal de l’alcalde ha plegat, excepte el cap de gabinet. Hi ha una falta absoluta de lideratge, no només des del punt de vista del govern, sinó de la ciutat. Això ha situat la ciutat en una posició molt feble.

Miri, el model comercial de la ciutat el vam deixar aclarit molt abans de les eleccions del 2019, i el mantenim. Inclou tres eixos clau: impulsar i dinamitzar els eixos comercials de proximitat tradicionals, aquells que han d’abastir la ciutadania, als diversos barris; créixer com a punt d’atracció, i, en tercer lloc, la implantació de mitjanes i grans superfícies. Durant els darrers anys, hi ha hagut la temptació, a Lleida i en altres ciutats, d’instal·lar grans artefactes comercials al centre urbà, i això és impossible perquè no hi caben. I això s’ha resolt amb l’organització de nous parcs comercials que permeten encabir aquestes grans superfícies. Això és el que vam fer durant el mandat passat. Està aprovat i fins i tot ha rebut l’aval de la justícia. Ara, qualsevol iniciativa comercial ha de complir amb les normes que té la Generalitat. A partir d’aquí, no tinc res més a dir. Si hi ha un promotor que compleix amb les normes, se li hauran de donar els permisos. Si no compleix, no se li’n podrà donar cap.

Nosaltres estem sorpresos de la lentitud en la tramitació de tots els permisos. I també estem sorpresos amb l’aparició de nous impediments per a la implantació d’activitat econòmica a la ciutat. Això ens sorprèn, però caldrà veure com evoluciona a la justícia aquest conflicte d’interessos entre els promotors de diversos projectes comercials i el govern municipal. Jo no li puc asseverar que s’ha fet una tramitació sense complir amb la normativa. Però sí que veig que constantment apareixen impediments per a persones, projectes i iniciatives que volen generar ocupació i riquesa i potenciar la capacitat d’atracció comercial de la ciutat.

Com s’acostuma a dir, li agraeixo que em faci aquesta pregunta, perquè em permet explicar-me millor. Quan una nit em truca l’alcalde Pueyo per comunicar-me que ha pres la decisió de fer un equipament multiús, és a dir, pensat per a diversos perfils socials, en un espai on estava previst fer una residència per a la gent gran, vaig quedar bastant sorprès. Primer, perquè, d’espais comunitaris, n’hi ha molts, a la ciutat. A tots els barris. Que s’hagués decidit aquell espai concret era sorprenent. Però encara em va sorprendre més que s’estava dissenyant un equipament que barrejava situacions, necessitats i perfils de persones molt diferents. I això podia crear, d’entrada, una situació de conflicte permanent. Nosaltres vam presentar una alternativa al govern municipal. No només com a PSC, sinó que la vam bastir després d’escoltar col·lectius implicats, del tercer sector, organitzacions agràries, col·lectius veïnals i col·lectius religiosos. En un 95% l’ha assumit el govern municipal. La primera qüestió: no cal fer equipament quan ja n’hi ha d’altres fent aquesta funció. Segon punt: no barrejar perfils. Una cosa són persones temporeres que venen a treballar en la campanya de la fruita i no troben feina, i una altra són indigents que en molts casos tenen problemes de salut mental i que necessiten una atenció més acurada, o famílies que per raons d’emergència han d’utilitzar un servei d’aquestes característiques. Concentrar totes aquestes persones en un sol equipament, m’és igual a on, pot ser una font de conflictes. Per això els vaig dir que el primer que havien de fer és separar perfils. I, també, vaig plantejar al govern que impulsés les modificacions urbanístiques per permetre que els pagesos de l’horta de Lleida poguessin habilitar espais a les explotacions agràries per acollir els treballadors temporers. A Lleida hi hauria més de 800 places. I si després d’això encara calen equipaments per atendre persones, el que podrien fer són dos o tres equipaments dispersos per la ciutat per atendre veïns de diversos barris, i no un de gran, ja que sempre és fàcil que s’acabi omplint amb diferents perfils. El PSC sempre ha estat a favor de programes d’inclusió moderns, avançats, però també he de reconèixer que tant de bo haguéssim tingut ajudes que la Generalitat ara dona al govern actual i que no va donar quan governàvem nosaltres.

La Generalitat es va abstenir de fer la coordinació efectiva de les campanyes de la fruita. Els regidors de Serveis Socials estaven realment desesperats per l’apatia i per la falta d’implicació del govern de la Generalitat en els darrers deu anys en la campanya de temporers. Ens van deixar sols. Hi havia reunions a les quals ni tan sols assistien. Ara apareixen milions d’euros. Llavors, ni tan sols alguns milers. Miri, jo soc un dels membres del Partit Socialista que han defensat la necessitat de donar solucions a aquelles persones que venen a treballar i que no tenen papers. Ho he defensat a la Paeria i ho he defensat a la Diputació. Ara sembla que el govern de l’Estat avançarà en aquesta direcció. Però és que és de sentit comú: si hi ha persones que volen treballar però no tenen la capacitat jurídica per fer-ho, se’ls ha de resoldre això, encara que sigui de manera temporal. Tant de bo la Generalitat s’hagués pres tan seriosament les anteriors campanyes de temporers de les terres de Lleida com se les està prenent ara, a cop de talonari, donant recursos perquè els ajuntaments s’espavilin.

Potser m’he allargat molt en aquest tema.

Costa explicar-se, perquè ràpidament se m’ha assimilat a posicions de partits que no vull ni mencionar, quan a l’executiva del PSC de la ciutat de Lleida tinc musulmans, persones d’origen africà, gent de diverses posicions ideològiques i amb diferents sensibilitats, perquè al final nosaltres volem ser com és la majoria de la societat.

No, nosaltres el que vam reclamar sempre és que en política s’ha d’anar amb un cert sentit comú. Si tu tens espai per a una residència, encara que no s’hagi fet encara, no els el treguis! Dona’ls aquest espai. Però no els diguis “ara m’ho quedo per fer-hi una altra cosa”. Ara, la tensió al barri ha desaparegut en bona part. Ara hem de treballar tots perquè aquesta residència es faci.

Ja l’he anunciat. La primera serà el nomenament de l’alta comissionada per a la igualtat de gènere a la ciutat de Lleida. No n’he tingut mai, de dubtes, sobre això. Encara avui cal treballar per una ciutat empàtica, amb perspectiva de gènere, que acompanyi les nostres dones, filles, germanes en la construcció d’una ciutat millor i d’una societat millor. Tenim dades de l’increment del nombre de violacions, del pànic de les nostres filles a l’hora de sortir de festa per por de les punxades, que forma part d’unes actituds molt poc igualitàries que es donen en l’oci al nostre país. Lleida mereix ser pensada en aquesta perspectiva de gènere. Per això seria una bona decisió el nomenament d’aquesta comissionada. A continuació: repartir escombres. Després, el pacte per al civisme. El pacte per al civisme l’hi vam oferir a l’alcalde Pueyo. La ciutat està bruta, està deixada, està poc cuidada..., però hi ha falta de complicitat del govern de la ciutat amb l’espai públic, actitud per fer el que vulgueu. I falta de complicitat de la ciutadania respecte a l’espai públic. I això és el civisme. Nosaltres en els darrers mesos vam nomenar una persona que impulsés aquest pacte. La ciutat dels valors, inclusiva, on es respecten els uns als altres, una ciutat que cuida la seva gent.

Hem tractat el més controvertit. Però m’agradaria acabar dient que la ciutat ha de superar les seves pors. El que ens espera és millor del que queda enrere. Hem de girar full. És el nostre dret tenir un futur millor, i la nostra obligació és treballar perquè les noves generacions trobin una ciutat millor de la que nosaltres hem trobat.