Collboni, el mig gironí

Des del passat 17 de juny, el nom de la ciutat de Barcelona va aparellat a la imatge del seu nou alcalde, Jaume Collboni. Cada vegada que aquest aparegui en públic portarà implícit en l’imaginari col·lectiu la representació de la ciutat que dirigeix i on va néixer. Almenys durant els pròxims quatre anys dir Collboni voldrà dir Barcelona.

I serà així encara que aquest polític que es reivindica com “un noi del baix Guinardó” –un espai genuïnament barceloní allí on la part baixa del districte d’Horta es fon, a l’altura de l’hospital de Sant Pau, amb la part alta de l’Eixample– té una bona part dels seus orígens a les comarques de Girona.

La cosa té un cert misteri, o malentès, perquè si bé Jaume Collboni diu que una part de la seva família prové de la vall de Camprodon i una altra part de Palamós, i amb més precisió de la centenària pastisseria Colloboni del carrer major, de cert només hi ha la primera part. Efectivament, l’alcalde Collboni és, només, mig gironí.

L’origen i la causa de tot plegat cal trobar-lo en la decisió de l’empresa Brutau d’anar a construir a la vall de Camprodon una central elèctrica. Era el principi del segle XX i per dirigir les instal·lacions generadores d’energia es va contractar en Jaume Collboni Pericas, que s’hi va traslladar a viure des d’Anglès, municipi on es creu que tenia fixada la seva residència.

Aquest origen selvatà del Collboni Pericas consta en un petit escrit d’una postal que encara conserva la família en la caixa dels records. El signant del text es refereix a ell mateix com a “oriundo d’Anglès”. El fet és, però, que el besavi Collboni va passar la major part dels anys de la seva vida a Vilallonga de Ter, als afores de la qual hi ha la central Brutau. Com totes les minicentrals de muntanya, la instal·lació genera energia gràcies a la força de l’aigua que li arriba amb un salt de quasi 200 metres de desnivell.

El centraler Collboni es va casar amb la Rafaela Gimeno Espeita, que va morir el 1954, setze anys abans que ho fes el seu espòs. La parella va tenir cinc fills; Salvador, Santiago, Mercè, Aurèlia i Enric, i a la vegada tots van tenir descendència.

L’ofici del Collboni Pericas va marcar les carreres professionals a la família i partir de 1945, amb la fundació del negoci Electricitat Collboni, a Camprodon, per part de l’Enric, el nom de la família ripollesa va quedar lligat per sempre més a aquest sector. Hi ha poques persones a Camprodon que en els últims tres quarts de segle no hagin hagut de requerir el servei d’un Collboni per la compra d’una bombeta o un electrodomèstic o la realització d’una instal·lació elèctrica o de telecomunicacions a casa, al negoci o allí on sigui.

El fill Salvador va anar a fer l’ofici d’electricista a Sabadell i en Santiago va ser el responsable del departament elèctric a la planta sucrera d’Aranda de Duero, a Burgos, on hi va anar a viure i treballar. Fill d’en Santiago va néixer un Jaime, enginyer que va treballar a Madrid i a Barcelona, i un cop a la capital catalana aquest va tenir dos fills, un dels quals, Jaume, primer va optar pel sindicalisme, després la política i ara és l’alcalde de la ciutat.

En Xavier Collboni és l’actual responsable del negoci d’electricitat de Camprodon. És fill de l’Enric Collboni i, per tant, cosí germà del pare de l’alcalde. En Xavier explica que el polític ha mantingut la relació amb la branca familiar ripollesa. “Vàrem fer un dinar amb l’alcalde i el seu pare a Baget, fa un temps, i fa mig any tots els cosins ens vam trobar a Llavaneres”, explica en Xavier, que no amaga la satisfacció pel fet que un parent tan pròxim hagi posat el nom familiar a un càrrec tan important.

Fins aquí el vincle de l’alcalde de Barcelona amb Girona perquè, tot i que Jaume Collboni diu que és parent de la pastisseria Collboni de Palamós, això no és així. La Montse Ponsa, propietària de l’establiment, recorda que “quan la mare encara vivia un dia va venir en Collboni amb la seva parella i vam estar mirant, i parlant, i vam deduir que no érem parents”. El mateix li va passar a en Xavier Collboni, de la botiga d’electricitat de Camprodon, que un dia voltant per la platja “vam descobrir la pastisseria, hi vam entrar però va resultar que de cap de les maneres no som família”.

Jaume Collboni acaba d’estrenar càrrec, en canvi, la pastisseria de Palamós viu aquest estiu els últims dies d’existència després d’endolcir la vida als palamosins des del 1888. “Al setembre tanquem, ningú vol seguir el negoci”, diu la Montse amb un deix de recança.