"Espanya té més por de les urnes que de les armes"

Mentre esperem que arribi a can Boadas (on ja hi tenen la mà trencada, en això d'acollir entrevistes a personatges de tota mena: tant que els mateixos cambrers ens assenyalen el millor racó de la barra per conversar, i suggereixen localitzacions per a les fotos), em pregunto amb autèntica curiositat quina mena de copa pot ser que demani Joan Ridao. Hem quedat després de dinar, una bona hora per anar al Boadas, quan la parròquia encara és escassa -si tot ha d'anar com en un dia de cada dia, el diminut local no trigarà a omplir-se de gom a gom- i es pot accedir sense problemes a la barra, que es troba sumida en una mitja penombra molt agradable: prou, em fa l'efecte, per persuadir fins el més adust dels candidats de relaxar-se mitja horeta o quaranta minuts amb alguna beguda espirituosa del seu gust. Quina serà?
Aleshores arriba en Ridao amb dos membres, amb perdó, del seu equip de campanya, excusant-se amb cortesia pel que no deixa de ser un retard gairebé inapreciable en una jornada com aquesta. El candidat es deixa fer unes quantes fotos i després ens asseiem al racó de la barra que ens ha aconsellat el cambrer. Ha arribat el moment de saber què prendrà Ridao, cartes amunt: un whisky per a l'entrevistador, i per al candidat? Desolació: un combinat de cítrics sense alcohol. A continuació m'aclareix que de tant en tant li agrada prendre un gintònic, però que encara li queden cites al llarg de la tarda i el vespre, i hi vol anar lleuger de cos i de cap. Ja ho entenc, però un combinat de fruites sense alcohol, home, on anirem a parar.

En fi. Joan Ridao ve de fer la seva intervenció a Tribuna Barcelona, i n'ha quedat satisfet: "He tingut un públic molt divers, gent de l'economia però també de la cultura, de la política, m'hi he sentit força còmode". L'ha presentat Juan José López Burniol, que últimament ha donat una alegria a més d'un (i un disgust o un ensurt a més de dos) amb la seva aproximació a les tesis del sobiranisme català. "Bé, no és que ara López Burniol s'hagi fet independentista", matisa Ridao. "Ell, el que és, és un federalista de tota la vida que ara analitza el problema d'afectivitat que existeix entre Espanya i Catalunya, un problema que en els últims anys, sens dubte, s'ha aguditzat. A mi em sembla molt honest per part seva que ho reconegui i ho digui, i he estat francament content que em presentés avui".

Comento que López Burniol és l'última incorporació a la curiosa nòmina de juristes que es diuen López i que d'un temps cap aquí forneixen l'independentisme català d'arguments legals i jurídics, com ara Alfons López Tena o Hèctor López Bofill: estem d'acord que és una molt bona notícia que aparegui gent de lleis favorable a la causa de la independència, perquè estàvem avesats justament al contrari. Llarga vida als López! Ridao m'explica que coneix López Tena de fa una pila d'anys, i que una de les primeres vegades que es van trobar va ser participant en una taula rodona celebrada en el marc incomparable del Festival de Cine Eròtic de l'Hospitalet, moderats ni més ni menys que per Pilar Rahola. Hi ha coses que un només pot lamentar no haver presenciat.

Ridao fa un glopet curt del seu còctel de fruites i de sobte, oh miracle, es treu de no sé on una cigarreta i l'encén. Joan Ridao fuma? "Sí, però en moments molt puntuals, quan estic nerviós, o després d'algun àpat. El cafè també l'associo amb el tabac", m'explica, tot remarcant que un paquet de cigarretes li pot durar ben bé tres o quatre dies: estaríem parlant d'un fumador moderadíssim, gairebé d'un semifumador. Esmentem Zapatero i Ridao em comenta que ell, en efecte, l'ha vist fumar, i això ens porta a la memòria un cert vint de gener en què el president espanyol es va reunir llargament amb Artur Mas per parlar d'alguna cosa relativa a un cert Estatut de Catalunya. Sembla que un dels dos es va quedar sense tabac, i que l'altre el va convidar: en transcendir aquesta anècdota, el PP va voler convertir-la en categoria, denunciant que ZP hauria fumat al seu lloc de treball. "És cert que això hauria anat contra la llei antitabac impulsada pel seu propi govern", admet Ridao. "Però a Madrid tothom fa el que li rota, aquí som molt més puritans: si fins i tot anem a 80 per hora...".

Ara que en parlem, a parer del republicà, els anys de negociació de l'Estatut han marcat una forta involució pel que fa a la consideració de Catalunya per part d'Espanya, en tot comparable a la del període 1932-34. "Espanya sembla tenir més por de les urnes que de les armes", sentencia, i posa com a exemple la reacció espanyola a la proclamació de la independència de Kosovo, que ha arrenglerat l'Estat "amb els últims de la classe. Ja és gros, però ZP i Moratinos han arribat a fer bo Putin", diu, amb un mig somriure maliciós. Ridao portarà al Congrés de Madrid l'independentisme, diguem-ne, seriós? La pregunta no el fa feliç: "Em rebenta el clixé que vol oposar un independentisme de rostre amable a un altre de suposadament arrauxat. El seny i la rauxa hem de saber combinar-los, i en tot cas aquests últims quatre anys ERC ha tingut a Madrid un grup que ha fet una feina excel·lent, i que assumeixo de dalt a baix com a meva". Queda avisat, doncs, l'amic Pepe Bono, no sigui que li agafi un cobriment quan senti Ridao expressar-se en la llengua de Josep Pla, que tant agrada al senyor Pizarro, un altre soci destacat del club d'amics de Catalunya.