Els ‘lobbies’ es passegen pel cor d’Europa
A Brussel·les hi ha més de 25.000 grups de pressió que intenten influir en les decisions de la UE
El Qatargate posa en qüestió la capacitat de les institucions comunitàries per blindar-se davant empreses, organitzacions i països
No és casualitat que el carrer que uneix les tres institucions europees a Brussel·les sigui el carrer de la Llei. A la capital comunitària no hi ha dia que no es prenguin decisions sobre noves normes. Els processos per tirar endavant una legislació acostumen a durar anys i no hi falten els contactes amb les parts afectades per la norma en qüestió, que pressionen per aconseguir una regulació més favorable als seus interessos.
És aquí que els lobbies despleguen tota l’artilleria, i tampoc és casualitat que el mateix carrer que connecta la seu de les tres institucions europees sigui també el que concentra les oficines de més de 25.000 grups de pressió.
Les decisions que es prenen a Brussel·les influeixen sobre més de 500 milions de ciutadans de la Unió Europea (UE). Aquest és el motiu pel qual la capital comunitària és un lloc indispensable en l’agenda dels grups de pressió. Si bé és cert que són lluny de tenir bona reputació, els lobbies que es passegen per Brussel·les són de tot tipus: hi ha multinacionals que defensen els seus interessos davant les institucions, però també ONG, sectors empresarials, associacions religioses i fins i tot països, com s’ha fet palès amb el Qatargate, la trama de presumptes suborns del país per influir en les decisions del Parlament Europeu.
Grans multinacionals
Així, un lobby a Brussel·les és des d’una petita ONG que defensa, per exemple, la construcció de més carrils bici fins a una gran multinacional que busca una regulació a mida en el seu àmbit. Google, Shell i Microsoft són només algunes de les empreses amb oficines a la capital comunitària per pressionar les institucions. Totes tres apareixen entre els vint lobbies que més diners destinen a intentar influir en les decisions de les institucions comunitàries: més de 4 milions d’euros l’any.
Segons l’organització Corporate Europe Observatory, que avalua l’acció dels lobbies a Brussel·les tot defensant la necessitat de transparència, els grups de pressió destinen 1.500 milions d’euros l’any a intentar influir en les decisions de les institucions. La que més diners s’hi gasta és el Consell Europeu de la Indústria Química, amb més de 12 milions d’euros anuals a activitats de pressió, seguida de l’Associació Europea de Cambres de Comerç i d’Indústria, amb més de 7,5 milions d’euros l’any.
Això fa palès que el món dels grups de pressió no és homogeni: a Brussel·les hi ha molts lobbies, però no tots tenen la mateixa capacitat econòmica, que, al seu torn, es tradueix en capacitat d’influència.
Registre voluntari
A més, de vegades la pressió no és explícita i és a dins de les mateixes institucions. Per exemple, la Comissió Europea té més d’un miler de grups assessors perquè aportin el seu coneixement sobre àmbits específics. Molts dels quals estan formats principalment per representants de diversos sectors i, pel fet de formar part d’aquests grups, tenen un accés privilegiat al procés d’elaboració de les normatives.
Si bé és impossible imaginar-se la capital comunitària sense els seus grups de pressió, els problemes sorgeixen quan hi ha una falta de transparència en els contactes dels lobbies amb les institucions. I és aquí que el Qatargate ha mostrat les escletxes.
Creat el 2011, la UE té un registre voluntari de lobbies, que està gestionat conjuntament per la Comissió Europea, l’eurocambra i el Consell de la UE. Cada institució té normes específiques pel que fa a aquesta eina.
La cambra legislativa comunitària, per exemple, exigeix la inscripció dels grups de pressió en aquest registre per poder participar en les comissions. Les activitats que desenvolupen autoritats de països tercers, com ara Qatar i el Marroc, queden fora d’aquesta llista.
Més transparència
La voluntarietat d’aquest registre posa en qüestió la transparència dels contactes entre els grups de pressió i les institucions. L’any 2016 hi va haver un intent d’aconseguir que fos obligatori. Es va proposar que tots els lobbies s’hi haguessin d’inscriure per exercir la seva feina a les institucions europees, però la iniciativa no va tirar endavant. “Hem d’escoltar-los, però els ciutadans han de poder saber qui escoltem. Hem de ser oberts i dir quan i com es fa”, va afirmar aleshores el vicepresident de la Comissió Europea, Frans Timmermans, defensor d’avançar cap a l’obligatorietat.
El Qatargate, que ha suposat un terratrèmol a l’eurocambra, posa en evidència que els lobbies van més enllà de les corporacions o organitzacions: els països tercers també tenen un paper important en la pressió, ja sigui per rentar la seva imatge o per aconseguir avantatges en algunes matèries, per exemple en els acords comercials amb el bloc. Ampliar l’espectre de la transparència serà ara vital per a unes institucions comunitàries que no es poden permetre perdre la confiança dels ciutadans.
LES XIFRES
Suborns al Consell d’Europa
Nazaret Romero González“Algun dels observadors electorals ha rebut algun regal del govern o d’algú?”, preguntava la periodista Jadiya Ismayilova al Consell d’Europa amb referència a l’Azerbaidjan. Sabia de què parlava perquè havia estat condemnada per haver investigat la corrupció al país. Les autoritats àzeris havien pagat suborns a alguns membres de l’Assemblea Parlamentària de l’organisme per silenciar les crítiques sobre el país en una campanya de rentat d’imatge davant un organisme especialitzat en la defensa dels drets humans. Així, ja hi ha precedents de règims repressius que busquen la complicitat d’institucions europees. La diferència hauria de ser la capacitat de blindatge dels organismes i institucions davant els intents de comprar el seu silenci.
