25 anys dels Acords de Pau a Irlanda del Nord

Complot dels irlandesos dels EUA

Els anglesos, els gal·lesos i els escocesos havien acceptat el protestantisme, però els irlandesos s’hi van resistir. Durant el segle següent, els reis anglesos van intentar sotmetre els gaèlics irlandesos, imposant-los la religió i suprimint-los la llengua i la cultura. A principis del segle XVII, hi van enviar colons, que es van establir principalment al nord, a la província de l’Ulster (on ara hi ha Irlanda del Nord).

El 1689 es va produir una guerra pel tron britànic entre els partidaris de Jaume II, catòlic, i Guillem d’Orange, protestant. Els irlandesos van donar suport a Jaume II perquè creien que, si guanyava, els tornaria les terres entregades als protestants. Els orangistes es van imposar. El 1740 es va produir la Gran Fam irlandesa, que va provocar una immigració massiva d’irlandesos a les colònies britàniques de l’Amèrica del Nord, que el 1776 van fundar els Estats Units.

El 1791 es va fundar la Societat dels Irlandesos Units, una organització política clandestina nacionalista i republicana que demanava la independència d’Irlanda. Per contrarestar aquest nacionalisme irlandès, al nord de l’illa, a l’Ulster, es va crear l’orde d’Orange, una fraternitat protestant presbiteriana molt conservadora que defensava que Irlanda romangués dins la corona britànica. El 1800 es va signar l’Acta d’Unió de la Gran Bretanya (integrada per Anglaterra i Escòcia des del 1707) i d’Irlanda.

A mitjan segle XIX, els descendents dels irlandesos emigrats als Estats Units va fundar la Germandat Feniana. Eren nacionalistes irlandesos que volien fomentar una revolta armada a Irlanda contra els britànics.

A partir del 1912, es va iniciar un moviment d’independència. El 1919 va esclatar la guerra d’independència entre l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), liderat per Michael Collins, i l’exèrcit britànic. La guerra va acabar amb el Tractat Angloirlandès del 1921, que va crear la divisió de l’illa.

La regla de la doble majoria

Al sud, es va fundar l’Estat Lliure Irlandès (que més tard es convertiria en Irlanda i, des del 1948, en la República d’Irlanda), integrat per 26 comtats, mentre que els sis comtats de la província de l’Ulster, al nord-est, es van convertir en Irlanda del Nord i van quedar dins del Regne Unit.

El conflicte a la regió, conegut com els Troubles, va començar el 5 d’octubre del 1968 amb una marxa a Derry de ciutadans catòlics que protestaven per la discriminació electoral, laboral i d’habitatges socials que patien. La marxa va ser continguda per la policia militar nord-irlandesa (RUC), que era protestant. Les protestes i la tensió van continuar pujant i es va iniciar així un conflicte armat entre catòlics i protestants que va durar trenta anys i va provocar 3.700 morts.

Els Acords de Divendres Sant van posar fi a la violència. Era un text de 67 pàgines en què hi havia múltiples acords i compromisos per garantir la pau. Incloïen el principi segons el qual l’estatus constitucional de la regió estava determinat pel desig democràtic de les poblacions d’Irlanda del Nord i de la República d’Irlanda.

Recollia el compromís de tots els partits polítics de fer servir “mitjans exclusivament pacífics i democràtics” per expressar les seves idees i la creació d’una assemblea legislativa, és a dir, d’un parlament regional.

Es va establir un sistema de govern compartit en què estiguessin representats els principals partits polítics de les dues comunitats. Així, el partit més votat de cada comunitat triava un ministre principal i un viceministre principal. Per poder prendre decisions, es va establir la regla de la doble majoria, de tal manera que les dues comunitats hi havien d’estar d’acord.

Es va eliminar la frontera física entre el nord i el sud de l’illa. Aquesta mesura va ser la que va obligar a fixar el protocol del Brexit a la regió ja amb la sortida de la Unió Europea (UE), quan Irlanda del Nord quedava fora de la UE i la República d’Irlanda, a dins.

O sigui, era necessària la frontera. I es va donar el dret a tots els ciutadans a demanar el passaport irlandès, el britànic o tots dos. Un altre punt important per als republicans era la protecció de la llengua gaèlica. Aquest ha estat un motiu de discòrdia i de bloqueig en els posteriors governs compartits a la regió els últims anys.

L’últim obstacle

També es va acordar l’eliminació de la policia militar (RUC), la creació d’una policia civil i la retirada de les tropes britàniques, presents a la regió des que va començar el conflicte. Potser el punt més complicat va ser el relatiu al desarmament dels grups paramilitars de les dues parts i l’alliberament condicional dels presos paramilitars, sempre que pertanyessin a organitzacions que respectessin l’alto el foc. Els últims dies de les negociacions van ser els més tensos. Tots els protagonistes es van tancar al castell de Stormont, a Belfast, amb el compromís de no sortir-ne fins que no s’arribés a un consens.

El diàleg es va encallar amb la qüestió de l’alliberament dels grups paramilitars i el desarmament. Era l’últim obstacle. L’UUP va amenaçar de retirar-se. El seu líder, David Trimble, volia garanties del desarmament i no estava disposat a permetre que els membres de l’IRA ocupessin càrrecs polítics.

Tony Blair va demanar la mediació de l’aleshores president estatunidenc, Bill Clinton, que va parlar amb Trimble, el qual finalment va cedir. Un dels líders de l’UUP, Jeffrey Donaldson, va abandonar el castell en protesta per la decisió de Trimble. Donaldson es va unir al DUP i ara n’és el líder.

Tots els partits van signar els acords menys el DUP, dirigit llavors pel reverend Ian Paisley, que no els va reconèixer fins que no es van revisar vuit anys més tard. L’IRA va anunciar l’adeu a les armes el 2005, i dos anys més tard va ser confirmat per la comissió oficial de desarmament. Hume i Trimble van rebre el Nobel de la Pau pel seu esforç per aconseguir la pacificació.

Durant aquests 25 anys, els acords han servit per mantenir la pau, tot i que la situació no ha estat fàcil. Els partits radicals de les dues parts, el Sinn Féin i el DUP, es van convertir en majoritaris a partir del 2003 i el bloqueig a formar govern ha estat continu en tot aquest temps.

Ara mateix, el DUP es nega a formar govern fins que no s’elimini del tot el tractat del Brexit a la frontera. El principal perill per a la pau a la regió ha estat el Brexit, perquè trencava el mercat interior britànic. Aquest problema ha quedat resolt gràcies a una concessió feta per la UE.

Referèndum de reunificació

Els Acords de Pau també oferien la possibilitat de celebrar un referèndum de reunificació de l’illa (que ha de ser aprovat tant al nord com al sud) si es percep un canvi de majories. El 1998 els protestants eren la clara majoria, però ara ho són els catòlics.

L’any passat, el Sinn Féin es va convertir en el partit més votat a Irlanda del Nord en les eleccions regionals i en el primer partit republicà a assumir el poder, i es comença a considerar un referèndum de reunificació.

Michelle O’Neill, filla d’un ex-pres de l’IRA, és la ministra principal, però encara no ha pogut exercir per la negativa del DUP a entrar al govern. El DUP és l’únic partit que rebutja el nou acord del Brexit del primer ministre britànic, Rishi Sunak. I continua boicotejant els pactes majoritaris a la regió.