“L’interès general és conservar els espais naturals, no una ampliació de l’aeroport”

El mandat ha estat marcat per dues qüestions excepcionals. Una ha estat la pandèmia, que l’ha patit tothom i a la qual l’administració del Prat ha respost sent la més propera a la ciutadania. Hem aconseguit mantenir-nos oberts i una agilitat per donar respostes a la població en una situació d’emergència, i no només des d’una acció política, sinó sobretot fent valdre els treballadors i treballadores de l’administració local, que s’hi han bolcat. Això d’una banda. I després, al Prat específicament, hem tingut un mandat excepcional pel que fa a l’intent d’ampliació de l’aeroport. Aquí sí que remarco el lideratge polític, els grans consensos de ciutat, i com hem tingut el suport de totes les forces polítiques i de la immensa majoria de la ciutat. Després, vam ser capaces d’aprovar un pla d’acció municipal només de començar el mandat, que vam haver de modificar per la pandèmia, però, tot i així, estem en condicions de tancar el mandat amb un PAM complert al cent per cent.

Sí, però posa de manifest que al Prat tenim un model de ciutat que ve des de fa molt temps. Hem estat des de l’any 1979 fent polítiques progressistes i creient en un model de ciutat. No ho ha fet únicament i exclusivament el partit que ha estat en el govern, sinó que és un model construït amb la societat civil, les entitats i, en definitiva, amb la ciutadania. És un èxit que aconseguim que uns pressupostos, que és l’eina política més important per dur a terme els projectes i transformar la realitat, que és el que volem les forces progressistes d’esquerra, tinguin aquest consens. És un fet històric que posa de manifest una història del que hi ha darrere: una manera de construir i d’entendre un model de ciutat que és col·lectiu.

Són en la línia de les nostres polítiques. D’una banda, la sostenibilitat. Fa molts anys que parlem de sostenibilitat i medi ambient, protegint el nostre entorn, a través del Consorci dels Espais Naturals. El que destaco no és el que farem, sinó la feina feta. Abans que ens trobéssim en una crisi energètica, nosaltres ja parlàvem de sobirania energètica, ja teníem previst encaminar la comunitat local d’energia, que veurem el 2023 com comença a fer les seves passes. Recordo també La Casa de l’Energia com un projecte important, fins al punt que en l’acord de pressupostos amb la Generalitat, si acaba tirant endavant, una de les qüestions que s’hi inclouen és exportar aquest model del Prat a la resta de Catalunya: fins a 41 cases de l’energia a Catalunya. Això ho situaria com una qüestió important, i també la residència, que va en el sentit d’un model d’acció social, de posar al centre les persones. També hi situaria les qüestions que tenen a veure amb habitatge. Fa molts anys que ens avancem i intentem fer el que la Generalitat no fa. Estem construint habitatge públic en cooperació, per exemple, amb la Cooperativa Obrera de Viviendas, alguns que farem directament..., per col·locar habitatge públic de lloguer, que és l’aposta pel futur. És un pressupost molt social. Fixem les bases del Prat del futur i, com que són projectes de futur, ho fem amb el consens de les forces democràtiques de la ciutat.

Pots partir d’un concepte ideològic, que és que la banca hauria de ser pública, però això s’ha d’aterrar i mirar com pot ser possible. D’entrada, no suposaria tant problema si els bancs prestessin un servei que va més enllà del financer a les persones. Una persona amb un compte corrent, amb una pensió i els rebuts domiciliats, té tot el dret a ser atesa en persona i en proximitat, i això la banca ho està abandonant. És cert que mantenen les seves fundacions i allà intenten fer un altre tipus de funció social, però aquesta ja la fem des de l’administració. Aquí vam veure que existeix la possibilitat, i legalment hi és, de donar un tipus de serveis financers. No és constituir-se en banc, sinó a través d’uns mecanismes específics que permet la llei, i això ens permetria donar aquests serveis bancaris bàsics. Això un ajuntament no ho pot fer sol. Com que és una preocupació que compartim amb moltes de les ciutats del nostre entorn, també rural, on estem veient que estan desapareixent oficines, ens vam posar d’acord com a mínim per estudiar aquesta possibilitat, quins costos tindria, si és factible... i, a partir d’aquí, si ho és, elevar-ho als governs de l’Estat i de la Generalitat per poder tenir un suport i que no s’ho acabi carregant tot el món local. Si és possible, ho farem.

Qui està en contra del manteniment d’una infraestructura fonamental per a l’àrea metropolitana i per al país és qui pretén l’ampliació de l’aeroport. Nosaltres, quan ens plantegen una ampliació que suposa la destrucció d’espais naturals, hi diem clarament que no. Al Prat hi conviuen infraestructures de país, el port, l’aeroport i, entremig, uns espais naturals i un parc agrari, que és també una infraestructura de país. Ja fa molts anys que vam arribar a un acord, el Pacte del Delta, amb el qual es va dir quin era el límit de cadascuna d’aquestes infraestructures, i aquest límit no es pot superar. A més, la Comissió Europea ens ha advertit que aquelles mesures de compensació que derivaven d’aquella ampliació de l’aeroport i del port no s’estan complint en la seva majoria i que les que sí no estan tenint els efectes desitjats. Estem perdent biodiversitat al delta del Llobregat i s’ha de compensar. Ampliar aquest aeroport traient zones naturals no és compatible amb aquesta preservació del medi natural a què ens obliga Europa. Per tant, estem en contra de l’ampliació de l’aeroport? Sí, però és que qui pretén l’ampliació està en contra del manteniment de les zones d’espais naturals i del parc agrari. No soc capaç d’entendre algunes posicions del PSC, de Junts, d’alguns sectors fins i tot d’ERC, que encara es plantegen que el progrés va en la línia del totxo i del pelotazo. El progrés va en la línia de la innovació, del sosteniment del planeta i la situació d’emergència climàtica que ens trobem. I l’interès general avui dia és conservar els nostres espais naturals, no una ampliació de l’aeroport. D’altra banda, si el que es vol, que és un altre debat, és ampliar el nombre d’operacions, calen dues coses: en primer lloc, plantejar quin model de turisme volem per al país i, quan el tinguem definit, mirar quines infraestructures tenim per donar-hi servei i quines hem de modificar, ampliar o corregir, i aquest és el segon debat. Primer fem aquestes dues reflexions tan necessàries per al país, tinguem una mirada estratègica, no a curt termini.

La patronal ja ho està matisant. Es mantenen els de Foment, però, en canvi, veiem com Pimec ja està fent propostes alternatives molt en el sentit de la proposta que va fer l’Ajuntament del Prat juntament amb la PTP sobre un model de xarxa ferroviària, que és el que necessita el país i és el futur. La patronal no és que estigui dividida, és que hi ha els grans lobbies econòmics d’una banda i els empresaris de debò, els que es preocupen i tenen assentament al territori, que veuen que el que els havien explicat del “tot o res” no ha estat així i afortunadament estan optant pel sentit comú.

Nosaltres el que hem intentat és donar suport a aquest govern en minoria i hem arribat a un acord com En Comú Podem amb ERC pels pressupostos que exclou expressament projectes com el de la B-30, l’ampliació de l’aeroport o com el del Hard Rock. Nosaltres ens hem definit ja i hem intentat blindar aquesta posició, i el PSC sap que si vol pactar haurà de ser amb aquests condicionants.

Que és només vendre una idea i generar unes expectatives que és possible una ampliació i que aquesta ens resoldrà tots els problemes de les persones, del dia a dia i també del país. És vendre fum i mentrestant intentar situar els actors en funció d’aquesta polaritat, del sí o del no, i evitar el debat real que hem de fer, que és el del model de les infraestructures.

No, qui està en contra d’aquesta proposta és Sant Isidre, que és una patronal dels terratinents. Sant Isidre forma part de Foment: és el mateix lobby que vol l’ampliació de l’aeroport i la destrucció d’espais naturals i el parc agrícola. Unió de Pagesos manté una posició crítica i el que estan dient és que el més important és el pla de gestió. Els pagesos del Prat, que fa anys que conviuen amb espais naturals, saben que és perfectament compatible l’agricultura amb els espais naturals, però també coneixen que hi ha uns problemes que es resolen amb la gestió i que hi hem d’actuar. I que sense un pla de gestió i posar-hi recursos no es resoldrà. El que cal és afrontar la gestió. Els pagesos saben que dotar de doble protecció els espais agrícoles és allunyar-los més de l’especulació. Els terratinents el que voldrien és rendibilitzar al màxim les seves terres, i els ajuntaments que tampoc creuen en la protecció del medi, sinó en generar més beneficis per als seus pressupostos, prefereixen un IBI d’una nau industrial o d’un habitatge que l’impost que dona un espai agrari.

Estem acostumades a estar soles la gent del Prat en segons quines lluites. De la mateixa manera que amb l’aeroport, no es tracta de posar uns a favor i uns en contra, i de manera absoluta. A banda de la relació política, tinc una relació excel·lent personal i de veïnatge amb els alcaldes del Delta. I, per tant, quan parlem amb rigor i fem una reflexió conjunta podem arribar a moltes més conclusions i acords. El problema és quan es vol córrer molt. El que cal és una reflexió conjunta i ho hem fet, hem estat capaces de seure, de fer un encàrrec sobre quin model de gestió volem per al parc agrari i per als espais naturals, i el tenim: és un document que posarem a disposició tant del govern de la Generalitat com de la ciutadania quan correspongui.

Excel·lent. El PSC del Prat és un excel·lent aliat dels comuns. En tota la història de la democràcia, hem pactat gairebé el 70% o el 80% dels anys que hem governat. És un valor per a la ciutadania del Prat aquesta estabilitat de govern i a això, si sumem la possibilitat d’entendre’ns en decisions estratègiques també amb ERC, és a dir, totes les forces d’esquerra, també amb Podemos, amb qui ara a les eleccions concorrerem conjuntament, encara millor. El Prat és una ciutat obrera històricament i tenim l’experiència de molts anys per demostrar que és possible fer polítiques diferents des de l’esquerra, argumentar discursos i aportar solucions.

Més enllà de les dades, la realitat ens dona una tendència a l’alça des dels tres últims baròmetres. Ho afrontem amb optimisme, però sobretot amb il·lusió. Les enquestes estan molt bé, però el to real te’l dona el carrer. Estem rebent que aquesta il·lusió l’estem traslladant a la resta de la ciutat, o a l’inrevés: la il·lusió de la ciutat som capaces de copsar-la des d’El Prat en Comú. Preveiem que hi pugui haver un resultat electoral positiu, de consolidar aquestes forces progressistes d’esquerres i, al final, el repartiment té relativa importància si després som capaces de posar-nos d’acord per governar. Quan vaig anunciar que em presentava vaig dir que era per dos mandats. És veritat que aquest ha estat especial i, per tant, tot s’ha de matisar, però la meva responsabilitat m’obliga a seguir i mantenir.

Era l’opció lògica de la confluència de les forces d’esquerra. Un dels grans errors de l’esquerra d’aquest país, i en general al món, és que l’escissió i la diferència han marcat molt més que la confluència i el respecte per la diversitat. Al Prat ja hem estat treballant conjuntament. Ja ens hem presentat conjuntament en unes eleccions generals, en unes autonòmiques... Ens coneixem i hem madurat com a organització, tant Podem com Catalunya en Comú, perquè no hi hagi una altra opció que no sigui concórrer conjuntament