“Critiquem que el govern es personi en moltes causes”

Vaig ser, juntament amb la Calala, la meva dona, i el Xavi Marcet, fundador del primer grup d’Amnistia Internacional a Terrassa. Aquesta idea de la democràcia i de la justícia en genèric sempre m’ha interessat. I la Coordinadora Antirepressiva La Traca és això. Primer hi va entrar la meva dona i jo després, de la seva mà. És un intent d’ajuntar tota la gent que està treballant contra la repressió i donar suport als represaliats, majoritàriament independentistes, però no només. En tenim per haver-se manifestat per l’empresonament de Pablo Hasél, com és el cas del Joan, el Roger i l’Ignasi de Terrassa i el Pau de Rubí, però també donem suport a una mestra que va exigir que li parlessin en català a la comissaria de la Policía Nacional. N’hi ha per haver-se manifestat a Urquinaona o per l’empresonament del president Torra a Terrassa; els del 26-F a favor de la llibertat d’expressió; també per l’Erik, a qui li demanen set any de presó i 37.500 euros de multa per les mobilitzacions de la vaga general del 18 d’octubre del 2021... Ja hi havia diferents grups i ens hem reunit en una coordinadora.

Posant-los en contacte amb Alerta Solidària o altres advocats per tenir assessorament jurídic o també de suport econòmic, perquè a molts els demanen multes. Tenim vasos comunicants amb la Caixa de Solidaritat general. També donem suport moral a les famílies, perquè a vegades no entenen què ha passat amb el seu fill i els diem que el problema és que no cal haver fet res per estar represaliat.

Diria que uns sis, i el més proper és el del Roger Verdaguer, detingut després de manifestar-se per la inhabilitació del president Torra. El jutgen el 16 de novembre i li demanen una multa de 5.000 euros o bé sis mesos de presó perquè no es va voler identificar com vam fer tots els que érem a la manifestació, però el van encapsular i va passar dues nits a la comissaria dels Mossos per desobediència. També hi ha el cas del Cesc, activista del CDR i de l’Esquerra Independentista, que va participar a la manifestació de Jusapol del setembre del 2018, pendent de judici i de saber de què l’acusen. Ens coordinem amb altres grups d’arreu, però volem fer visibles els de Terrassa.

Sí, hi ha altruisme i solidaritat i es paga alguna cosa de despesa, però els d’Alerta Solidària o del col·lectiu +Drets Humans de Terrassa venen quan se’ls necessita.

No és veritat. Nosaltres podem dir, segur, que no. Quan ho hem necessitat ens n’han donat per pagar algun advocat. Que obríssim la nostra era per donar visibilitat als nostres. Són vasos comunicants i demanarem diners si en calen més a la general o els en donarem si no utilitzem els que hàgim recaptat.

Sí. És quasi com el baptisme: impregna i dona caràcter, i no s’esborra gaire [riu].

Sí, és clar. Tot i que puc entendre algunes coses, d’altres no. No podem estar defensant els represaliats i al mateix temps sent acusació particular. La Generalitat és un govern autonòmic i està atrapada entre dos focs. Ha de combinar pragmatisme amb independentisme i és del que se’ns acusa des de molts llocs. La Generalitat té l’obligació de defensar els seus funcionaris i quan un mosso diu que l’ha atacat una persona es genera un conflicte perquè costa de demostrar: ell és autoritat i la seva paraula val més... A La Traca critiquem que el govern es personi en moltes causes. Però des que hi ha ERC això s’ha anat suavitzant, o m’ho sembla. Efectivament hi ha causes obertes en què es persona la Generalitat, però darrerament no hi ha hagut cap sentència amb la seva implicació. El fet que existim com a grups també ajuda perquè la Generalitat s’hagi d’anar retirant, hi ha pressió. És difícil tallar-ho de cop perquè el dia que hi hagi uns pares que s’enfrontin a un mestre tampoc tindràs eines per defensar-lo. No m’agradaria estar a la pell del conseller Elena.

Sempre he tingut una vocació de servei. Vaig entrar a ERC el 1991 perquè un altre militant, el Manel Martí, em va convèncer perquè els ajudés a fer el programa electoral municipal d’educació perquè estava al Centre de Recursos Pedagògics. He sigut bastant socialdemòcrata i havia militat abans a Reagrupament Socialista i Democràtic de Josep Pallach, que també era pedagog. En el moment de la creació del PSC ho vaig deixar perquè ja tenia una vena nacionalista i no em va agradar que ens integréssim com a federació catalana del PSOE, preferia mantenir des del naixement la nostra independència. El 1991 vaig trobar un partit socialdemòcrata d’arrel totalment catalana i sempre m’he sentit molt a gust a ERC, amb les contradiccions que tots els partits han tingut. Vaig tenir la sort que em demanessin d’entrar a l’Ajuntament el 2003 amb el Ramon Arribas i la Cèlia Ros: ha sigut una de les coses felices que et passen a la vida. Em permetia tenir una visió general de la ciutat, conèixer les febleses i potencialitats d’un ajuntament i donar un cop de mà en algunes coses –però no totes, perquè et trobes molt més limitat del que et pensaves–, primer com a regidor de Solidaritat i Normalització Lingüística amb dedicació parcial i el segon mandat a Medi Ambient. Sempre vaig dir que la meva dedicació havia de ser temporal.

Estic més satisfet del que vaig fer que del que no vaig poder fer. Per exemple, a Solidaritat donant un impuls molt important al Consell Municipal. Diria que som l’únic ajuntament gran que repartim l’1% dels ingressos propis municipals per a projectes internacionals d’ONG i són les entitats les que els avaluen i decideixen amb un sistema regulat a quins projectes destinen els diners. Això fa que no competeixin entre elles, sinó que cooperin. En Medi Ambient vam fer coses que en el seu moment eren avançades. Vam ser els primers a posar punts de càrrega elèctrica al carrer, que després es van treure, però vam demostrar que s’havia de potenciar el cotxe elèctric; el mateix amb la bicicleta pública, l’Ambicia’t, que no vam poder aguantar.... I vam començar amb un parc agroforestal al nord, que ara s’ha convertit en l’anella verda. No vam aconseguir tancar coses però les vam obrir, com ara fent el pacte de l’aigua, que ara ha servit per municipalitzar el servei. Em va quedar potenciar més les energies alternatives. Havia prospectat que a la zona del nord poguéssim posar algun molinet eòlic o en alguna rotonda, i de microeòlics en edificis municipals. No per produir una gran quantitat d’energia, sinó per demostrar a la gent que els molins són necessaris i fins i tot poden ser bonics.

Sempre ha sigut independentista i érem una minoria molt minoria que sempre mantenia la flama. Els tres primers diputat independentistes van ser d’ERC. Ha sigut un partit capaç d’obrir-se, d’entrar en diàleg amb col·lectius que en el seu moment no eren independentistes i obrir la possibilitat d’eixamplar la base. Ja ho havíem fet fins a arribar a plantejar una reforma de l’Estatut, que és el que finalment desencadena tot el procés i el moviment independentista. I això en bona part és mèrit nostre, i n’estic satisfet. I ha sigut un partit molt socialdemòcrata, cosa que sempre m’ha interessat. Com diu el Tardà, a qui admiro força, “maleïda la pàtria si deixa algú fora d’aquest benestar”. La idea que la independència ha de ser per a tothom i ha de comptar amb tothom, a mi m’agrada. Després de l’1-O ens hem fotut una garrotada tots i l’hem de pair bé, però la idea és continuar amb la política semblant a la que portàvem: obrir el projecte el màxim possible. Alguns voldrien una major radicalitat, però això ens empetiteix. Podem ser més radicals, però serem menys. I aquí és on topem els dos projectes per la independència. Jo treballo perquè siguin complementaris. A casa també discrepem políticament, però coincidim en la idea que hauríem de ser més i hauríem de ser més radicals.

A les darreres municipals jo era interventor d’ERC i ella de Junts. No passa res, ens fem la foto i demostrem que hi ha projectes en què s’ha d’anar plegats. Em sap molt greu tot el que està passant a nivell de país i segurament és un error per part de tothom. Els protagonistes dels partits no hem fet prou per anar junts.

Només en aquest sentit. Però, de totes maneres, el que sento i el que veig és que per part d’ERC s’és bastant més respectuós amb Junts que no al revés, que noto crítiques més agres que em dolen. Jo no he insultat mai el president Puigdemont ni el president Torra, tot i considerar que no fan les coses com les haurien de fer, i en canvi he sentit crítiques molt dures contra els nostres dirigents, fins i tot insults del seu entorn. Treballo per ser respectuós i intentar fer veure, i ho diu tothom, que si no anem junts no ens en sortirem.

No, sempre hi ha hagut punyalades traperes. Les xarxes només ho amplifiquen tot i ho treuen a la llum. Twitter és bestial. Sempre hi ha hagut guerra bruta i bona feina, com la que s’ha fet des dels ajuntaments. Això de fer carrera és possible i no sé si abans també passava. Va haver-hi un moment que per entrar en política havies de tenir calés, i ara s’ha democratitzat. Sobre la professionalització, entenc que hi ha gent que li agrada molt i n’ha de poder viure, i hi tenen tot el dret si són honestos, però prefereixo la idea que som ciutadans que participem en la gestió política durant un temps i després tornem al nostre lloc de treball. Potser tampoc cal cobrar uns grans sous; la gestió pública hauria de tenir uns sous regulats. També trobo indignes els sous de dirigents d’empreses privades.

L’anem perdent a l’escola perquè l’anem perdent a la societat. Després del procés, de l’1-O i el sorgiment de Ciutadans, hi ha una lluita en contra que potser abans no hi era. En el seu moment, en implantar el programa d’immersió lingüística, podíem tenir reticències de les famílies, però no teníem gent en contra ni organitzada políticament. L’escola funciona per consensos entre l’equip i les famílies i, si no hi és, la cosa fa mal. Els mestres ja fan prou a l’aula per haver-s’hi de posar a fora i al pati. Si tinguéssim un major consens social també el tindríem a dins de l’escola. Abans teníem l’avantatge que el català era una llengua de prestigi per entrar a treballar, i això s’ha perdut, ara és l’anglès. I si saps castellà i anglès ja pots anar pel món. Hem de tornar a prestigiar el català entre tots.

L’escola ha canviat moltíssim.La pública franquista on jo vaig entrar als anys setanta era funcionarial i espanyolitzant. Teníem molts mestres de fora i no tenien ni idea de la cultura, la llengua, etcètera, i l’escola era molt anquilosada, repetitiva, els mestres llegien els llibres...I nosaltres vam entrar per intentar fer una mica de renovació pedagògica. Vaig estar a l’Associació de Mestres Alexandre Galí, que copiàvem l’experiència de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, i vam intentar entrar a l’escola pública per fer el canvi i van sortir experiències de renovació. D’aquí va sortir el Centre de Recursos Pedagògics i la renovació es va anar estenent. A les escoles públiques actuals de Terrassa fan una feina magnífica en la línia de ser activa, participativa, gens memorística, de treball cooperatiu entre alumnes, etcètera. Les idees de renovació pedagògica han avançat moltíssim i no hi ha diferència de manera de treballar entre una pública i una de concertada.