Territori
Del Camp a la metròpoli de Tarragona
Tarragona i Reus es conjuren per acabar de definir una regió metropolitana de mig milió d’habitants que fa dècades que s’està gestant
Volen abordar conjuntament temes en matèria de mobilitat, gestió de residus, transició energètica i promoció turística
“Si Tarragona i Reus van juntes fan por, separats no anem enlloc”, diu l’alcalde de Tarragona, Rubén Viñuales. “Això no va de Reus i de Tarragona només, sinó de la resta de municipis de la regió metropolitana”, hi afegeix la seva homòloga de Reus, Sandra Guaita. Són ciutats que s’han mirat de reüll durant dècades, el pom de dalt d’un Camp de Tarragona que, malgrat tot, ha imaginat des de la dictadura una altra realitat possible. Una en la qual l’alçària dels campanars no fos la mesura per acabar totes les discussions i que ha tingut a tocar en diverses ocasions. Ara, en una de les primeres decisions després de prendre possessió del càrrec, els dos alcaldes novells s’han conjurat per liderar l’impuls definitiu a un ens amb àmplies competències en matèria de mobilitat, gestió de residus, transició energètica i promoció turística. Però per què haurien de triomfar allà on altres han fracassat?
“Som d’una altra generació, tenim una altra manera d’entendre el món”, assenyala el tarragoní. “Hem de ser conscients que hem de ser generosos”, afina la reusenca. Una generositat que, per tots dos, arriba fins al punt de cedir la presidència del futur ens que governi la regió metropolitana a un tercer. No és només generositat, sinó també estratègia. Tarragona i Reus sumen prop d’un quart de milió d’habitants, però amb Salou, Cambrils, Vila-seca, Valls i altres municipis de més de cinc mil habitants, la xifra voreja el mig milió d’habitants. Més del doble que a la Corunya. Molts més que a Bilbao.
“La idea és que sigui un club de socis”, assenyala l’alcaldessa de Reus. L’abast territorial de la futura regió metropolitana és precisament una de les qüestions més problemàtiques. L’any 2001va constituir-se el Consorci del Camp de Tarragona i la seva Àrea d’Influència, que llavors va integrar tots els municipis de les comarques del Tarragonès, el Baix Camp, l’Alt Camp, la Conca de Barberà, el Priorat i el Baix Penedès. També en formaven part la Generalitat, la Diputació de Tarragona, els consells comarcals, la Universitat Rovira i Virgili, la patronal tarragonina Cepta i els sindicats més representatius. Comptant només els municipis, 109 membres. “Hem de veure fins on arriba. Hauria de ser un mercat únic de treball”, proposa Viñuales, que, com Guaita, deixa tant aquest abast territorial com la forma jurídica que tingui l’ens en mans d’un equip tècnic que hauria de tenir resultats el mes de gener que ve.
Aquell ens, el Consorci del Camp, es va dissoldre l’any 2015 després d’anys d’inactivitat i amb permanents crítiques per la manca de lideratge. “El lideratge ja no és el d’una persona. Volem resultats, no medalles, la gent ja t’ho agrairà després. O no, és igual”, rebla el batlle tarragoní. Tampoc no ho va posar fàcil al consorci la Generalitat, que no va veure necessari durant anys un sistema de transport públic al Camp de Tarragona, que és la veritable clau de volta territorial. “Els viatgers hi són. El que s’ha de fer és posar-ho fàcil i fer que la gent deixi el transport privat a casa”, diu Guaita. Un repte gegantí, en una regió on els ciutadans que fan servir el cotxe en un dia feiner són una majoria més reforçada que la que caldria al Parlament per modificar l’Estatut, segons l’enquesta de mobilitat de l’Autoritat Territorial de la Mobilitat del Camp de Tarragona. I, a més, Viñuales assenyala una evidència: una cosa és aconseguir unir el territori sota algun ens que agafi el relleu d’aquell ens –però més funcional– i una altra de ben diferent és solucionar la qüestió del transport públic. “El tramvia ajudarà, però el bus també hi té un paper i fins al 2028 no acaba la concessió actual”, resumeix. Una data clau per al Camp de Tarragona: el 2028, quan, si res no s’espatlla, el tramvia connectarà finalment Tarragona i Reus. Aquell consorci, doncs, potser no va fracassar tant, i la insistència territorial ha acabat empenyent la Generalitat a preveure prop de 550 milions d’euros per a la xarxa de tramvia del Camp de Tarragona –amb 46 quilòmetres de vies i 47 estacions– els propers cinc anys.
“A Catalunya, com a Espanya, hi ha centralisme, però no venim per ser contrapoder de res. Que aquí hi hagi una regió metropolitana potent, amb una indústria potent i on la gent vulgui viure, farà fort el país”, diu Guaita. Els dos batlles coincideixen que “no sempre” la Generalitat ha empès en aquesta direcció, però també que ara el moment històric és l’ideal per acabar de plasmar un projecte territorial que fa dècades que es gesta. No ho tindran fàcil: encara no han començat la roda de converses amb els principals ajuntaments, però als dos joves valors territorials del PSC ja els han sorgit dures crítiques per haver gosat presentar aquest pla sense encomanar-se a ningú més. “Tenim tot el dret de liderar-ho”, defensa Viñuales.
El paper de la Diputació
Reus i Tarragona ho han de liderar, però “és lògic que ho facin braç a braç” amb la Diputació, assenyala la seva presidenta, Noemí Llauradó, que vol comptar amb la URV i amb l’actual pla director urbanístic del Camp de Tarragona –que el Departament de Territori no preveu enllestir abans del 2025– com a referències. “Estem seguint els mateixos passos que l’Àrea Metropolitana de Barcelona”, diu. El que toca ara, per la reusenca, és “allunyar el focus i pensar de manera àmplia”, i avisa que al final del trajecte caldrà una bona dosi de “generositat” perquè els diferents municipis cedeixin o comparteixin part de les seves competències. Una generositat que posa d’acord tres dels principals actors. I un fet comprovable és que l’entrevista conjunta a Viñuales i Guaita que ha servit per a aquest reportatge és la primera de la qual es té constància que mai s’ha fet a un alcalde de Reus... al despatx d’alcaldia de l’Ajuntament de Tarragona. Queda dit.
Afinar bé les prioritats i vèncer les pors repartint joc
“No ens enganyem: en aquests quatre anys definirem el què, tindrem potser uns estatuts, i després ja vindrà el com.” És la veu de Josep Fèlix Ballesteros, exalcalde de Tarragona (2007-2019), que, per sobre de tot, recomana fixar bé les prioritats i no avançar cap a la concreció sense tenir consensuat prèviament el contingut. És a dir: primer cal aclarir l’abast territorial i la forma jurídica que tindrà l’organisme, i després ja arribarà el ball de bastons per veure quines cadires ocupa cadascú. A Reus, Lluís Miquel Pérez (alcalde del 1999 al 2011) va ser el 2001 un dels fundadors del Consorci del Camp de Tarragona i la seva Àrea d’Influència, i hi coincideix plenament. Recomana mirar el passat per no repetir errors. “És important no caure en debats estèrils”, diu, i insta els actuals batlles a actuar de moderadors a les seves ciutats de les pulsions localistes que assegura que sorgiran. “El que fem és unir un territori en pla d’igualtat i tenir força davant la Generalitat per negociar-hi amb un sol criteri”, sosté Pérez. És un procés que, per Ballesteros “pot generar vertigen”, i per vèncer-lo, assenyala diverses receptes: delimitar molt bé l’abast territorial per fer un ens funcional i no una olla de grills, involucrar els diferents municipis al màxim en la gestió política i fer pedagogia dels beneficis d’una governança més propera i del poder d’un lobby de mig milió d’habitants entre aquells menys convençuts. Per no reobrir ferides i que definitivament la regió metropolitana sigui un èxit, diu l’exbatlle tarragoní, “hem de tenir tota la paciència i l’afecte del món”.