Netanyahu sempre guanya

Fa 12 dies, quan el pri­mer minis­tre isra­elià, Ben­ja­min Neta­nyahu, després de set­ma­nes de pro­tes­tes mul­ti­tu­dinàries als car­rers con­tra la reforma judi­cial que li ha de garan­tir immu­ni­tat enfront les cau­ses judi­ci­als que pesen sobre ell i que eli­mi­nava la sepa­ració de poders, va anun­ciar que ajor­nava la tra­mi­tació de l’esmen­tada reforma fins després de la Pas­qua jueva, els crítics amb Neta­nyahu es pre­gun­ta­ven quin seria el seu pròxim movi­ment per acon­se­guir el seu objec­tiu de per­pe­tuar-se en el poder i evi­tar unes pro­ba­bles con­dem­nes de presó. Interes­sos per­so­nals que han pro­vo­cat una situ­ació d’ines­ta­bi­li­tat al país amb cinc con­vo­catòries elec­to­rals des del 2019.

De les últi­mes elec­ci­ons, les del novem­bre, va sor­tir un govern pre­si­dit per Neta­nyahu amb suport dels colons radi­cals que volen més i més assen­ta­ments i depor­tar no se sap a on els pales­tins de Cis­jordània i Jeru­sa­lem. I també dels ultra­or­to­do­xos que dema­nen més pri­vi­le­gis i ni fan el ser­vei mili­tar ni han de tre­ba­llar, con­cen­trats en l’estudi de la Torà i la pregària, espe­rant la vin­guda d’un Mes­sies que, segon alguns cor­rents del juda­isme, es pro­duirà després d’un període apo­calíptic.

Pot­ser no es pot qua­li­fi­car el moment actual d’Israel d’apo­calíptic, però viu la situ­ació d’ines­ta­bi­li­tat, pel que fa a la segu­re­tat, més gran dels últims anys. Atacs amb coets des del Líban, als quals Israel res­pon ata­cant amb míssils i avi­ons el país veí, que pateix l’escala bèl·lica més intensa des del 2006. Llançament de coets des de Gaza cap a Israel i represàlies isra­e­li­a­nes bom­bar­de­jant la franja. El Jeru­sa­lem Est i Cis­jordània incen­di­ats per pro­tes­tes, i atemp­tats mor­tals fins i tot a Tel-Aviv, ciu­tat habi­tu­al­ment absent del con­flicte palestí. Tem­pesta per­fecta que va escla­tar després de les dues incur­si­ons de les for­ces de segu­re­tat isra­e­li­a­nes de dijous en ple ramadà a l’Espla­nada de les Mes­qui­tes, i l’assalt de la mes­quita d’Al-Aqsa, ter­cer lloc sagrat dels musul­mans.

Neta­nyahu va para­lit­zar tran­sitòria­ment la reforma judi­cial, no només per la pressió del car­rer, sinó també de caps de l’exèrcit i dels ser­veis de segu­re­tat i intel·ligència que adver­tien que el país estava a punt de tren­car-se i que molts mili­tars i poli­cies podrien negar-se a obeir. Una reforma judi­cial que anava acom­pa­nyada de con­ces­si­ons que no han estat atu­ra­des als sec­tors més radi­cals de l’actual gabi­net, com ara el del líder de l’ultra­dretà Par­tit Sio­nista Religiós, el minis­tre de Segu­re­tat Naci­o­nal, Ita­mar Ben-Gvir, que ha creat una nova guàrdia naci­o­nal, for­mada per mili­tants ultra­dre­tans i colons que tin­dran immu­ni­tat per dis­pa­rar foc real als pales­tins quan pro­tes­tin, sigui con­tra l’expulsió de les seves ter­res, sigui con­tra actu­a­ci­ons de les for­ces de segu­re­tat, l’exèrcit o aquesta mateixa milícia. Fa dues set­ma­nes les gotes que van fer ves­sar el got, forçant Neta­nyahu a ajor­nar les seves refor­mes, van ser la crítica del minis­tre de Defensa, Yoav Gallant, que havia dema­nat públi­ca­ment la reti­rada de la reforma judi­cial, i les cri­des a la insub­missió fetes des de nom­bro­sos esta­ments. Ara tots ple­gats obe­ei­xen Neta­nyahu, que con­ti­nua sor­tint-se amb la seva.