De les Açores als trens de Madrid

Els atemp­tats de l’11 de març de 2004 a Madrid, que pro­vo­ca­ren 193 morts i més de 2.000 ferits, no només va ser el major atac ter­ro­rista produït fins lla­vors a l’Europa Occi­den­tal, sinó també el pri­mer atemp­tat isla­mista indis­cri­mi­nat patit a Espa­nya des del 12 d’abril de 1985, quan explotà una bomba al res­tau­rant El Des­canso, pro­per a la base mili­tar de Tor­rejón de Ardoz, freqüentat per mili­tars nord-ame­ri­cans, i mori­ren divuit per­so­nes. Aquest atemp­tat de 1985 fou rei­vin­di­cat per la Gihad Islàmica, i jus­ti­fi­cat per l’acos­ta­ment d’Espa­nya a Israel i la volun­tat de Felipe González de man­te­nir-nos dins l’OTAN.

Espa­nya, que durant el fran­quisme i la Tran­sició inten­tava ama­gar el seu aïlla­ment inter­na­ci­o­nal, rei­vin­di­cant una espe­cial relació comer­cial i de ger­ma­nor amb els països àrabs, havia fet amb Felipe González un gir. I a la vegada que ingres­sava a la Comu­ni­tat Econòmica Euro­pea i con­fir­mava la seva adhesió a l’OTAN, ulti­mava el reco­nei­xe­ment d’Israel, que es faria efec­tiu el gener de 1986. Una de les mos­tres d’aquesta espe­cial relació que Espa­nya deia man­te­nir amb els països àrabs va ser la con­cessió l’any 1974 per part del govern espa­nyol de la Creu de l’Orde d’Isa­bel la Catòlica al lla­vors vice­pre­si­dent ira­quià, Sad­dam Hus­sein.

El 16 de març de 2003, vint-i-nou anys més tard d’entre­gar la dis­tinció al líder ira­quià, el pre­si­dent espa­nyol José María Aznar va accep­tar fer de com­parsa a la Cimera de les Açores al cos­tat del pre­si­dent dels Estats Units –George Bush fill–, del pri­mer minis­tre britànic –Tony Blair– i de l’amfi­trió por­tuguès –José Manuel Durão Bar­roso–, en la qual es va donar un ultimàtum de 24 hores a Sad­dam Hus­sein per tal que entregués les supo­sa­des armes de des­trucció mas­siva. I tot i no apor­tar ini­ci­al­ment Espa­nya tro­pes per a la invasió, el fet de posar el nom d’Aznar i d’Espa­nya en aquell ultimàtum al pre­si­dent ira­quià per tal que entregués unes armes que l’Iraq repe­tia que no tenia i res­pecte a les quals els ins­pec­tors de l’ONU afir­ma­ven també que no hi havia indi­cis de la seva existència, donava a la Cimera de les Açores i a l’ultimàtum una apa­rença de més legi­ti­mi­tat i uni­ver­sa­li­tat. I és que George W. Bush, el fill, després dels atemp­tats de l’11 de setem­bre ja havia deci­dit que com a res­posta no en tenia prou amb la guerra de l’Afga­nis­tan que començà el 7 d’octu­bre de 2001 per tal de cap­tu­rar Ossama bin Laden, màxim líder d’Al-Qaida, sinó que també envai­ria l’Iraq. I per jus­ti­fi­car-ho creà el fan­tasma de l’Eix del Mal for­mat per països que, segons Bush, tenien armes de des­trucció mas­siva que amenaçaven Occi­dent. Va posar al cos­tat de l’Iraq l’Iran xiïta i la comu­nista Corea del Nord. Sense cap intenció d’ata­car els altres dos, Bush va cons­truir una supo­sada vin­cu­lació del règim laic de Sad­dam amb la xarxa Al-Qaida.

Si el seu pare, George H.W. Bush, el 1991 amb el vis­ti­plau de l’ONU sense der­ro­car el règim, va ata­car i der­ro­tar l’Iraq per expul­sar-lo de Kuwait, país que havia envaït, estant el 2003 el règim de Sad­dam debi­li­tat a causa de les san­ci­ons, Bush fill desit­java aca­bar la feina amb l’ajut mili­tar de Blair. I va con­si­de­rar oportú con­vi­dar l’irre­lle­vant pre­si­dent del govern espa­nyol José María Aznar per com­pen­sar l’opo­sició de França, Ale­ma­nya o Itàlia. I Aznar, en l’últim any del seu segon man­dat, ho va accep­tar pen­sant que pot­ser pas­sa­ria a la història com el pri­mer pre­si­dent que s’havia rela­ci­o­nat d’igual a igual amb els EUA com un actor de pri­mer nivell en la presa d’una decisió d’àmbit mun­dial que aca­ba­ria amb la tira­nia que amenaçava el món lliure i que­da­ria escrita als lli­bres d’història com hi havia que­dat la con­ferència de Ialta de febrer de 1945 amb Roo­se­velt, Sta­lin i Churc­hill, pre­pa­rant l’esto­cada final a l’Ale­ma­nya nazi i el Japó.

Però més enllà que envaint l’Iraq no es va debi­li­tar Al-Qaida, ni apa­rei­xien unes armes que no exis­tien, la xarxa giha­dista va come­tre nous atemp­tats com el que costà la vida a 35 per­so­nes en uns edi­fi­cis habi­tats per ciu­ta­dans occi­den­tals a l’Aràbia Sau­dita, o els del 16 de maig de 2003 a Casa­blanca, entre els quals hi havia el de la Casa d’Espa­nya, que va pro­vo­car 45 morts. Però tots aquests atemp­tats que­da­ren petits com­pa­rats amb el que va pas­sar l’11 de març de 2004 a Madrid amb les bom­bes simultànies a dife­rents trens i esta­ci­ons en hora punta. I en aquest atac no s’atemp­tava con­tra occi­den­tals que expor­ta­ven a terra musul­mana de l’Aràbia Sau­dita o el Mar­roc un mode de vida aliè, sinó con­tra per­so­nes de tota mena de cre­en­ces, ori­gen o ide­o­lo­gia que sen­zi­lla­ment ana­ven cap a la feina o a l’escola, com a càstig col·lec­tiu pel suport d’Espa­nya a la invasió de l’Iraq. Després Al-Qaida va come­tre altres atemp­tats com per exem­ple el del 7 de juliol de 2005 a Lon­dres, amb més de cin­quanta morts, i va cas­ti­gar, així, el Regne Unit. I anys més tard, mort ja Bin Laden, de les pre­sons ira­quia­nes i les tor­tu­res fetes pels qui deien que alli­be­ra­ven l’Iraq de la tira­nia, va néixer un nou grup que con­si­de­rava Al-Qaida massa tova: Estat Islàmic, que va domi­nar per un temps part del ter­ri­tori de Síria i l’Iraq on va implan­tar el seu cali­fat i va expor­tar arreu, també a Bar­ce­lona, el seu ter­ror.