Estampes del passat

Tot va molt ràpid en aquesta vida. Des d’ahir, les imatges que il·lustren aquestes línies ja són passat. Després de quinze dies d’encartellar carrers i omplir places, poliesportius i tot tipus de locals de proclames i lemes de campanya, tot el sarau electoral va acabar ahir, sobtadament, amb la jornada de reflexió. Ja està, tot el que s’havia de fer ja s’ha fet. A partir d’aquesta nit, quan els resultats ja siguin incontestables, quan ja no es pugui fer anar enrere ni la màquina del temps, ni les estratègies polítiques, serà el moment d’estripar cartells, o emmarcar-los per a la història, amagar els lemes, o reivindicar-los. Tot ja és en mans dels ciutadans.

El recorregut gràfic pel que ha estat aquesta campanya comença pels cartells de paper, la cola d’enganxar i la brotxa. Encara que sembli mentida, en aquest món de les pantalles digitals el paper electoral encara sobreviu, Una de les novetats de la contesa electoral a Barcelona ha estat la pugna descarada dels partits per fer-se un forat a les xarxes socials. Han rivalitzat al Tik-Tok amb Ernest Maragall fregint xurros amb el xurrer més mediàtic de Barcelona o Ada Colau desitjant un feliç ramadà als musulmans amb un fenomen a les xarxes de la comunitat pakistanesa a la ciutat, però, tot i això, els cartells han continuat demanant el vot a les parets.

No és fàcil en una ciutat com Barcelona, on cada cop queden menys solars buits, trobar-hi un tros de mur on poder enganxar el cartell electoral. No es tracta d’empaperar qualsevol paret, sinó alguna per on passi prou gent perquè el missatge arribi al destinatari –pura semiòtica elemental–. Aquest és el cas del mur que algú de Barcelona en Comú va trobar a la ronda de Sant Antoni on la casualitat va generar un interessant efecte afegit. Tot i que en política les casualitats no existeixen, qui va enganxar el cartell d’Ada Colau va tenir l’encert de fer-ho sota unes lletres on s’hi llegeix “l’especulació amenaça”. És la retolació que al seu dia hi va haver aquest lloc per denunciar el risc real de desaparició del gimnàs social Sant Pau, un espai que fa una feina única d’atenció a la gent que dorm al carrer i que s’ubica rere el mur on s’hi va enganxar el cartell de la candidata dels comuns.

El cartell en qüestió va ser vandalitzat i una part arrencat. La lluita pel cartell ha estat una constant a la ciutat als espais que l’Ajuntament ha distribuït pels carrers perquè els partits s’hi poguessin anunciar. Són uns tríptics de fusta, fixats a l’entorn d’un fanal, on s’hi han succeït els cartells d’uns i altres partits, sobreposant-se un damunt dels altres, en funció de qui fos l’últim que hagués passat amb la brotxa.

Els cartells anuncien lemes i els lemes de campanya sempre van escrits als petits faristols que els candidats han fet servir per explicar-se cada dia, ja fos a periodistes o al públic que anés a escoltar-los als mítings. Els primers tipus d’actes, els pensats per a la premsa, tenen un especial procés de producció i sempre es tria el lloc pensant que ajudi a remarcar el missatge que es vol transmetre.

Sense anar més lluny, el candidat socialista, Jaume Collboni, va citar els mitjans davant de les tres xemeneies del Paral·lel per parlar-los d’una proposta per crear una oficina contra les ocupacions d’edificis que s’hauria d’ubicar en l’edifici que tenia just al darrere.

En el cas d’ERC, el lema “Una Barcelona per a tohom” escrit damunt un mapa de la ciutat és el que ha presidit la lona que ha actuat de fons de tots els mítings que ha fet Ernest Maragall en aquest esgotador periple de quinze dies. Qui no l’hagi anat a escoltar-lo s’ho ha perdut, perquè rere l’aparença de professor una mica ranquejant i que ho sap tot de l’administració municipal, s’hi amaga un orador de primer nivell amb un discurs vibrant.

A tots els barris de la ciutat Maragall s’ha compromès a ser l’alcalde de tots, això vol dir també del veí que en l’acte que va fer al barri de la Barceloneta se l’escoltava des del balcó de casa seva parapetat rere una enorme bandera espanyola.

Aquest ciutadà de segur que deu estar d’acord amb l’estratègia utilitzada pels partits de dreta i extrema dreta de la ciutat de tensar el debat posant en primer pla la qüestió de l’ocupació dels pisos, com si fos la principal preocupació de la ciutadania. Al míting final de Valents s’entregava als assistents unes cartolines rectangulars amb el lema en castellà “fuera okupas”. Com la resta de lemes de la campanya, aquest també forma part del passat. El que serà nou és veure qui ocupa l’Ajuntament i qui acaben desocupant els votants.