Amnistia i pressupostos es trepitgen

Formular una pregunta quan l’interrogador sap que és ell qui té la resposta té potencial dramàtic i funcionaria com a primera frase d’una novel·la o d’una funció, però en l’arena de la prosa descarnada de la sessió de control al govern la portaveu de Junts al Congrés, Miriam Nogueras, va fer seu el recurs retòric. “Creu que el govern podrà aconseguir l’aprovació dels pressupostos amb la desigualtat existent que pateix avui la ciutadania de Catalunya?”, era la pregunta registrada per ella quan Junts té els set vots indispensables perquè el marcador del Congrés sigui verd o vermell. El teatre de la Carrera de San Jerónimo, però, és obert a llicències i Nogueras refeia la qüestió amb la funció en marxa: “Mai cap govern espanyol, ni del PSOE ni del PP, ha complert els compromisos amb Catalunya. Mai cap persona que viu o treballa a Catalunya ha cobrat allò que li correspon, sempre molt menys. Senyor Sánchez, com pensa convèncer el poble de Catalunya que aquesta vegada es compliran els pressupostos quan no s’han complert mai?”, va exigir de viva veu i en català tot fiscalitzant l’execució pressupostària. Amb la mà dreta sostenint l’auricular perquè no caigués al buit cap paraula traduïda de Nogueras, Sánchez negava la major. “Sempre hem complert [...]. Havent destinat a Catalunya 116.459 milions als pressupostos generals de l’Estat, un 42% més que la mitjana dels últims cinc anys del govern del PP, es demostra amb fets i dades que apostem pel desenvolupament econòmic i social a Catalunya. Entre el 2021 i el 2023 hem destinat gairebé 9.300 milions de fons europeus que ja han arribat a més de 60.000 projectes; 467 milions per a projectes de dessalinització, 116 per a projectes de transició energètica, 205 per a projectes del sector turístic, i s’estan executant 536 milions per modernitzar el servei de rodalies. Estem parlant de xifres històriques”, detallava el president a Nogueras, que rebatia que “ni tan sols existeix el cafè per a tothom perquè a Catalunya s’imposa el treballa, paga i calla”. El xoc pel pressupost i el silenci compartit sobre l’amnistia en forma de pausa dramàtica, però, evidencien un gir de guió: les dues votacions ara es trepitjaran en el calendari enmig de la cruïlla decisiva de la legislatura.

Si la política és sobretot la gestió del temps, el calendari al Congrés s’ha deformat com un rellotge de Dalí amb la pròrroga fins al 7 de març que s’ha donat la comissió de Justícia per tenir el dictamen final de la llei d’amnistia. Si obtingués l’acord a tres del PSOE, Junts i ERC, el text seria votat al ple del 21 de març i, a partir d’aquí, aniria al Senat, on el PP aprofitarà la majoria absoluta per homenatjar el filibusterisme i retenir la llei dos mesos abans de retornar-la al Congrés. A partir del 21 o del 28 de maig, la llei tornaria al ple del Congrés per a l’aprovació definitiva precisament en vigílies de les europees del 9 de juny, quan el PSOE pretenia haver amortitzat ja el cost electoral de l’oblit penal i centrar-se en les mesures socials dels nous comptes del 2024 (que ja van amb retard) i no conviure amb titulars sobre què en fan els jutges. El maldecap de la vicepresidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, és que el calendari de l’amnistia trepitja el del pressupost i viceversa, la qual cosa sofistica la partida i, alhora, obre el terreny de joc de concessions. “Hi ha avenços que no comunicaré fins que hi hagi acord. Són interlocutors diferents: treballem amb el grup parlamentari i amb les persones que Junts ha designat per a la interlocució, que són més de l’àrea econòmica i lligades a qüestions de partides pressupostàries”, diu Montero. “No sabem quin serà l’IVA de l’oli ara”, ironitza una veu d’ERC que està al dia de la negociació, tot citant el rèdit que Junts obtenia l’11 de gener a canvi de permetre els decrets anticrisi. “Junts necessita temps i el PSOE s’ha de moure, el que no sabem és on perquè el que Junts demana no pot ser: blindar que no hi hagi un jutge enderiat que busqui el forat de l’Estrella de la Mort és impossible”, raona una font de Sumar que també viu el minut i resultat de la negociació. Aquesta font, però, sí que veu assumibles esmenes vives de Junts per blindar l’aplicació immediata de la llei. “Ens convé a tots que hi hagi llei i que ningú aparegui com a perdedor; si una part és vista com a derrotada, hi perdem tots i llavors no hi ha legislatura”, rebla.

Des de Rabat, Sánchez donava per fet que “aquesta transcendent llei per a la democràcia espanyola” serà aprovada i advertia que el text no es pot alterar sense el risc de suspendre l’examen del Tribunal Constitucional. “Tal com està el projecte de llei és plenament constitucional, està alineat amb els estàndards legislatius europeus i cobreix tots els supòsits i tota la casuística que va involucrar centenars de dirigents i de no dirigents independentistes”, va dir. Sánchez, això sí, ha traslladat al seu entorn més pròxim que fins i tot si l’amnistia fracassa, ell es disposa a aprovar els comptes i esgotar la legislatura fins al 2027. “Les eleccions són el 2027 i tinc tot el temps del món”, sentencia. Al Congrés i davant Alberto Núñez Feijóo, no va desaprofitar el regal de l’off the record de Lugo en què el líder del PP va admetre estar obert a indultar Carles Puigdemont i “haver estudiat 24 hores” l’amnistia. “Gràcies a les confessions privades ara tenim la prova que, si fos per vostè, hauria aprovat l’amnistia, indults i el que calgués per ser president. Tingui el coratge d’explicar als 350 diputats i als 48 milions d’espanyols el que diu en privat a setze periodistes”, el va desafiar.

L’escenari del Congrés també viu oblits, com el denunciat per Juan Carlos Unzué i els malalts d’ELA que dimarts van fer la proesa física de ser a la sala constitucional i ser escoltats per cinc diputats, entre ells Pilar Calvo (Junts), i el ministre de Drets Socials, Pablo Bustinduy. I va haver de ser Pilar Vallugera (ERC), que té l’hàbit inusual d’escoltar les intervencions de tots amb zel de notari, qui alertés en directe que José María Sánchez García (Vox) havia banalitzat el nazisme dient que “era una ideologia que creia en allò que postulava”. “Dos mil anys de teatre es poden representar en pocs metres quadrats de fusta”, alliçonava Oreste Campese, protagonista de L’art de la comèdia del dramaturg napolità Eduardo De Filippo. Al Congrés hi ha cabuda per al teatre i per al teiatru, però a vegades no hi cap tot.