“Sitges té un gran potencial turístic, però no podem fer-nos trampes al solitari”

Segurament, de totes les coses que Sitges té per resoldre, les que identifica més la ciutadania són aquelles que fan referència a la via pública. Aquest mandat es va estrenar amb un contracte de neteja milionari. La neteja és molt important a Sitges perquè tenim una població estable però rebem molts visitants i turistes i això dona una complexitat gran al tema de la neteja, però no se n’han sortit. I, d’altra banda, la mobilitat. Tenim un nucli antic històric que complica la mobilitat i l’octubre del 2022 no tenim un pla de mobilitat que doni resposta o planifiqui com ha de ser la mobilitat a Sitges. I això genera problemes.

Sitges és una vila, un municipi turístic, i crec que ens n’hem de sentir orgullosos. Però crec que aquests tres anys hem assistit a un debat perillós qüestionant la conveniència que Sitges continuï identificant-se amb l’activitat turística. El debat sobre cap a on vol anar Sitges en matèria turística continua pendent i ara, al final del mandat, això és impossible. D’alguna manera, diria que en els últims tres anys hem entrat en un debat una mica trampós, ple de clixés, en el qual s’han buscat les paraules i les posicions políticament correctes sota les quals hem volgut aixoplugar tot allò que no es feia per falta d’iniciativa, de lideratge i de decisió de tirar endavant un projecte concret per al municipi. I el cas de la negativa a fer aportacions de sorra a les platges n’és un exemple.

Tenim un problema per resoldre perquè la dinàmica del litoral i el canvi climàtic fan que cada any veiem com les nostres platges perden la sorra. I, d’una banda, tenim un govern totalment frontista i reticent a fer aportacions de sorra sense generar el debat sobre com s’havia de fer l’estabilització de les platges, i, d’una altra banda, tot el sector turístic i totes les activitats que se’n deriven. Sitges té un potencial turístic enorme, però no podem fer-nos trampes al solitari. Al final, si Sitges té aquesta capacitat d’atraure turistes durant tot l’any és perquè tenim un actiu, que és el sol i la platja.

Totalment! Hi ha una realitat que és molt tossuda. Sitges és el municipi que té més ports esportius al llarg del litoral. Aquests ports es continuen dragant i aquesta competència no és municipal. El que no té sentit és que es draguin els ports de Sitges i que aquesta sorra se’n vagi a qualsevol altre municipi on sí que tenen clar el que han de fer. És evident que l’aportació de sorra del dragatge no és una solució que es pugui sostenir en el temps, però el que havíem avançat en solucions alternatives ha quedat en un calaix perquè no s’han continuat les converses amb les administracions supramunicipals. I ara estem deixant que, en pro de la sostenibilitat, no es faci res. Aquest any hi ha hagut platges que no han pogut tenir serveis, però si no fem res, d’aquí a un temps, el passeig serà el que estarà en perill. Ja no serà posar més o menys guinguetes o més o menys gandules, sinó la principal infraestructura que connecta la ciutat amb el mar.

Hi havia el projecte pilot d’un espigó submergit a la platja de Sant Sebastià que es va redactar al final del mandat anterior. Creiem que aquesta proposta s’hauria d’explorar. Si mirem la fesomia de les platges de Sitges veiem que estan separades per espigons que són els que permeten mantenir la sorra al seu lloc. Això no s’ha fet perquè no hi ha hagut voluntat política de fer-ho, perquè no han demostrat que això no sigui sostenible. També s’ha parlat d’una proposta amb biòtops, però s’ha de desenvolupar a llarg termini i, mentrestant, necessitem una solució.

El creixement del municipi ha fet que els serveis públics, i també els privats en alguns casos, hagin quedat absolutament petits i obsolets.

No es pot buscar una sola culpa. La responsabilitat és compartida entre la part pública i la part privada. Hi va haver un moment, als anys seixanta, que Sitges va decidir no ser una destinació de tour operators. Allò definia el que la ciutat volia ser, amb turisme de qualitat, amb singularitat. Quan se celebren els Jocs Olímpics, l’any 1992, Sitges inaugura l’hotel Melià, que permet fer grans esdeveniments, i estrenem una gran seu per al Festival de Cinema de Sitges. Això porta a una adaptació per al turisme de negocis. Aquella decisió va permetre que ara hi hagi un turisme desestacionalitzat. Sitges és la segona destinació de turisme de negocis de Catalunya després de Barcelona. Però, en aquest marc, s’han d’obrir debats de model, per exemple, de l’oci nocturn. Hem perdut aquest lideratge. Hi ha hagut canvis de model en l’àmbit social i la convivència sempre és complexa. Però jo he trobat a faltar que aquest debat es posi sobre la taula. I parlant amb la gent de la vila, moltes vegades, em diuen que tenim un problema perquè hi ha com un salt entre allò que projectem i el que realment es troba la persona que ve al municipi. I tot això que està per fer és un problema però, alhora, també és un repte.

No és fàcil perquè el preu de l’habitatge és molt elevat i des de l’Ajuntament és difícil controlar-lo. Per tant, necessitem polítiques d’habitatge molt potents. Tenim el govern més d’esquerres de la història de Sitges amb partits que ho volien municipalitzar tot. I, en canvi, en una cosa com l’habitatge, n’han cedit la gestió a tercers. Ho podem comparar amb ajuntaments de tot Catalunya i veurem que tenen una empresa pública d’habitatge per tenir les regnes de la gestió d’un tema que és estructural. Aquí ens hem limitat a cedir les tres promocions públiques d’habitatge a unes fundacions privades durant 99 anys. Com pot ser que aquest govern no hagi tingut la responsabilitat de crear una empresa pública en lloc d’agafar el camí del mig? Regular la norma i poca cosa més té conseqüències per al futur. Deixen tres promocions, però esperem que no es reprodueixin situacions com les que ja coneixem a Sitges. I això és molt greu. Jo convido la ciutadania a fer l’exercici de pensar quin serà el llegat d’aquest govern que s’ha trobat l’Ajuntament més sanejat de la història.

Jo crec que aquest mandat hem assistit a una cadena de pedaços i improvisacions i que ja no ens queden diners. Ens hem gastat 40 milions d’euros de romanent que s’han destinat a pagar despesa corrent, fins i tot despeses de festa major. Aquest govern ha tingut la sort de poder fer ús del romanent, però aquests diners s’havien de destinar a acompanyar la ciutadania en situacions sobrevingudes com la covid o com el que ens vindrà amb la crisi energètica aquesta tardor. I hem perdut una gran oportunitat. Tots hem sentit a parlar dels Next Generation. Hi ha municipis que han traçat projectes i estan a les portes de començar a executar projectes i a Sitges ens diuen que han demanat moltes coses, però, del cert, no tenim res.

Tenim assignatures pendents en l’àmbit de la rehabilitació patrimonial, de les renovables i transformació energètica, en l’àmbit del turisme i la sorra de les platges... I no han fet res de tot això. I, si ho han fet, no han estat capaços de socialitzar-ho. El govern no ha estat capaç de posar sobre la taula els grans temes de ciutat. Ara n’hi ha un que és Vallcarca. Les concessions de les pedreres de Vallcarca aniran acabant en els pròxims anys i això vol dir que ja hauríem d’haver parlat de què volem fer. Ara, els que tenen propostes per Vallcarca no només parlen amb el govern, i portar això a porta tancada demostra una certa debilitat. La participació que proclamaven no s’ha produït. Ni pressupostos participatius, ni consultes ciutadanes, ni res! No ha passat res transformador que hagi generat un debat interessant per al municipi.

Doncs, justament, amb aquesta manera de fer de porta tancada. Nosaltres vam proposar un pla de xoc i ens vam posar a disposició del govern i, en lloc d’interpretar-ho com una oportunitat, hi va haver una reacció que es va convertir en un debat estèril. S’han donat ajudes, però no en el primer moment... Va costar molt. Se’n van donar, però amb processos complicats, i en el segon any tampoc no van ser capaços d’avançar-se a allò que tots ja sabíem que faria falta. Ha estat un govern incapaç de planificar. Sense anar més lluny, a cada ple porten una modificació de crèdit.