L’anàlisi
Temuda i assetjada
Generar a escala mundial un model referencial i alternatiu al capitalisme, qüestionar i redefinir la correlació de forces a escala internacional, així com constatar les escletxes del model capitalista, van ser possiblement les tres derivades principals d’aquell estat fundat un 30 de desembre de 1922.
El principal problema, però, és que la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), nascuda com a resultat de la victòria de l’Exèrcit Roig en una cruenta guerra civil entre 1918 i 1922 entre partidaris i detractors –entre ells Londres, París i Washington– de la Revolució bolxevic de 1917, també presentà escletxes. El model econòmic de planificació socialista no es caracteritzà precisament per la seva eficiència, ni per poder prioritzar les necessitats de la vida quotidiana de la seva població civil. El marc polític, marcat per la precipitada mort del seu fundador –Lenin– el gener de 1924, derivà en una fusió entre estat i partit. La voluntat del partit, acompanyada pels privilegis dels seus dirigents, es convertí en la necessitat de l’estat. I les limitacions de la llibertat política quedaren amplificades amb episodis dramàtics com ara les purgues estalinistes de 1936-1938. La nova concepció federal de l’estat aportà un reconeixement a les nombroses nacionalitats que integraren l’URSS. Fundada a partir del territori rus, ucraïnès, bielorús, georgià, armeni i azerbaidjanès, s’incrementaria amb nou més, en alguns casos voluntàriament i en d’altres forçadament. Però en tots ells hi predominà l’hegemonia russa i la inviabilitat d’assolir una separació.
No obstant, és igualment cert que l’URSS va ser una fortalesa temuda i, alhora, assetjada permanentment. Temuda, pel pànic que generà en els sectors benestants del món capitalista la possibilitat de perdre els seus privilegis i estatus, la qual cosa explica per què a partir de 1945 potenciaren l’estat del benestar com instrument per frenar qualsevol potencial simpatia dels seus ciutadans cap al model soviètic. I assetjada, primer, per l’aïllament internacional a la qual la sotmeteren les potències mundials als anys vint. Després, menyspreu durant els anys trenta. Posteriorment, invasió militar de l’Alemanya nazi el 1941, que reportà la major quantitat, i de molt, de pèrdues demogràfiques i destrucció material de la Segona Guerra Mundial. I, finalment, la guerra freda a la qual la sotmeteren els EUA des de 1945, que l’esgotà fins a la seva defunció –1991–. Malgrat aquesta pressió, l’URSS no només s’industrialitzà acceleradament, però amb la contrapartida d’elevats costos socials en la col·lectivització forçosa del camp, sinó que esdevingué la segona potència mundial. El seu mèrit: principal vencedora de la Segona Guerra Mundial i emblema de la derrota del feixisme a escala mundial, a més de disponibilitat d’armament nuclear a partir de 1949. En canvi, però, no paí gens bé la competència interna, tant de la segona generació comunista sorgida arran del 1949 xinès, com del naixement de l’eurocomunisme. I la gestió de les zones mundials sota la seva influència, que arribà a quatre continents, no acabà de ser prou eficient. En definitiva, 69 anys en què l’URSS sacsejà i marcà la trajectòria de la nostra història recent.