El ciment substitueix les haimes al Sàhara

L’antiga província espa­nyola del Sàhara, la major part ocu­pada pel Mar­roc, és el més gran dels 17 ter­ri­to­ris pen­dents de des­co­lo­nit­zar segons l’ONU, i és l’únic d’aquests on hi ha con­flicte armat i que pateix una greu crisi huma­nitària. Des del 1997, any en què s’havia de fer el referèndum d’inde­pendència, he estat rei­te­ra­des vega­des als cam­pa­ments de refu­gi­ats sah­rauís a Tin­douf, Algèria, on he pas­sat una set­mana aquest desem­bre i he com­pro­vat com les cons­truc­ci­ons de ciment i d’ura­lita subs­ti­tu­ei­xen cada cop més les hai­mes, fet que és una con­fir­mació que tenen clar que el con­flicte va per llarg. I la situ­ació que m’he tro­bat és pit­jor de la que espe­rava. Fa tres anys el Mar­roc trencà l’statu quo amb el qual s’arribà el 1991 al pla de pau, i va ocu­par i des­ple­gar tro­pes en un tram al sud del mur de sepa­ració, fron­te­rer amb Mau­ritània. El Poli­sa­rio ho va denun­ciar i, en no recu­lar el Mar­roc, va donar per tren­cat l’alto el foc. Una decisió que, per jus­ti­fi­cada que fos, a curt ter­mini podria haver estat un error. Ara els sah­rauís ja no llui­ten con­tra sol­dats mar­ro­quins des­mo­ti­vats que que­ien en embos­ca­des, sinó que s’enfron­ten a drons con­tra els quals no poden pro­te­gir-se. I el retorn a la guerra ha obli­gat milers de nòmades que vivien amb els seus ramats a la part de l’antic Sàhara espa­nyol que con­trola el Poli­sa­rio a mar­xar cap als camps de refu­gi­ats on han mort mol­tes cabres i camells per manca de pas­tu­res. El pre­si­dent del Par­la­ment sah­rauí, Hamma Salama, m’explicà: “Mal­grat el silenci infor­ma­tiu sobre el retorn a les hos­ti­li­tats que hi ha al Mar­roc, hem ini­ciat una guerra a llarg ter­mini per demos­trar al Mar­roc que el con­flicte que deia que havia resolt va llarg.” Però el prin­ci­pal pro­blema que es pateix als cam­pa­ments de Tin­douf no ve donat per la guerra, sinó per la dis­mi­nució de l’ajuda huma­nitària. La covid va tallar en sec el des­plaçament de nens sah­rauís a pas­sar l’estiu a l’Estat espa­nyol, pràctica que s’ha recu­pe­rat en part des del 2022 però amb un nom­bre molt menor de nens. I aquests nens quan tor­na­ven al Sàhara ho feien amb un dona­tiu de les famílies aco­lli­do­res, mol­tes de les quals viat­ja­ven després als cam­pa­ments amb més ajuts. Però el que ha fet dis­mi­nuir més l’abas­ta­ment ha estat la pujada de preus dels ali­ments amb la guerra d’Ucraïna, fet que ha coin­ci­dit amb la dis­mi­nució d’apor­ta­ci­ons dels països donants. Segons m’explicà Yahia Buha­beini, pre­si­dent de la Mitja Lluna Sah­rauí, la cis­te­lla men­sual de men­jar apor­tat per l’ONU i els donants s’ha reta­llat una quarta part, però el pit­jor vindrà ara amb les noves puja­des de preus i el des­vi­a­ment que faran els donants per afron­tar el des­as­tre de Gaza. De moment el 30 d’octu­bre el Con­sell de Segu­re­tat de l’ONU va ins­tar de nou a acon­se­guir una solució política accep­tada per les parts. Però, cada cop que Espa­nya fa un petit gest en favor dels sah­rauís, el Mar­roc res­pon amb la immi­gració, a Ceuta i Meli­lla. Recor­dem que quan el maig del 2021 Espa­nya va aco­llir el pre­si­dent sah­rauí, Bra­him Ghali, malalt de la covid, el Mar­roc llençà sis mil joves cap a Ceuta que sal­ta­ren la tanca o arri­ba­ren nadant. El con­flicte va per llarg i pot­ser per això la ura­lita i el ciment subs­ti­tu­eix cada cop més les hai­mes.