L’últim homenatge a Porcioles

De bai­xada no es veu. Només si el via­nant puja pel car­rer de la Poe­sia i alça la vista, a la can­to­nada amb Àngel Marquès, al barri de Mont­bau de Bar­ce­lona, podrà obser­var el que segu­ra­ment és l’últim home­natge a l’alcalde fran­quista Josep Maria de Por­ci­o­les que per­viu a la ciu­tat. Es tracta d’una estela monolítica camu­flada amb el color terrós de les tot­xa­nes d’un edi­fici d’habi­tat­ges, col·locada per la ins­ti­tució edu­ca­tiva Sub­o­lesco el 24 de setem­bre de 1964 en agraïment al bat­lle. “Jardín de infan­cia Por­ci­o­les, en home­naje al exce­lentísimo señor alcalde”, diu la pedra, amb el símbol de l’escola. Ni el cen­tre edu­ca­tiu ni el jardí que uti­lit­zava com a pati ja no exis­tei­xen. Actu­al­ment, allà on hi havia el jardí hi ha un super­mer­cat.

L’Imma, pro­pietària i veïna d’un dels pisos, no recorda que hi hagi hagut mai cap movi­ment per reti­rar l’home­natge, que no consta al Cens de Sim­bo­lo­gia Fran­quista de la Gene­ra­li­tat, ni tam­poc que hagi estat objecte de cap acte vandàlic. Sen­zi­lla­ment ha pas­sat des­a­per­ce­but durant dècades per a la majo­ria dels mor­tals. Hi ha aju­dat que durant molts anys va estar semi­a­ma­gat per una espècie de porxo fins que van remo­de­lar l’edi­fici per cons­truir-hi un ascen­sor. Ales­ho­res va que­dar total­ment al des­co­bert. “La gent no mira cap amunt, porta els gos­sos al tros de gespa del davant, però no aixeca la vista. Jo soc del 1945 del segle pas­sat i aquí van aca­bar les obres de l’edi­fici l’any 1962. Jo era molt jove­neta quan vam venir”, reme­mora la veïna via intèrfon. “Això que hi ha a baix del Por­ci­o­les és una cosa que jo ni l’entenc, tam­poc –con­fessa–, però crec que reti­rar-ho, en clau d’escala, no es plan­teja.”

Assa­ben­tada per aquest diari, la Comissió de la Dig­ni­tat reclama la reti­rada d’aquesta estela de pedra col·locada en honor del bat­lle de l’època fran­quista. “Por­ci­o­les va ser un alcalde no democràtic perquè va ser desig­nat per Franco, va col·labo­rar amb el règim i el monu­ment ha de ser reti­rat inde­pen­dent­ment de si va fer coses bones per a la ciu­tat”, resol el por­ta­veu de l’enti­tat, l’his­to­ri­a­dor Josep Cru­a­nyes.

El pre­si­dent de l’Asso­ci­ació de Veïns de Mont­bau, Narcís Ser­rats, recorda amb vague­tat algun intent pre­pandèmic per part de memo­ri­a­lis­tes del dis­tricte d’Horta-Gui­nardó per fer reti­rar la pedra, “però no es van tro­bar amb el suport del barri”. “De debat com a tal, no se’n va esta­blir, en cap con­sell de barri se n’ha par­lat. Jo crec que, si se’n parlés, es reti­ra­ria”, observa. Ser­rats asse­gura que l’estela es podria haver tret per­fec­ta­ment quan van remo­de­lar l’edi­fici per posar-hi l’ascen­sor “i ningú hau­ria dit res”. “Els veïns de Mont­bau veuen Por­ci­o­les com la per­sona que en el fran­quisme va tenir l’ober­tura men­tal d’enviar tres arqui­tec­tes joves a Holanda i Ale­ma­nya per cons­truir un barri que no tenia res a veure amb les idees arqui­tectòniques de Bar­ce­lona. Venim d’aquí, ens agradi o no, però crec que, si haguéssim de deba­tre-ho, es reti­ra­ria, encara que els veïns del barri no esti­guin incòmodes amb aquesta placa”, pon­dera.

El govern muni­ci­pal afirma que recent­ment va tenir conei­xe­ment de l’existència d’aquest home­natge a Por­ci­o­les, per part d’un ciu­tadà que va par­ti­ci­par en un con­sell de barri, i que des del moment en què en va ser conei­xe­dor es va pas­sar la con­sulta als ser­veis jurídics de l’Ajun­ta­ment, que estan estu­di­ant qui­nes mesu­res es poden pren­dre.

L’empremta de l’alcalde de Bar­ce­lona que més temps ha ocu­pat el càrrec (del 1957 al 1973) és visi­ble en la mateixa trama urbana i en els edi­fi­cis de la ciu­tat, però el seu nom només apa­reix explícita­ment a Mont­bau. A la Comissió de la Dig­ni­tat no li consta cap altre monu­ment dedi­cat a ell a Bar­ce­lona, per bé que es con­si­dera que el bat­lle a què fa referència el Mira­dor de l’Alcalde, a Montjuïc, és el mateix durant el man­dat del qual es va remo­de­lar aque­lla zona de la mun­ta­nya. La part sub­terrània de l’avin­guda de Car­les III –ronda del Mig–, una altra obra magna seva, ja no es coneix tam­poc com a avin­guda Por­ci­o­les.

“Si ja no exis­teix ni el jardí d’infants ni el col·legi, em sem­bla absurd man­te­nir la placa, no té sen­tit”, refle­xi­ona l’his­to­ri­a­dor Josep Lluís Martín i Ber­bois, autor de Josep Maria de Por­ci­o­les. Bio­gra­fia d’una vida sin­gu­lar (Edi­to­rial Base, 2021). “Ara, treure-ho tot s’ha de mirar bé, perquè, si no, al final sem­blarà que el fran­quisme no ha exis­tit. No parlo de man­te­nir una àguila fran­quista o el monu­ment de Tor­tosa, però hem de mirar què man­te­nim i què no, o si fem un museu del fran­quisme, perquè al final no hi haurà res i bana­lit­za­rem el període”, defensa Martín i Ber­bois, que és par­ti­dari de senya­lit­zar i con­tex­tu­a­lit­zar segons quins ves­ti­gis. El doc­tor en història con­tem­porània i tècnic del Memo­rial Democràtic subrat­lla el per­fil polièdric de la figura de l’alcalde: “Pensa que Pas­qual Mara­gall sem­pre el va elo­giar. Mara­gall entra el 1966 a l’Ajun­ta­ment de Por­ci­o­les.” Martín i Ber­bois cons­tata que el bat­lle tenia fil directe amb Franco i pas­sava per damunt dels gover­na­dors civils. “L’any 1960, quan estàs entrant al Palau de la Música, pegant a la gent i posant Jordi Pujol a la presó, Por­ci­o­les acon­se­gueix el dret civil català. Era fran­quista i es va car­re­gar Bar­ce­lona, això ja ho sabem, però també va fer coses bones, com impul­sar la Fun­dació Miró i donar una empenta impor­tant al Museu Picasso”, con­ti­nua.

El 1989 Joan Brossa va voler-li dedi­car a la Mina l’escul­tura d’escarni Record d’un mal­son –que es pot veure al Museu d’Història de la Immi­gració de Sant Adrià de Besòs–, però no van dei­xar posar-la a l’espai públic. L’anti­ho­me­natge va ser vetat, l’home­natge encara lluu.