la crònica
Joan Cabasés Vega
L’èxode d’un país que muda la pell
El comandant Monte Melkonian s’alça fins el cel per segona vegada. La primera, ara fa trenta anys, ho va fer com a heroi armeni del que es coneix com la primera guerra pel control de l’Alt Karabakh, en què els armenis acabarien imposant-se sobre els àzeris. La segona, ahir, ho feia impulsat per les grues d'una societat en èxode, que van arrencar del terra l’estàtua que feia honor a la seva persona abans que el bàndol guanyador la vandalitzi. Això passava al municipi de Martuni. Ara, s’anomenarà Joyavend.
La victòria de Bakú sobre l’autodenominada República d’Artsakh continua traduint-se sobre el terreny en la creixent desaparició armènia. La rendició de les forces d’aquest enclavament, que es troba envoltat de territori estatal àzeri i connectat per un únic corredor a la República d’Armènia -que teòricament el patrocina i defensa-, va arribar després d’un avenç militar que hauria comportat fins a 200 víctimes mortals, segons funcionaris de les autoritats armènies de l’Alt Karabakh.
La confusió i el terror s’apoderen dels vençuts. Una setmana més tard, milers de persones continuen desfilant des de la terra perduda fins a la frontera armènia, deixant enrere un país que muda la seva pell. La transformació no comença aquests dies. Múltiples ciutats van caure sota control àzeri el 2020, quedant buides de població armènia i sent repoblades de persones i paraules pròpies de l’Azerbaidjan.
Es calcula que unes 19.000 persones provinents de l’Alt Karabakh ja havien accedit a la República d’Armènia ahir a la tarda. Es tem que els 120.000 armenis que fins ara vivien a l’enclavament podrien estar interessats a fer el mateix. Els accessos a la República d’Armènia seguien ahir col·lapsats. Bakú ha anunciat plans per integrar-los a la societat àzeri, però el temor a la persecució i a la neteja ètnica els fa marxar. A Stepanakert, capital de l’Alt Karabakh, centenars de persones deambulen pels carrers en espera del seu torn per pujar a algun dels autobusos organitzats per continuar amb l’èxode nacional. Han fugit de casa seva per por de ser víctimes d’alguns dels atacs que transcendeixen des dels municipis on patrullen militars àzeris. “La gent fa servir els vehicles com a refugi”, va declarar Gev Iskajyan a El Punt Avui. La línia de cotxes que intentaven sortir de l’Alt Karabakh, va dir ahir, s’allargava fins a 100 quilòmetres. Ja a la República d’Armènia, la refugiada Anna Agopyan ho donava tot per perdut. “Ningú no tornarà”, va indicar a la premsa: “Això de l’Alt Karabakh s’ha acabat per sempre.”
Altres desgràcies se sumen a un territori en crisi humanitària. La detonació d’un dipòsit de combustible a l’Alt Karabakh va matar almenys una vintena de persones durant la nit de dilluns. Gegham Stepanyan, que ocupa el càrrec de defensor del poble a les autoritats armènies del territori, va informar que el nombre de ferits “supera els 200, la majoria dels quals es troba en estat greu o extremadament greu”. La situació d’emergència, de conflicte i d’èxode que viu el territori, amb els hospitals a vessar i les carreteres cap a la República d’Armènia col·lapsades, fa requerir la intervenció d’helicòpters, que traslladen ferits greus cap a Erevan. L’aviació sanitària, va reclamar Stepanyan, és l’únic que pot salvar vides.