Del naixement del PSAN fins a la Transició (1968-1978)

L'independentisme català d’esquerres modern ha complert els primers quaranta anys. Aquest és el període transcorregut des que l’estiu de 1968 va néixer el Partit Socialista d’Alliberament Nacional. De fet, la constitució formal del PSAN, que va influir decisivament en les diferents generacions d’independentistes organitzats durant el tardofranquisme, la Transició i els primers anys del restabliment de la democràcia, no va ser fins el març de 1969, en una una assemblea feta a casa de l’editor Carles Jordi Guardiola.

Els seus fundadors, però, daten l’origen l’any 1968, perquè és llavors quan un grup de joves militants del Front Nacional de Catalunya (FNC) se’n van escindir, sentint-se ja integrants d’un nou partit.

Des de la seva creació el 1940, a l’exili parisenc, el Front havia estat el referent independentista de l’oposició antifranquista. En diverses etapes diferenciades, marcades per les caigudes i les represes de grups creats en plena clandestinitat, havia aplegat una militància mobilitzada en l’acció directa resistencialista, fins que a mitjans dels cinquanta es va convertir en un partit més convencional.

La primera escissió
L’escissió del 1968 es va consumar en un consell nacional de l’ FNC, sota la direcció de Josep Cornudella i Barberà, que va aprovar una estratègia de partit que va topar de ple amb la que defensaven un nodrit grup de joves, fonamentalment universitaris del Bloc d’Estudiants Nacionalistes. De fet, el manifest fundacional del PSAN va partir del document estratègic derrotat al Front, que apostava per la revolució socialista com a eina per aconseguir l’alliberament nacional. “Teníem una visió antagònica, on només estàvem d’acord en la independència, però no en la necessitat d’unir la qüestió social i la nacional, que nosaltres defensàvem”, recorda Josep Ferrer, considerat l’ideòleg de la creació del PSAN, amb els germans Carles i Rafael Castellanos.

La nova organització sorgia atreta per les lluites descolonitzadores de diferents moviments d’esquerres en països en vies de desenvolupament, com el Front Nacional d’Alliberament d’Algèria o la mateixa revolució cubana. I encara que va ser la primera gran escissió en l’independentisme català, que tant freqüents serien al llarg de la història, aquella va ser molt civilitzada. “Després de l’escissió es va fer una comissió d’enllaç per mantenir una certa relació entre els dos partits, que va dictaminar la repartició dels papers i les màquines d’imprimir, que era una material molt valuós llavors”, recorda Ferrer.

El quarantè aniversari del partit degà de l’independentisme modern d’esquerres s’està commemorant ara en una exposició itinerant, inaugurada el 25 de juny a València, organitzada per la militància actual del PSAN, que continua tenint el valencià Josep Guia com a membre de la direcció més destacat des que s’hi va incorporar el 1975. És la història d’una formació “que no ha funcionat com un partit convencional sinó que ha estirat l’independentisme sociològic cap als objectius d’independència i reunificació nacional”, explica Guia. Una força que ha acabat donant discurs i quadres significatius a la política i el món intel·lectual català.

Noms significatius
Dels fundadors i dels nombrosos militants que el PSAN ha tingut al llarg de la història només una petita part es troben encara avui militant a les mateixes sigles, però l’emprempta de molts dels que hi van estar afiliats es troba molt repartida. Així, han militat al PSAN dirigents de l’ERC actual com el vicepresident Josep Lluís Carod-Rovira, el conseller Josep Huguet, Josep Bargalló i Jaume Renyer; dirigents d’ICV com Josep M. López Llaví, Joan Armet i Jordi Altarriba (que en van ser fundadors) ; l’exlíder del PSM Pere Sampol; l’exdiputat i exconseller valencià del PSPV Vicent Soler; o integrants d’organitzacions cíviques com la Plataforma pel Dret a Decidir, on hi ha fundadors del PSAN com Carles Castellanos i les germanes Eva i Blanca Serra. En el front cultural, van ser figures significatives del PSAN Xavier Bru de Sala, Maria Mercè Marçal, Joan Rendé, Oriol Pi de Cabanyes, Jaume Fuster, M.Antònia Oliver, Josep Lluís Blasco i Rafa Xambó, entre altres.

Una nova simbologia
Desmarcant-se del secessionisme interclassista del vell Estat Català (EC), fundat per Francesc Macià el 1922, i reclamant l’herència marxista del Bloc Obrer i Camperol i del Partit Català Proletari de la segona república, el PSAN va ser el primer partit que, en plena lluita antifranquista, va advocar per la independència dels Països Catalans. Introduint un nou mapa i una nova simbologia en l’independentisme, el nou partit va adoptar com a pròpia la senyera estelada de l’FNC afegint-hi un estel vermell socialista i un triangle blanc, que més tard esdevindria també groc.

Les bases del seu ideari se cenyirien en la defensa de la unitat nacional de tots els Països Catalans; de la independència com a dret històric; del socialisme com a instrument per construir una societat justa i la validesa de totes les formes de lluita com a mitjà per aconseguir l’alliberament de la nació catalana. I és que durant la Transició ja apareixeria l’independentisme armat, batejat per la policia com a Exèrcit Popular Català (EPOCA), presumpte responsable dels atemptats mortals contra l’industrial Josep Maria Bultó i l’exalcalde franquista de Barcelona Joaquim Viola, comesos el 1977 i 1978.

El politòleg estudiós de l’independentisme Roger Buch, autor de diversos estudis sobre la història del PSAN, remarca el paper del partit com a “creador de l’espai polític de l’esquerra d’alliberament nacional”. Un espai que “en si mateix és petit, però que ha influït ideològicament l’espai polític català i els seus dirigents, en ser els primers independentistes que aposten pel binomi socialisme-independència, lligant la doble emancipació nacional i de classe”.

Països Catalans
L’altra aportació decisiva del PSAN que remarca Buch és “la reivindicació que el partit fa dels Països Catalans com a marc nacional polític i no sols cultural i lingüístic”, una idea que després incorporarien parcialment altres formacions. De fet, el PSAN va ser “el primer partit amb implantació a tots els Països Catalans des dels temps de Jaume I”, com remarca Ferrer.

Els darrers anys del franquisme el PSAN va ser fundador i membre actiu de l’Assemblea de Catalunya, encapçalant-hi reivindicacions nacionalistes com el dret a l’autodeterminació com un dels seus quatre punts programàtics, que la Marxa de la Llibertat va reivindicar arreu del país l’estiu de 1976. La Marxa va ser una mobilització de milers de persones per tot el país, unitària i no violenta reclamant l’autodeterminació dels Països Catalans, que marca un inici del que suposarà el lideratge del món cívic en l’independentisme.

El PSAN també formava part del Consell de Forces Polítiques de Catalunya i de la Taula de Forces Polítiques Democràtiques del País Valencià, en peu d’igualtat amb altres partits que anys després arribarien a les institucions democràtiques. Amb tot, els camins del PSAN no van anar per aquí. Igual que ERC, EC i l’FNC, el PSAN no va ser legalitzat fins després de les primeres eleccions del 15 de juny de 1977, en les quals no va participar. Va recomanar el vot per la Candidatura d’Unitat Popular pel Socialisme (CUPS), liderada per Salvador Casanova (independent) i Empar Pineda (de l’MCC), que va resultar extraparlamentària, o per Esquerra de Catalunya (ERC i PTE), que va aconseguir una acta de diputat per al líder republicà, Heribert Barrera.

El PSAN ja va arribar a la primera cita electoral després de la mort del general Franco havent patit dues escissions abans de complir els deu anys. La més recent s’havia produït només uns mesos abans, quan un sector majoritari del partit va decidir definir-lo com a comunista i partidari de la dictadura del proletariat, cosa que va fer que bona part dels seus fundadors l’abandonessin per crear el Moviment d’Unificació Marxista, disconformes amb el que consideraven una estratègia aïllacionista.
Abans, però, el 1974, ja s’havia produït una altra escissió, originada en part per les acusacions del sector que s’escindiria de fer seguidisme del PSUC, el partit predominant a l’Assemblea de Catalunya. D’aquella escissió en va néixer el PSAN Provisional, un grup radicalitzat, que arribaria a firmar comunicats conjunts amb ETA i UPG. Cinc anys després el PSAN-P es convertiria en Independentistes dels Països Catalans (IPC).

L’independentisme català, doncs, no va poder concórrer obertament als primers comicis a les Corts espanyoles. L’altra formació que es reclamava independentista, el Front Nacional, es va acabar integrant al Pacte Democràtic per a Catalunya, liderat per Jordi Pujol, que va reunir Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Democràtica de Catalunya, el PSC-Reagrupament i Independents. El FNC, però, no hi va obtenir cap parlamentari.

Amb tot, en aquella contessa ja va sortir elegit senador un capellà que es proclamava independentista i que s’havia fet molt popular abanderant les campanyes per l’amnista protestant davant la presó Model: Lluís Maria Xirinacs. Amb el suport polític de la CUPS i la simpatia d’amplis sectors del món social i cívic, Xirinacs va dur a l’àmbit parlamentari la força dels independents dins de l’Assemblea de Catalunya.