Foc encreuat i bon cop de ‘Camacuc’

Com a pre­si­denta del Congrés des del maig del 2019, Merit­xell Batet viu des de fa qua­tre anys sota la coti­lla de ser la ter­cera auto­ri­tat de l’Estat i no té la gimnàstica de la resta de rivals en l’exer­cici de l’esgrima, perquè la seva funció és pre­ci­sa­ment arbi­trar els inter­can­vis de cops que es pro­pi­nen en el si de l’hemi­ci­cle els com­panys de qua­drilàter d’ahir a TV3 i Cata­lu­nya Ràdio, i no sor­tir a camp obert. Quan la peri­o­dista i mode­ra­dora Ari­adna Oltra va inau­gu­rar l’ori­gi­na­li­tat que els vuit can­di­dats cata­lans del 23-J tren­ques­sin el gel amb un joc de pre­gun­tes cre­ua­des amb un des­ti­na­tari esco­llit per sor­teig, Batet –a qui li va tocar la com­pa­nya de coa­lició Aina Vidal (Sumar-En Comú Podem)– no es va saber des­pren­dre del ves­tit de pre­si­denta de la cam­bra. “Una de les coses de les quals més orgu­llo­ses podem estar totes són els avenços soci­als com ara l’aug­ment del SMI en un 47%, la reva­lo­ració de les pen­si­ons com mai amb l’IPC i can­viar el mer­cat labo­ral. Què en pensa del fet que hi hagi for­ces com ERC que no hagin donat suport a la reforma labo­ral?”, va etzi­bar Batet. “És una pre­gunta trampa!”, cri­da­ven de fons en to indig­nat Albert Botran (CUP) i Gabriel Rufián (ERC) com si per un dia sen­tis­sin la justícia poètica de poder reti­rar la paraula a Batet per no haver-se cenyit a l’espe­rit de la qüestió. Que el sor­teig de les pre­gun­tes cre­ua­des era pur i sense sobres calents, ho va evi­den­ciar Míriam Nogue­ras (Junts) quan l’esglai en veure el sobre va anar acom­pa­nyat de la con­fir­mació que el des­ti­na­tari era Juanjo Aiz­corbe (Vox). “Si fos pel par­tit que m’ha tocat, avui no podríem par­lar català, segu­ra­ment la tele­visió naci­o­nal de Cata­lu­nya esta­ria tan­cada i els par­tits cata­lans estaríem il·lega­lit­zats. No tinc res a pre­gun­tar a un par­tit fei­xista”, etzi­bava Nogue­ras. “La into­lerància és això. Agrair a la can­di­data que con­firmi tot el que sos­pi­tava”, reba­tia Aiz­corbe.

Al repu­blicà Gabriel Rufián el sobre li va sem­blar poc obse­qui per tren­car el gel i, de la mateixa manera que en una visita a Lleida va com­prar exem­plars de Cavall Fort per entre­gar-los a Iván Espi­nosa de los Mon­te­ros (Vox) en el debat a TVE –el marit de Rocío Monas­te­rio els va fulle­jar amb interès–, ahir va arri­bar al debat amb dos exem­plars de Cama­cuc i va visi­tar Aiz­corbe (Vox) i Nacho Martín Blanco (PP) als faris­tols per entre­gar-los-els en mà. “No passa res, no els mos­se­ga­ran”, va dir men­tre retor­nava al seu lloc des de la trin­xera dels faris­tols de les dre­tes, El que cap sobre tan­cat podia pre­sa­giar era que Aiz­corbe –auto­pro­cla­mat lec­tor als anys sei­xanta i setanta del mateix Cavall Fort que en ple 2023 el seu com­pany de par­tit i regi­dor de Cul­tura a Bor­ri­ana, Jesús Albiol, ha vetat– es guar­da­ria la revista i que l’indig­nat pel regal seria l’ex de Cs i ara cap de llista del PP Martín Blanco, “A mi ningú no em donarà mai lliçons de defensa de la llen­gua cata­lana”, li va etzi­bar Martín Blanco retor­nant-li l’exem­plar de Cama­cuc com si vingués de fer un mal negoci un diu­menge al mer­cat de Sant Antoni. I a par­tir del bon cop de Cama­cuc, revista con­ver­tida ahir en bume­rang del faris­tol d’ERC al del PP per tor­nar al d’ERC, el foc encre­uat entre tots a camp obert ja va ser la norma.

La des­es­pe­ració d’Aina Vidal (Sumar-ECP) és que ensuma moral de der­rota en l’inde­pen­den­tisme, com si ja des­comptés l’arri­bada del PP i Vox a La Mon­cloa. “Cata­lu­nya s’hi juga molt el 23-J. Tenim una coa­lició PP-Vox que ja hem vist que són un perill públic. M’entris­teix que la CUP, Junts i ERC donin per per­du­des les elec­ci­ons. Si els fal­ten ganes per tirar enda­vant, nosal­tres sor­ti­rem a gua­nyar”, va dir Vidal. Quan Aiz­corbe esbos­sava quin seria el pro­grama de govern amb Vox a bord, Vidal va ele­var el to tot evo­cant els minuts de silenci de con­demna a la violència mas­clista que la ultra­dreta per­torba: “Vostès no poden estar callats ni un minut quan ens assas­si­nen!”

El foc a camp obert va tenir una divisió pròpia en el camp de l’inde­pen­den­tisme. “Senyors Nogue­ras i Botran, jo no soc l’ene­mic. Quan podem comp­tar amb vostès per a la solució? Perquè ens hem sen­tit molt sols...”, ofe­ria en to de lament tot apel·lant a la consciència de tot allò com­par­tit la tar­dor del 2017. “La gent té memòria i recorda que vam apor­tar en un moment clau i que aquesta no és la situ­ació d’ara. Ara ERC ha triat el PSOE com a soci i el que demana el PSOE s’està fent. Per fer l’agenda del PSOE no hi comp­teu. Per al que val la pena hi som”, va repli­car el can­di­dat de la CUP. La rèplica de Nogue­ras va ser esmo­lada en forma de repte en públic. “Senyor Rufián, a cada con­tesa elec­to­ral i a risc de fer el ridícul els hem allar­gat la mà. Diu que hem d’apu­jar el preu dels vots cata­lans. Tant de bo ho hagués fet durant la legis­la­tura, no només en cam­pa­nya. Jo li faig una pro­posta avui i aquí: no s’inves­teix un pre­si­dent espa­nyol fins que no ens trans­fe­rei­xin les com­petències per fer un referèndum acor­dat a Cata­lu­nya. L’entoma?”, va des­a­fiar Nogue­ras. “Jo em sento una mica inter­pel·lat...”, va gosar iro­nit­zar Rufián amb tota modèstia quan no li arri­bava el torn de res­posta. “Senyora Nogue­ras, jo no soc el seu adver­sari. Som els cam­pi­ons dels referèndums i cal fer-ho amb acord i con­sen­su­a­da­ment. I cal posar preu també en ser­veis, llen­gua i infra­es­truc­tu­res”, reba­tia Rufián. “Una llei espa­nyola mai blin­darà el català”, insis­tia Nogue­ras.

En veure els guants que es llançaven els inde­pen­den­tis­tes, Batet va com­par­tir en veu alta la tris­tor per “sen­tir dis­cur­sos del 2017 com si res hagués pas­sat quan un pre­si­dent se l’ha jugat a Cata­lu­nya i ha fun­ci­o­nat”. I aquí Albert Botran (CUP), que no oblida que Batet –amb el regla­ment del Congrés a la mà– no li per­met par­lar català, no es va mos­se­gar la llen­gua. “Si estem tan paci­fi­cats, per què el PSOE ha infil­trat una poli­cia a la família, al llit i a la taula de dinar d’un mili­tant nos­tre?”, va etzi­bar Botran tot dei­xant Batet sense parau­les. I aquí Martín Blanco va apro­fi­tar per lamen­tar que 7.000 empre­ses van mar­xar de Cata­lu­nya pel procés. “Els cata­lans no pen­sen en referèndums ni con­fron­tació; no es defensa Cata­lu­nya pro­vo­cant la divisió social”, va reblar Martín Blanco.

Qui aspira a rete­nir una part del lle­gat de Fer­ran Bel (PDe­CAT), Roger Montañola, rei­vin­di­ca­dor del gen con­ver­gent des del cognom Espai CiU adhe­rit al PDe­CAT fins a la fauna del peix al cove pas­sant pels per­so­nat­ges a la recerca d’autor com ara la Puta i la Ramo­neta, va ser rotund a l’hora d’adreçar-se als inde­pen­den­tis­tes d’ERC, Junts i la CUP: “Quan els diguin que no al referèndum, què faran? A Madrid s’hi va a fer política, no a fer acti­visme.” I per si de cas Aiz­corbe tenia la temp­tació de cele­brar un gol en pròpia porta entre sobi­ra­nis­tes, Montañola va dir al cap de llista de Vox: “Vostè també viu del negoci del procés anant amb el bidó de la gaso­lina.”

El debat que havia de ser­vir per fes­te­jar els inde­ci­sos ara que l’eclipsi demoscòpic ha dei­xat el poble en la fos­cor de la pro­hi­bició de publi­car enques­tes es va cloure amb una crua para­doxa: que no fos ni Merit­xell Batet ni Aina Vidal sinó el repu­blicà Gabriel Rufián qui defensés el lle­gat i el bon nom de la minis­tra d’Igual­tat i de l’obra de la llei del només sí és sí “Jo em sento molt orgullós de la minis­tra Irene Mon­tero”, va dir Rufián. I es va fer el silenci.