Política

Unió Europea

La relació transatlàntica

L’abraçada enverinada de Biden

La guerra d’Ucraïna deixa al descobert la dependència europea dels EUA en seguretat i defensa i desequilibra la relació energètica després de la desconnexió del gas rus

Els Vint-i-set miren de definir els seus interessos en un context internacional marcat per l’hostilitat creixent entre Washington i Pequín

Els EUA mantenen l’hegemonia del dòlar i augmenten la distància tecnològica amb la UE

Quan es tracta de grans qüestions, a la Unió Europea (UE) de vegades li costa asseure’s a la taula dels grans. Fa anys que la UE busca tenir un espai propi, però és ara, amb l’hostilitat que els EUA i la Xina ja no s’amaguen, que el club comunitari intenta sortir de la lògica d’estar entre els dos pols que representen Washington i Pequín.

Ara bé, de moment, lluny d’erigir-se en el “tercer superpoder” a què feia referència el president francès, Emmanuel Macron, la UE ha esdevingut cada vegada més dependent de les dues superpotències mundials.

Concretament amb els EUA, la relació no ha fet altra cosa que desequilibrar-se cada cop més des de la crisi financera del 2008. “Contràriament a la tendència que semblava que hi havia a principis de la dècada dels 2000, la relació transatlàntica no ha esdevingut més equilibrada, sinó més dominada pels EUA”, afirma en un article Jeremy Shapiro, director de recerca del Consell Europeu de Relacions Exteriors.

Els problemes actuals de la UE fa dècades que s’acumulen, però ha estat la invasió russa d’Ucraïna el factor que els ha evidenciat amb més cruesa tot posant-los en un aparador. Fins i tot el mateix alt representant per a la Política Exterior de la UE, Josep Borrell, ha lamentat que el club comunitari no sigui convidat allà on es prenen les decisions.

“No es pot parlar de la seguretat a Europa sense tenir en compte la participació dels europeus”, lamentava Borrell en no ser convidat a les converses entre Rússia i els EUA que es van celebrar a Ginebra el gener del 2022, un mes abans de l’inici de l’atac militar rus contra Ucraïna. L’objectiu d’aquelles converses era rebaixar tensions i trobar una sortida al conflicte en un moment en què Rússia concentrava cada cop més tropes a la frontera amb Ucraïna.

Davant les advertències de Kíiv sobre l’arribada de tropes russes a la frontera, la UE alertava ja en aquell moment Moscou de les conseqüències que tindria un atac militar contra Ucraïna i fins i tot Borrell va visitar el país com a mostra de suport, cosa que no feia cap líder de la política exterior comunitària des del 2014.

Fora de la taula

La queixa de Borrell sobre les converses de Ginebra entre els EUA i Rússia evidenciaven un fet ja abans de la guerra: a l’hora de la veritat, és Washington qui seu a la taula on es prenen o s’intenten prendre les grans decisions. I, especialment en matèria de seguretat, la UE continua anant a remolc dels EUA.

Si bé la guerra d’Ucraïna ha evidenciat la necessitat que la UE generi capacitats de seguretat i defensa pròpies que complementin les de l’OTAN, el club comunitari haurà d’accelerar i molt la seva despesa en seguretat i defensa per no quedar endarrerit respecte als EUA.

La guerra d’Ucraïna ha provocat que la despesa militar s’incrementi a la UE i aquest és ara un consens àmpliament estès entre els Vint-i-set, però els nord-americans inverteixen més de set cops més que els Vint-i-set en noves tecnologies de defensa. Amb la vista posada en la defensa del futur, Washington continua guanyant terreny.

Malgrat que una de les expressions que més se senten a Brussel·les és l’anomenada autonomia estratègica, el cert és que posar remei a les dependències no és fàcil i encara menys ràpid. A més, sense un pla i havent d’actuar amb celeritat, el més probable és que es canviïn unes dependències per d’altres. Això és precisament el que va passar en matèria energètica.

Amb el president rus, Vladímir Putin, amenaçant de tallar l’aixeta del gas a la UE, el club comunitari es va llançar a la cerca de proveïdors alternatius i els EUA van passar a ser un dels principals aliats energètics dels europeus, que es trobaven contra les cordes davant l’amenaça russa.

Amb altres països com ara Noruega o Algèria, els EUA van passar a enviar més gas a la UE per afavorir la desconnexió energètica de Rússia que el club comunitari va engegar arran de la invasió russa d’Ucraïna.

El gran guanyador per compensar el gas que deixava d’arribar a fàbriques i llars des de l’est continental ha estat el gas natural liquat, i els EUA són el principal productor d’aquesta font energètica.

Més que una opció de futur, en part pel seu elevat preu, el gas natural liquat ha estat el substitut perfecte per tapar el forat que deixava el gas de Rússia i així és com la manca d’autonomia energètica obligava la UE a abraçar altres dependències, com ara la de Washington.

Un altre aspecte en què els EUA han agafat posicions capdavanteres davant la UE és l’econòmic. El país nord-americà continua sent la primera potència mundial i el dòlar estatunidenc es manté com la moneda més utilitzada arreu del món. En matèria tecnològica, el domini dels EUA també ha augmentat respecte a la UE.

Les principals empreses tecnològiques són a l’altra banda de l’Atlàntic i el bloc comunitari intenta, a través de la política de competència, fer retrocedir aquest domini, segons indica el director de recerca del Consell Europeu de Relacions Exteriors.

Autonomia estratègica

Fa anys que a Brussel·les se sent el concepte d’autonomia estratègica i bona part d’aquest plantejament està vinculat a la relació amb els EUA. Com va remarcar Borrell en un article en què es proposava aclarir la controvèrsia i els dubtes generats al voltant del concepte, durant un cert temps hi havia dos blocs respecte a aquesta qüestió: els que defensaven recuperar l’espai polític perdut envers els EUA i els que creien que s’havia d’evitar per temor a accelerar l’allunyament del principal aliat internacional, Washington.

Aquest és un dels principals problemes del concepte d’autonomia estratègica: inclou tant els europeistes que volen una UE més independent dels EUA com els atlantistes més compromesos.

Fins ara això no suposava cap problema perquè no implicava compromisos específics, però ara, quan la necessitat de tirar endavant la idea està més que mai sobre la taula, impulsar l’autonomia estratègica vol dir consensuar quina direcció s’ha de prendre.

Inicialment, la idea de l’autonomia estratègica es plantejava vinculada a la seguretat i la defensa, però, després de la pandèmia de covid-19, el concepte inclou nous àmbits, com ara l’econòmic i el tecnològic. Això sí, en un context europeu marcat per la guerra, la seguretat continua tenint un pes fonamental en l’autonomia estratègica.

“Només una Europa més capaç i, per tant, més autònoma pot treballar de manera significativa amb el govern de Joe Biden per «tornar a fer gran el multilateralisme»”, indicava Borrell en un text que defensa que l’aliança transatlàntica “només pot funcionar realment” si hi ha una relació entre socis “conscients i iguals”.

Apuntar la brúixola

El que ha canviat ara respecte a abans de la guerra d’Ucraïna, segons explica en un article Andrew Cottey, professor del Col·legi Universitari de Cork, és que el conflicte militar ha reforçat la centralitat del lideratge polític dels EUA en la seguretat europea, cosa que ha fet que es debilités la posició de la UE per actuar sola. Enmig de la tempesta provocada per la guerra al continent, la UE mira de definir cap a quina direcció ha d’apuntar la seva brúixola. El context internacional marcat per la lògica de blocs entre els EUA i la Xina posa el club comunitari en una situació complicada.

El president francès ja ha advertit que cal resistir-se a fer seguidisme dels EUA, però les febleses del club comunitari l’empenyen a aquesta confrontació. Tant Washington com Pequín han tractat la UE com a potència menor, malgrat els forts lligams econòmics i comercials que connecten Brussel·les amb la capital nord-americana i l’asiàtica.

És especialment la guerra d’Ucraïna el que posa més bastons a les rodes a la independència europea dels EUA, que continua sent una peça fonamental per a la seguretat europea. Per la UE, el repte ara és prendre posició en un nou panorama en què el poder importa més que les regles.

Davant les noves amenaces, el club comunitari ha d’aprendre a pensar com a potència geopolítica, amb la visió que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va dibuixar a l’inici del seu mandat però que a la UE encara li costa de creure.

Si bé la guerra ha causat que la UE hagi d’ajustar –i en alguns casos accelerar– les seves prioritats, caldrà aprofundir el debat europeu sobre com actualitzar les eines de política exterior.

Trobar el consens intern

Això implica que el club comunitari assumeixi que ha de definir quins són els seus interessos i ser capaç de defensar-los en una esfera internacional marcada per l’hostilitat creixent entre els EUA i el gran drac oriental.

En definitiva, que la UE posi remei a la seva feblesa serà l’única manera que pugui sortir d’aquesta lògica de confrontació. El debat hi és, però ara falta, com sempre, trobar els difícils equilibris i consensos interns.

50.000
milions
de metres cúbics de gas natural liquat almenys enviaran els EUA a la Unió Europea durant el 2023 per reduir la dependència del bloc del gas rus.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

portugal

Luís Montenegro anuncia la composició del nou govern

barcelona
terrorisme

Estat Islàmic crida a fer atacs a Europa i els EUA per Gaza

barcelona

Sílvia Paneque tornarà a ser la cap de llista del PSC

GIRONA
argentina

Els insults de Milei a Petro provoquen una crisi diplomàtica amb Colòmbia

barcelona
Política

Mor Conxita Tarruella, històrica d’Unió

guerra a gaza

El TIJ ordena a Israel garantir l’entrada d’ajuda humanitària a Gaza

barcelona
Política

Mor Joe Lieberman, l’exsenador estatunidenc que volia acabar amb la violència dels videojocs

guerra a gaza

Els EUA critiquen la relatora de l’ONU per als territoris palestins ocupats

barcelona
guerra a europa

Rússia llança 28 drons i míssils contra Ucraïna en un atac dirigit sobretot al sud

barcelona