Un any de barbàrie

Fa un any que va començar la invasió de Rússia a Ucraïna, una guerra que ens sem­blava impos­si­ble, després havia de ser curta i ja ha pas­sat un any. Per a Rússia encara és una ope­ració mili­tar espe­cial, que per a Putin havia de ser ràpida, com havia fet anys enrere en altres parts d’influència russa. Aquest cop, però, no li va sor­tir com havia pre­vist, per la reacció con­tun­dent de les auto­ri­tats i el poble ucraïnès i, sobre­tot, pel suport de la Unió Euro­pea i els Estats Units a Ucraïna, amb apor­ta­ci­ons econòmiques i mili­tars, i san­ci­ons a Rússia. Hem vist aquest any autènti­ques bar­ba­ri­tats al camp de bata­lla i també agres­si­ons a la ciu­ta­da­nia, amb milers de morts d’amb­dues parts i amb mili­ons de des­plaçats dins Ucraïna i en dife­rents països de la UE. Tot ple­gat un drama per a la soci­e­tat ucraïnesa i també, en menor mesura, amb con­seqüències econòmiques i soci­als per a Rússia i la Unió Euro­pea i amb reper­cus­si­ons geo­polítiques a la resta del món, que avui encara no visu­a­lit­zem com poden afec­tar l’ordre mun­dial.

Segur que a tot­hom el cor li demana que el millor que hau­ria de pas­sar és atu­rar aquesta guerra i cer­car la pau, però al cap, segons els interes­sos, ide­o­lo­gia i sen­tit de per­ti­nença, els gover­nants i també part de la ciu­ta­da­nia ho veuen dife­rent, ho veuen des del seu punt de vista, des de la seva supo­sada raó i aquí rau la difi­cul­tat d’enten­dre l’altre, d’enten­dre la història, per poder tro­bar punts d’acord i final­ment la pau. Cadascú, cada bàndol, neces­sita un relat per poder mos­trar als seus segui­dors i en aquests moments els relats accep­ta­bles estan molt lluny. De fet, sabem que les guer­res s’aca­ben de dues mane­res. Una és amb un gua­nya­dor i un per­de­dor, situ­ació que ara per ara és impen­sa­ble. I l’altra és nego­ci­ant, uti­lit­zant la diplomàcia i el diàleg, que ara per ara tam­poc es veu via­ble a curt o mitjà ter­mini, mal­grat els dotze punts de la pro­posta xinesa.

Des de la visió occi­den­tal i també des del res­pecte a la lega­li­tat inter­na­ci­o­nal, un esce­nari de pau hau­ria de garan­tir la fi de les hos­ti­li­tats mili­tars, cer­car un espai de pau i garan­tir la sobi­ra­nia ter­ri­to­rial d’Ucraïna. Segur que des de Rússia no ho veuen així, però s’ha de per­se­ve­rar en el propòsit de la pau, de la diplomàcia i del diàleg i, en aquest cas, també amb la par­ti­ci­pació dels estats impor­tants del pla­neta com la Xina i l’Índia, que avui, tot i que mani­fes­ten que volen la pau, es mos­tren equi­dis­tants, i òbvi­a­ment també amb la par­ti­ci­pació de l’ONU, la qual, un cop més, demos­tra les seves limi­ta­ci­ons a l’hora de poder inci­dir en els con­flic­tes. Veu­rem com va evo­lu­ci­o­nant tot, però no es pot supor­tar, des del punt de vista huma­ni­tari i de res­pecte als drets humans, ni des del ves­sant econòmic, social i polític, que aquesta guerra s’allar­gui, perquè tenim al davant el risc que el con­flicte passi a ser enfron­ta­ment inter­na­ci­o­nal i, mal­grat que sem­bli impos­si­ble, amb la pos­si­bi­li­tat d’ús d’arma­ment nuclear.

Atu­rem la guerra, evi­tem la con­fron­tació inter­na­ci­o­nal i nuclear, i ges­ti­o­nem la pau. Pot sem­blar ingenu o utòpic, però, com deia Man­dela, les coses impos­si­bles ho són fins que s’intenta can­viar-les i es van con­ver­tint en rea­li­tat.