La veu dels altres catalans
Fa seixanta anys, l’escriptor Paco Candel va donar veu a la llavors nova immigració a través del volum ‘Els altres catalans’
El llibre va desfermar un intens debat polític i social al voltant de la integració, en el qual va participar un jove Jordi Pujol
Durant els vint-i-cinc anys que van del 1950 al 1975, Catalunya va tenir un increment de població excepcional, en bona part derivat del creixement econòmic, només comparable amb el que va experimentar el Japó. L’atracció de mà d’obra, juntament amb l’elevada natalitat, van provocar un creixement demogràfic espectacular, amb un augment del 44%, molt per sobre del que es va produir a Espanya, del 16,5%. El saldo migratori va arribar, sobretot durant els anys seixanta, al seu sostre màxim, amb una arribada de 784.747 persones, en bona part procedents d’Andalusia i Extremadura, i va canviar de dalt a baix la fesomia de moltes ciutats. En algunes, com ara Barcelona, els nouvinguts van passar a representar un terç de la població; en altres, com per exemple l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Terrassa o Sabadell, fins i tot van superar en nombre els nascuts al país. Els nouvinguts s’amuntegaven en barraques o pisos i en barris sense cap tipus de servei.
Un debat social
Amb aquest escenari, el fenomen de la immigració es va convertir en tema de debat, tant per les condicions de vida com per la seva integració al país d’acollida. Només cal rastrejar la premsa de l’època per adonar-se de l’impacte que va tenir el fenomen, amb anàlisis, posicions i vaticinis de tot tipus. En qualsevol cas, el llibre que va provocar un impacte més important va aparèixer el març del 1964, poc abans de la diada de Sant Jordi. De fet, s’havia començat a gestar dos anys enrere, quan els responsables d’Edicions 62, una editorial creada l’any anterior amb l’objectiu de tractar de temes actuals en clau catalana, van trucar a l’escriptor Paco Candel per fer-li l’encàrrec. El llibre havia de formar part d’una col·lecció titulada Llibres a l’Abast, que s’havia estrenat amb un títol ben rellevant, Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. Max Cahner i Jaume Casajoana van proposar a Candel que fes un exercici semblant per a la població nouvinguda, i fins i tot van suggerir-li un títol, Nosaltres, els immigrants. Anys després, el mateix Candel explicava: “Per donar-hi emoció, els vaig dir que no.” En realitat, només els va suggerir un canvi de títol. El que es va acabar imposant havia estat manllevat d’un article que havia escrit el 1958 en una revista titulada La Jirafa.
En el moment de rebre l’encàrrec, Candel ja era un escriptor conegut, tant per les seves novel·les de temàtica social com per alguns articles en què denunciava les condicions de vida d’allà “donde la ciudad cambia su nombre”, tal com es titulava la seva segona novel·la (1957). A banda de reciclar l’article del 1958, que es convertiria en el primer capítol del nou llibre, Candel va comptar amb dues ajudes importants per enllestir l’encàrrec: d’una banda, una retribució de 12.000 pessetes que li va donar Joan Raventós, i, de l’altra, un “lligall amb anàlisis i estadístiques vàries” que li va fer arribar Jordi Pujol. Quan va enllestir la feina, vuit mesos després, l’autor no es mostrava excessivament satisfet: “Em passa el mateix de sempre. El trobo horrible.”
En el llibre es parla obertament, sense subterfugis, de les condicions de vida de les persones immigrades i de la seva integració al país. Candel es mostra distant de les teories catastrofistes del demògraf Josep Antoni Vandellòs, que el 1935 havia vaticinat “una Catalunya sense catalans” per efecte de la baixa natalitat i la immigració; i replica que “l’home acaba estimant la terra on viu, sobretot [...] si aquesta terra no li és hostil”. I, sobre la identitat del país, afegeix: “Catalunya segueix essent Catalunya. Un esperit soterrat l’anima i la fa romandre impertorbable, si no del tot en la forma externa sí completament en la seva essència íntima. Jo soc dels que creuen que els fenòmens migratoris no tenen prou força per trastocar els valors essencials i interns d’un poble. Hi cal una cosa més. Alguna cosa més que ja s’ha intentat, encobertament. Però no així.” Aquests intents “encoberts” que denuncia corresponen a les dues dictadures, la de Primo de Rivera i la de Franco. Candel es decanta obertament a favor de la catalanitat dels que anomena “altres catalans” i vaticina que “amb els immigrants d’ara es produirà el mateix procés que amb els d’abans i amb els de sempre. Seran catalans. Qui ho dubta! [...]. Potser esdevindran catalans més a poc a poc, però tant se val”. En el seu escrit, Candel també defensa el català com a eina d’integració, si bé reconeix que “avui dia, la llengua catalana, a part de l’amenaça de la integració, també es veu amenaçada per una sèrie d’elements externs: absència de premsa, de ràdio, de televisió, de cinema, i gairebé de teatre i de literatura; també, absència absoluta d’ensenyament”.
Èxit immediat
Els altres catalans es va convertir, des del primer moment, en un autèntic best-seller, fins al punt que algunes llibreries van esgotar-lo abans de Sant Jordi, tot i ser una de les novetats de la diada. Pocs dies després, la revista Destino destacava que la primera edició s’havia liquidat en poques hores i que “són molts els lectors que recorren un llarg itinerari de llibreries per trobar un preuat exemplar”. Un any després, acumulava sis edicions i s’havia convertit en el llibre de més tirada a tot l’Estat: un autèntic miracle si tenim en compte que estava escrit en català. L’èxit va sorprendre el mateix autor. A l’edició que va fer-se en castellà, reconeixia que “pensava que [...] que no agradaria ni als catalans ni als nouvinguts. Però va agradar a tothom”.
El llibre no només va tenir una acollida multitudinària. També va estimular un intens debat. Alguns van criticar-lo amb duresa. D’entre aquests hi havia alguns sectors de la burgesia, incòmoda davant un autor que parlava obertament d’una “vida miserable d’amuntegament, de promiscuïtat i de manca de les mínimes comoditats”. També va rebre crítiques des dels ambients catalanistes i marxistes. En el primer àmbit, un dels que més s’hi van manifestar en contra va ser Manuel Cruells, fundador del Front Nacional de Catalunya, que va replicar Candel afirmant: “No hi ha uns altres catalans, només hi ha uns catalans. Tant si han nascut aquí, ara o abans, tant si són acabats d’arribar [...]. Admetem tothom en aquesta situació de catalans mentre es comportin com a catalans.” Per la seva banda, Antoni Jutglar i Antonio Pérez, que havien passat del catolicisme social al marxisme, consideraven que Candel donava arguments a la burgesia per legitimar la seva explotació de classe sobre els immigrats, emmascarant aquesta realitat amb l’element de la diferenciació cultural.
En tot cas, el diàleg més fructífer es va produir entre Paco Candel i Jordi Pujol, entre l’escriptor i el futur president de la Generalitat. Els dos provenien de realitats polítiques i socials contraposades, l’un vinculat progressivament al PSUC i l’altre, al catalanisme conservador; l’un de família benestant i l’altre, d’obrera. Però va ser a partir de la confluència d’aquests pols aparentment contraposats que es van bastir, en ple franquisme, les bases del que seria el discurs majoritari al voltant de la immigració. Tal com ha assenyalat el geògraf Andreu Domingo, la principal conseqüència d’aquell diàleg va ser “la redefinició de forma clarament inclusiva del paper de la immigració en la construcció de la identitat nacional més que no pas el discurs sobre «la integració de l’immigrat»”. La fixació d’algunes de les polítiques dels primers governs autonòmics, com ara la immersió lingüística a l’escola, partiria d’aquest principi fonamental. I el llibre de Paco Candel, aparegut fa seixanta anys, va permetre sembrar-ne una primera llavor.