El dilema de la despesa militar

La guerra d’Ucraïna ha alterat l’equilibri que hi havia entre els estats europeus i Rússia. A prop de complir-se 300 dies de l’inici de la guerra, aquella operació militar especial, com l’anomena Putin, que havia de durar pocs dies, s’ha enquistat i fa molt mal a la ciutadania, especialment la ucraïnesa, als combatents de tots dos bàndols i també a l’economia russa i europea. La Unió Europea (UE) i els EUA han apostat fermament per ajudar Ucraïna amb aportacions econòmiques i militars i també amb paquets de sancions a Rússia. Aquesta determinació obeeix a l’objectiu d’aturar els peus a Putin i evitar alguna altra agressió a un estat sobirà, i menys a cap de la UE o de l’OTAN. Aquest escenari ha suposat canvis substancials com ara l’entrada de Suècia i Finlàndia a l’OTAN, tot i la seva tradicional neutralitat.

També ha suposat una redistribució de la gestió de l’energia provinent de Rússia, de la qual depenen molts estats de la UE, especialment Alemanya, cap a altres productors, fet que ha generat pujades de preus de l’energia, ineficiències en la producció industrial i pors per garantir el subministrament de gas per a l’hivern. I per altra banda, també ha alterat l’aparent calma en els pressupostos de defensa dels estats de la UE, generalment amb dotacions per sota del 2% del PIB, tenint en compte que EUA gasta el 3,74%, Rússia el 4,26%, el Regne Unit el 2,25%, França el 2,02%, Alemanya l’1,54% i l’Estat espanyol l’1%, en dades del 2020. La petició que han fet els EUA als estats europeus que formen part de l’OTAN és que incrementin la despesa militar; per entendre’ns, els estan demanant que siguin autònoms en capacitat militar i que no depenguin dels EUA o de l’OTAN, com ha succeït durant molts anys des de la guerra freda. Pel que fa a l’Estat espanyol, ja s’han fet passes en aquesta direcció, no exemptes de crítiques per part de l’oposició i de partits que donen suport al govern i per la ciutadania. I és que l’increment de despesa militar és una qüestió que genera controvèrsia perquè una part significativa de la ciutadania europea es manifesta pacifista. Però la realitat de la guerra d’Ucraïna i els efectes que podria tenir a Europa altera el tauler, i el plantejament d’incrementar la defensa militar està sobre la taula amb arguments sòlids a favor, no tant per fer la guerra, sinó per tenir capacitat de defensa en cas de ser agredits, o d’influència per evitar xocs. I aquí hi ha el dilema: si cedim al que ens demana el cor, estaríem d’acord a continuar apostant pel desarmament i el diàleg, però això requeriria que també hi estiguin d’acord els altres estats del planeta. Si fem cas al cap, el pragmatisme ens diu que ens hem de protegir, si l’opció del diàleg no garanteix la pau i l’estabilitat. Que cadascú valori la realitat i decideixi, segons la seva sensibilitat i consciència, què és més convenient. L’ideal seria la utopia d’un món en pau, basat en el diàleg i el respecte, però entretant cal gestionar la realitat.