“Que se li pagui!”

Com cada any per aquestes dates, a moltes localitats del Vallès reapareix el quinto, un joc d’atzar molt popular i familiar que es juga també en altres comarques del país, com ara les gironines, on rep el nom de quina.

Les sessions, que organitzen entitats culturals, casals i altres agrupacions socials, comencen ja a principis o mitjans de desembre i es mantenen fins després del dia de Reis. És una tradició ben arrelada a ciutats com ara Sabadell i Terrassa i que complementa el calendari de celebracions nadalenques.

Tot i que l’origen del joc és incert –com també el nom, que alguns atribueixen a una col·lecta per als joves que anaven a fer la mili–, se’n coneix l’existència des de mitjan segle XIX. Ha anat pervivint al pas del temps malgrat algunes interrupcions, com ara la prohibició en els primers anys després de la Guerra Civil o la pandèmia, quan les restriccions d’aforament van portar algunes entitats a suspendre’n les sessions.

El joc consisteix a anar marcant amb una guixa (una llavor seca) els números que apareixen en el cartró de cada participant i que el lloro (el mestre de cerimònies) va cantant després d’extreure’ls d’una garrafa de vímet. Guanya qui completa primer una línia de cinc números (el quinto) i el que, després, omple les tres línies d’un dels sis requadres en què està dividit el cartró (la plena). Un cop avisat que s’ha fet quinto o plena, i després de la comprovació pertinent, el lloro reconeix el guanyador al crit de “És bona, que se li pagui!”.

Amb el temps, el joc s’ha anat consolidant i són moltes les entitats que n’organitzen any rere any. Un dels al·licients més buscats a les taules del quinto, a més de guanyar el premi (ja sigui una quantitat en metàl·lic, una panera de productes nadalencs o altres regals), és l’ambient festiu que s’hi genera com a conseqüència de la interacció entre el públic i el lloro. Aquest últim no anuncia el número de manera literal sinó emprant expressions que el jugador ha de conèixer si no vol perdre’s en la partida. Hi ha els pelats (els que acaben en zero), els petits (de l’1 al 9) i tota una sèrie de referències (històriques, locals, esportives...) que, com un codi xifrat, corresponen a cada número. Aquestes expressions s’adapten també al context de cada casa (dates d’esdeveniments familiars, el número del carrer, etc.), durant les sessions de sobretaula els dies de Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any o Reis.

El lloro sol rebre peticions (“Tira-me-la!”, quan a algú només li falta un número per fer quinto o plena, o “Remena!” (la garrafa amb els números) quan no hi ha manera d’omplir el cartró, o per fer-hi broma: “El teu cap!”, respon a cor el públic, per exemple, quan el lloro canta el 8.

Un dels quintos més antics que es fan a Sabadell és el de la Societat Coral Recreativa El Ciervo, on l’organitzen de manera ininterrompuda des del 1967. El Ciervo, com es coneix popularment, és una entitat centenària nascuda el 1921 al barri obrer de Gràcia i dedicada al foment de la música en coral. De les nombroses activitats que El Ciervo havia organitzat, queda encara la secció amb cors de veus masculines i femenines i el teatre, a les quals cal afegir el billar federat –en la modalitat de blackball– i el tennis de taula, especialitat en què el club ha esdevingut un referent a la ciutat.

Laia Perea, d’El Ciervo, desmenteix el tòpic que el quinto és cosa de gent gran: “Jo diria que a Sabadell això no passa. Potser abans era així, però ara els dies forts venen moltes colles de joves i també parelles de 30 anys amb nens petits.” L’entitat, a més, es vanta de tenir el quinto amb més cotorres –dones que fan de lloro–, un total de sis en actiu.

Quan s’hagi fet l’últim, l’endemà de Reis, i comptant des del primer, l’1 de desembre, El Ciervo haurà organitzat en aquesta temporada nadalenca un total de 23 sessions, una mostra de l’atractiu que aquest joc senzill i popular continua generant.