Política

Lluís Llach

En el “tercer acte” de la seva vida, deixa les coses banals i es dedica a les essencials

Llach aspira al secretariat de l’Assemblea per sacsejar-la

Està convençut que l’ANC és l’eina de confrontació més important que tenim i vol que faci créixer la mobilització

No troba que tingui edat ni força per estar al capdavant d’una entitat presidencialista, però no ho descarta si es necessita una “reina mare”

He fracassat en el més important, que era passar desapercebut La maniobra de la llista cívica em sembla un immens error de l’Assemblea
Morir bé és deixar de banda les coses banals i dedicar-te a les essencials
L’Estat espanyol és dur i cruel. No els ha calgut un cop militar, perquè l’han fet els jutges
Les candidatures parafeixistes que surten són el fracàs de l’esquerra
Com està en Lluís Llach, com es troba, com se sent? Estàs bé?
Sí. Setanta-sis anys comen­cen a ser anys i física­ment em canso molt més que abans i em costa molt més recu­pe­rar. Però quan faig la feina, la puc fer bé encara..., i això m’agrada molt! Quan em dema­nen d’anar a pre­di­car a un poble, dis­fruto molt d’aque­lles dues hores, esti­gui com esti­gui l’endemà al matí. Quant a la vida, he fra­cas­sat en el més impor­tant, que era pas­sar des­a­per­ce­but. Junts pel Sí em va des­ta­ro­tar del tot i, després, com que ha vin­gut una situ­ació política tan espe­cial, no me n’he sepa­rat, i en això estic, esti­rant la pota acti­va­ment.
La ciu­ta­da­nia t’ho agra­eix...
Alguns ens ho volen fer enten­dre com un fracàs, igual com alguns ens volen fer enten­dre que el procés s’ha aca­bat, i el procés no s’ha aca­bat. Hi estem pel mig, hi con­ti­nuem, i ja està. Jo em sento molt còmode amb aquesta feina i amb tot el que pugui aju­dar en aquesta feina.
Dius que “esti­res la pota acti­va­ment” i que “Ara el meu ofici és morir bé”. Al Sant Jordi et vam veure i sen­tir viu com mai, com quan alces la veu i piques la cresta als pode­ro­sos. No vius molt per estar morint?
[riu] No, és que morir bé és això, dedi­car-te a les coses essen­ci­als, anar dei­xant les banals. Durant tota la vida ens acos­tu­mem a omplir el nos­tre entorn de bana­li­tats. Enfron­tar-se a la mort i al decaïment és impor­tant. Em con­cen­tro en aque­lles coses que de veri­tat m’interes­sen, i són molt poques: la con­vivència amb els amics, escriure lli­bres perquè m’apas­si­ona, i mirar de ser­vir d’alguna cosa en el con­text polític en què vivim. Això m’agrada molt fer-ho i em motiva. Ho adorno amb cose­tes que em fan il·lusió, com la feina al Sene­gal amb la fun­dació, que em jus­ti­fica a mi mateix. Suposo que pels remor­di­ments de petit­burgès que no t’han dei­xat. Diríem que visc la meva mort molt bé, i que ningú s’ho pren­gui com una tris­tesa. Ho dic des de la satis­facció per­so­nal que sem­pre em vaig pen­sar que em pre­pa­ra­ria per a això, i m’hi he pre­pa­rat, i vaig dei­xar de can­tar també per això. Per poder viure aquest ter­cer acte de la meva vida.
I que duri molts anys, el ter­cer acte!
Que duri molts anys i el millor pos­si­ble.
El 1974, Puig Antich. El 1992 nete­gen la Cata­lu­nya olímpica d’inde­pen­den­tis­tes. El 2019 con­dem­nen a presó el govern. El 2024 per­se­guei­xen, per ter­ro­risme i alta traïció, el pre­si­dent Puig­de­mont. Té atu­ra­dor l’espa­nyo­lisme?
Sí, sí ... però només se’l pot atu­rar si ho fem molt bé. Un dels grans pro­ble­mes és que després de qua­ranta anys de pseu­do­de­mocràcia no vam valo­rar prou bé com estava l’espa­nyo­lisme, com estava la seva tem­pe­ra­tura democràtica o fei­xista. Un dels apre­nen­tat­ges és que tenim un mapa de car­re­te­res molt precís de com és l’Estat espa­nyol ... i sabem que el PSOE és el poli bo i que el PP és el poli dolent, i que l’estruc­tura de l’Estat té una podri­dura fona­men­tada en segles pas­sats. El pro­blema de l’Estat espa­nyol no ve d’ara, sinó que és estruc­tu­ral, i els intents de demo­cra­tit­zar el país i adap­tar-lo del fran­quisme a la democràcia ara ja sabem que han estat un fracàs, i aquest apre­nen­tatge em sem­bla molt impor­tant. L’Estat espa­nyol és com és i ens ho demos­tra cada dia. Dur i cruel. Hi veus exi­li­ats, hi veus can­tants empre­so­nats... Tinc amics fran­ce­sos i, això els escan­da­litza molt més que l’exili, que els judi­cis... Un can­tant a la presó pel fet de can­tar? Doncs sí ! No és un pro­blema pun­tual, és històric. Som un pro­blema per a Espa­nya, i ho volen resol­dre amb sub­missió i colo­ni­a­lisme, i això, en un estat supo­sa­da­ment democràtic, no fun­ci­ona, i has de fer un cop d’estat jurídic que és on estem ara. No els han cal­gut els mili­tars, ho han fet els jut­ges.
T’hem vist en la política ins­ti­tu­ci­o­nal, com a dipu­tat de Junts pel Sí, al Sant Jordi per Debat Cons­ti­tu­ent, ara apar­cat; amb el pre­si­dent Puig­de­mont al Con­sell per la República, del qual has sor­tit, i ara ens apa­rei­xes con­tra la llista cívica de l’ANC. Costa molt a un espe­rit crític i lliure com tro­bar l’encaix fins i tot entre els seus?
(riu) No estic con­tra els meus. Soc crític amb mi mateix i amb la gent que m’envolta per coherència. És amb la gent que tinc més con­fiança que soc més crític. La gent de Vox, miraré d’impe­dir que puguin actuar, però cri­ti­car-los ja no. A la gent que tinc con­fiança, l’esquerra i l’inde­pen­den­tisme, si veig que les coses no van bé, exer­ceixo la crítica que segu­ra­ment té més trans­cendència de la que hau­ria de tenir, perquè soc un alta­veu que la gent coneix. Ho faig de vega­des amb por perquè sé que no estic pre­pa­rat per a mol­tes coses, però no vull dei­xar d’opi­nar sobre el que passa... Miro d’enten­dre algu­nes coses i posar-me al ser­vei. Per exem­ple, pri­mera norma: o hi som tots o no ho asso­li­rem. Tots els inde­pen­den­tis­tes hem d’anar junts. Per tant, mal­grat les crítiques, després faig tota la feina que puc perquè anem junts. Res­pecte de la qüestió social: si l’esquerra no fa d’esquerra, pro­voca que apa­re­gui l’extrema dreta. Si la gent que està amb difi­cul­tats econòmiques i mar­gi­nació troba una esquerra que en comp­tes de fer d’esquerra, ges­ti­ona els interes­sos de la dreta com està fent el PSOE... què fa la gent? Les can­di­da­tu­res para­fei­xis­tes que estan sor­tint és el fracàs de l’esquerra! Senyors, s’ho han de pen­sar! Les coses s’han de deba­tre i s’ha d’anar a fons i saber per què no tenim mit­jans! La meva impressió és que els par­tits s’han con­ver­tit en empre­ses de col·locació, i és espantós.
Par­lem-ne, dels par­tits. Et vaig sen­tir dir que la CUP ha de resol­dre la dico­to­mia entre fer revo­lució o fer estat. Encara és aquí o ha empit­jo­rat?
La situ­ació dels par­tits inde­pen­den­tis­tes és pro­fun­da­ment lamen­ta­ble. La CUP s’ho repensa i repensa, i sem­bla que sobre­tot la part nord-ori­en­tal que aquí conei­xem molt bé saben que no es pot llui­tar per qüesti­ons soci­als sense arre­glar les qüesti­ons naci­o­nals, però jo trobo que això encara en la praxi par­ti­dista de la CUP no queda clar, i que sem­pre inten­ten arre­glar situ­a­ci­ons que amb una situ­ació autonòmica no es poden arre­glar. Mar­car-me paquet soci­a­lit­zant des de la impotència de la gestió... acaba en la frus­tració. I, per tant, jo –que no soc ningú–, al Dani i a la gent de per aquí, que són els que conec, i m’estimo i apre­cio molt la feina que fan, els diria: “Nens, és que si no us rede­fi­niu com una ver­ta­dera eina inde­pen­den­tista, i que quan tin­guem inde­pendència, el que voleu fer ara i no podeu, ho fareu de veri­tat... no us en sor­ti­reu.”
D’ERC deies que anava marxa enrere. Encara hi va?
Jo crec que sí. En un estat com l’espa­nyol, que conei­xem com fun­ci­ona, que quan et té collat encara et tre­pitja més, l’única ren­di­bi­li­tat és con­fron­tar i bus­car con­tra­dic­ci­ons. El pre­si­dent Jun­que­ras (ERC és una eina tan com­pacta i de tanta col·locació, que res­pon­sa­bi­litzo el que domina la col·locació), sigui per l’indult o sigui perquè s’ho creu, exer­ceix un poder que porta al des­as­tre estratègic del par­tit. Això es veu elec­to­ral­ment. Tota la seva actu­ació no fa res més que afa­vo­rir el senyor Illa. I dius, “nois però on va tot això?”. Jo vaig anar a Junts pel Sí per ERC. A mi em van venir a bus­car l’Oriol Jun­que­ras i la Marta Rovira. Després del judici trobo la marxa enrere ins­ti­tu­ci­o­nal, que s’hagi accep­tat el 155 amb tanta obediència, que es parli de tau­les de diàleg quan se sap que no van enlloc... I quan es diu públi­ca­ment que no es demana res a canvi, dius “Escol­tin, vostès com a estra­tegs són un des­as­tre, i con­fio que l’arre­glin”.
De Junts, deies que ha de deci­dir si és par­tit de cen­tre­dreta o movi­ment d’alli­be­ra­ment naci­o­nal...
És clar, és clar... Em sem­bla molt impor­tant. I per això dic sem­pre que no els voto, perquè com a cen­tre­dreta no els he votat mai. I ja està. El que passa és que, com a inde­pen­den­tista, trobo abso­lu­ta­ment neces­sari per fer el nos­tre camí cap a l’alli­be­ra­ment naci­o­nal que hi hagi un cen­tre­dreta, o un cen­trein­de­pen­den­tista, pro­fun­da­ment inde­pen­den­tista. El pro­blema de Junts és que és molt difícil crear un movi­ment amb la men­ta­li­tat amb què l’inte­rior de Junts fun­ci­ona. Per tant, com que jo ho veig tan difícil, dic: “Escol­teu, nens, sigueu cen­tre­dreta i ja està, no passa res. Sigueu inde­pen­den­tis­tes i de cen­tre­dreta, i molts cata­lans us esta­rem sem­pre agraïts.” En aquests moments Junts s’aguanta perquè a Bèlgica saben que, si no, tin­dran pro­ble­mes gros­sos. “Senyors, ja són majors d’edat... Que no veuen com està el país? Volen ser vostès opci­ons de cen­tre­dreta de govern? S’han d’arre­glar.”
Pri­o­rit­zar la bata­lla per l’hege­mo­nia dins l’inde­pen­den­tisme no és només qüestió de l’Ori­o­lisme....
Oi tant, que no! Les cul­pes són repar­ti­des entre tots. Hi ha hagut molt de tac­ti­cisme per l’hege­mo­nia en tot el que ens ha anat pas­sant. Cada par­tit defensa els seus espais i, al Par­la­ment, el que veus és que es fan unes bom­bo­lles espe­ci­als, molt difícils de tren­car. I en aques­tes bom­bo­lles la visió d’estat és difi­cilíssima perquè les ambi­ci­ons de cada par­tit (i, din­tre cada bom­bo­lla de par­tit, les ambi­ci­ons per­so­nals) creen unes per­ver­si­ons que al final difu­mi­nen els objec­tius d’estat o de país. A més a més, tenim una llei elec­to­ral ter­ri­ble­ment cli­en­te­lista. I aquesta llei elec­to­ral ha con­ver­tit els par­tits en empre­ses de con­creció política i, per tant, la relació dipu­tat-repre­sen­tant no exis­teix. Qui em repre­senta a mi, aquí? Doncs no ho sé! No en tinc ni idea. Això és una de les grans man­can­ces. Si amb aquest sis­tema elec­to­ral arri­bem a una república cata­lana, tor­narà a pas­sar el mateix; tor­na­rem a fer par­tits per­ver­tits.
El pre­si­dent Torra, i aquí pla se li van abra­o­nar, que deia en Flo­tats, tro­bava que un dels mals també era la mateixa Gene­ra­li­tat.
Sí, perquè la Gene­ra­li­tat té una estruc­tura autonòmica. O sigui, mal­grat els intents hones­tos de con­ver­tir la Gene­ra­li­tat en una mena d’estat paral·lel, això no s’ha asso­lit. I no només no s’ha asso­lit, sinó que el poc que ens hi havíem acos­tat, amb el 155 queda esbor­rat del mapa.
En el supòsit que una llista cívica guanyés les elec­ci­ons autonòmiques, l’ANC hi per­dria?
Jo con­si­dero, avui, que l’ANC és segu­ra­ment, al llarg de la política ins­ti­tu­ci­o­nal, l’eina de con­fron­tació més impor­tant que tenim, tot i el des­as­tre intern que pateix i que no ve d’aquests últims dos anys, que és una bai­xada que comença abans. Par­tint que l’ANC és l’eina més impor­tant que tenim per a la con­fron­tació, la mani­o­bra de la llista cívica em sem­bla un immens error. Amb tots els res­pec­tes que em merei­xen la Dolors Feliu i la gent que l’acom­pa­nya, que segu­ra­ment ho fan perquè ho cre­uen, a mi em sem­bla un error, i així ho dic. Ho explico perquè si l’ANC no té un gran resul­tat, no només és un fracàs de la llista cívica, és un fracàs seu en una situ­ació deli­cada de l’ANC. No ens enga­nyem. Tots ho sabem. Tots els que tenim con­tac­tes amb l’ANC i l’esti­mem sabem com està. Per tant, si el resul­tat és pobre, fatal. Si el resul­tat és impor­tant, que no sé què vol dir, ostres, tenim una ANC que és una eina que ha de con­ju­mi­nar els esforços inde­pen­den­tis­tes de tots nosal­tres, fins i tot d’aquells par­tits amb els quals la seva llista elec­to­ral ha com­pe­tit, i això no. Això és la negació de l’eina fun­da­ci­o­nal. I com que jo tinc l’espe­rança que si fem anar bé les eines, podem tirar enda­vant i ho tor­na­rem a fer, aquest risc no el vull assu­mir.
Veu­rem Lluís Llach en el secre­ta­riat de l’Assem­blea?
Tinc ganes d’anar-hi, de par­ti­ci­par-hi. Que no vol dir res més que això, pre­sen­tar-m’hi, perquè la gent que a mi em pugui fer cas, enten­gui que quan no estàs d’acord, el que no s’ha de fer és mar­xar, que és el que ha fet molta gent de l’ANC, s’ha d’entrar i llui­tar perquè sigui com tu pen­ses que ha de ser. Com que jo penso que això no fun­ci­ona gaire, és quasi segur que sí, que prendré la decisió d’esti­rar la pota més de pressa, perquè segur que l’esti­ra­rem més de pressa, però de pre­sen­tar-me, sí, començo a sos­pe­sar-ho molt seri­o­sa­ment, i no per anar con­tra ningú, sinó per inten­tar que l’ANC sigui l’eina que jo penso que ha de ser, sense més pre­tensió.
Tor­nar a fer créixer la mobi­lit­zació en inten­si­tat i en ima­gi­nació?
Indis­pen­sa­ble, però no només s’ha de fer créixer la mobi­lit­zació, se li han de donar noves eines. Els valors de l’any 17 ja no ser­vei­xen, hem de tro­bar un nou llen­guatge, nous valors, etc. Com és que no van estar a Bar­ce­lona amb els page­sos fent, jo què sé, aju­dant-los a... Entre­pans, ajuts, del que sigui, suports per­so­nals, com­pa­nyia, con­ver­ses, música... Com és? Jo crec que s’ha de reno­var, ha de tro­bar un nou llen­guatge i ha d’estar per la con­fron­tació, però amb fei­nes en què la gent se senti útil. Aquest és el meu parer, i quan em pre­senti al secre­ta­riat naci­o­nal, doncs jo pro­po­saré això.
Què els diria als que ridi­cu­lit­zen la revo­lució dels som­riu­res qua­li­fi­cant-la de lli­risme?
Aviam, aquí hi ha dues o tres coses que hem de saber. Pri­mer, quan es van con­fron­tar a l’Estat, no sabien com reac­ci­o­na­ria l’Estat. I uns, jo mateix, i me n’acuso molt perquè jo vaig viure 28 anys sota el fran­quisme i per tant el conei­xia bas­tant bé, però em pen­sava que la pràctica democràtica hau­ria amo­ro­sit les ares­tes de l’Estat espa­nyol. No. I per tant, és veri­tat que l’apre­nen­tatge de la violència de l’Estat vol dir que hem d’apli­car actes de deso­bediència molt més pre­pa­rats i forts que els de l’any 15 i 17. Ara, jo faig una decla­ració solemne, que a més la vaig dir ahir en un acte sobre en Puig Antich: “Si el meu país, Cata­lu­nya, ha d’actuar com avui actua el sio­nisme, no els jueus, el sio­nisme en el govern actual d’Israel, per defen­sar teòrica­ment la seva existència amb el fei­xisme i la cru­el­tat que fa, jo hi renun­cio. Abso­lu­ta­ment. Pre­fe­reixo no tenir país. M’aver­go­nyi­ria que un país com el meu, que des de fa 400 anys ha estat per­se­guit en tots els aspec­tes, els cru­els, els cul­tu­rals, els econòmics, etc., que per la nos­tra pre­cisió, per la nos­tra existència o per­vivència com a país, féssim els matei­xos dis­ba­rats fei­xis­tes, o para­fei­xis­tes, o racis­tes, o etno­ci­des que ens han fet. I per tant, atenció, perquè sí que pot­ser anàvem amb el lliri. Però hem de can­viar el lliri per una cosa que no siguin les eines del fei­xisme, ni d’aquest naci­o­na­lisme exclo­ent, que ha por­tat a gen­tussa. La lluita per la lli­ber­tat i per la per­vivència de la nos­tra col·lec­ti­vi­tat naci­o­nal ens ha de pro­vo­car sem­pre la satis­facció i no l’amar­gor. M’explico? Quan can­tava, deia sem­pre que un mili­tant frus­trat és un mili­tant trist. Empre­nyat i frus­trat, és la pri­mera victòria del sis­tema. El pit­jor que li podem fer al sis­tema és, des de la con­vicció per­so­nal, escla­tar d’ener­gia i de pro­jecció i de força. I per tant, jo estic pel som­riure, per la fer­mesa, per fer petons a qui cal, i si cal donar alguna bufe­tada, també.
Hi ha gent que només vol o pot sor­tir una vegada a l’any com si fos un acte lúdic. Et sem­bla bé?
Mare de Déu!
Perquè aquí sem­bla que va arri­bar un moment que deies, és clar, venim aquí i només venim per la foto, no? Però què vol dir que només venim per la foto? És impor­tant venir per la foto un any dar­rere l’altre?
Impor­tantíssim! A mi des de jove em van donar unes quan­tes lliçons i ho vaig enten­dre així. Pot­ser no ho sé prac­ti­car perquè és difícil, però hem d’enten­dre que cadascú lluita per la inde­pendència des del seu rol i des de les seves pos­si­bi­li­tats. A mi m’agrada, em fa som­riure, i no amb el lliri, sinó amb la sor­ne­gue­ria empor­da­nesa més tallant, quan em diuen “no, és que només hi ha iaies”. Ah! Doncs escolta, deixa’m dir-te que un procés pseu­do­re­vo­lu­ci­o­nari (perquè no deixa de ser pseu­do­re­vo­lu­ci­o­nari, aquest) en què les iaies es posen al davant... Busca al món exem­plars d’aquest gènere on la gene­ració més inac­tiva es posa al davant, perquè això vol dir que al dar­rere hi vin­dran tots els altres. Però, o sigui, el fet de fer de gan­xet una ban­dera és la manera pot­ser d’una iaia de sen­tir-se inte­grada en un movi­ment, men­tre l’altre està, jo què sé, por­tant un trac­tor o l’altre fent no sé què amb un con­te­ni­dor, per dir-ho d’alguna manera. Escolta, cadascú ha de fer la seva funció en aquesta lluita per la inde­pendència i, per tant, res de com­ple­xos de cap mena, no? Cadascú el seu paper. I les ins­ti­tu­ci­ons hau­rien de jugar les seves, que per això les cri­ti­quem; l’ANC ha de jugar la seva, Òmnium ha de jugar la seva, els CDR han de jugar la seva, etc. I la gent, cadascú...
La teva idea de pre­sen­tar-te al secre­ta­riat de l’ANC és per fer-la anar cap aquí...
La meva volun­tat és mobi­lit­zar i sac­se­jar l’ANC, però amb l’ajut de la gent que pensi això. I si en el secre­ta­riat em trobo amb altra gent que pensa així, doncs inten­tar rees­truc­tu­rar, reno­var, redi­na­mit­zar.
Per fer la truita s’han de tren­car els ous i s’han de batre, eh! La pre­gunta seria, pot haver-hi inde­pendència sense tren­ca­dissa ni mulla­der?
Serà difícil, però jo crec que no tenim més remei que inten­tar-ho. Jo em poso la qüestió al revés. Si no inten­tem la inde­pendència, fins i tot amb tren­ca­dissa, què fem? O sigui, ens decla­rem ofi­ci­al­ment colònia assu­mida de l’Estat espa­nyol? Ens que­dem a casa? Mira, et diré una cosa, porto cinc anys així, i no he cone­gut ningú, però ningú vol dir ningú, que m’hagi dit que ha dei­xat de ser inde­pen­den­tista. Em diuen estic empre­nyat, estic des­mo­bi­lit­zat, estic dece­but. Tots els adjec­tius, eh. Però ningú m’ha dit que ja no és inde­pen­den­tista. T’he de dir també una altra cosa, i això és un sen­ti­ment inte­rior. Jo crec que s’ha aca­bat el reflux. O sigui, en el 17 i 19 l’onada va petar; a mi, com que sem­pre he nave­gat, m’agrada aquesta imatge, va petar, però no va nete­jar el que havia de nete­jar. I després ve el reflux. I han pas­sat, jo crec, anys de reflux. Jo crec que aquest any s’ha aca­bat. El 23 s’ha aca­bat el reflux, i el 24 comen­cem la tor­nada cap enda­vant. N’estic con­vençut, d’això. I em sem­bla, tot i que també ho saben altra gent, i que també ho saben a Bèlgica, i que també ho saben gent fins i tot contrària, no? I l’Estat també em sem­bla que ho sap una mica.
He de veure una certa coor­di­nació entre el que deia l’altre dia el pre­si­dent Puig­de­mont en el canvi del Con­sell de la República, i aquesta idea teva de ser actiu en l’Assem­blea, a par­tir del secre­ta­riat?
Si real­ment coin­ci­dei­xen, sí, però si no coin­ci­dei­xen, l’Assem­blea ha de fer la seva feina. O sigui...
No, no... Volia dir si hi ha una certa tàctica. Jo me’n vaig del Con­sell de la República, ja t’hi que­des tu, i anem a veure si tenim dues eines vàlides en comp­tes d’una, i a veure si des del Con­sell fas el que has de fer, perquè també s’ha cri­ti­cat molt el que s’ha fet.
No, escolta, no és una qüestió refle­xi­o­nada, sinó que és una qüestió pràctica. Jo me’n vaig del Con­sell perquè no m’hi sento gaire còmode. Ho dic pri­mer al pre­si­dent, perquè és la meva obli­gació, i després al Toni Comín. I m’ho accep­ten amb una certa com­prensió, i miro el pano­rama i veig que de les eines que tenim, on jo puc ser més útil com a per­sona inde­pen­dent i que no estic escrit a cap par­tit...
Perquè en aquest morir bé no hi entra l’estar quiet...
No. Men­tre esti­guem sota el 155, no. Si estem sota l’auto­no­mia perquè la majo­ria d’aquest país vota auto­no­misme... d’acord. Si faig un referèndum i dic, no, no volem ser inde­pen­dents, jo aniré fent les meves cançone­tes, però ho accep­taré. Ara, el que no puc accep­tar és l’estat actual, amb un esta­tut que no hem votat i amb un 155 que ha des­tros­sat les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons i amb el repre­sen­tant de les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons a l’estran­ger. Per favor. De cap manera. No ho accep­taré mai, o sigui que en Marc­hena...
Si el dia 16 a Tara­dell gua­nyen els par­ti­da­ris de la llista cívica, aniràs igual­ment al secre­ta­riat?
Sí, perquè jo crec que l’ANC en els mesos que vin­guin, el pri­mer que s’hau­ria de fer és alli­be­rar aquesta llista cívica de la influència de l’ANC i desa­lli­be­rar l’ANC dels actes d’aquesta llista.
Per allò que has dit que una quarta llista ja la veus...
És que és molt gros. No estic en con­tra de la quarta llista. Escolta, fantàstic. Ara no em com­pro­me­tis l’eina més impor­tant del país amb una llista cívica que no sap si serà un fracàs o no i que, fins i tot, si tri­omfa, et lliga. Et lli­garà amb la teva feina d’eina perquè la gent et veurà com una opció adversària, per exem­ple. Els par­tits polítics tots, per començar. I els altres ja et veu­ran com algú interes­sat en una part d’un sen­ti­ment inde­pen­den­tista. Per tant, jo, si la llista cívica va enda­vant, el pri­mer que inten­ta­ria des de l’Assem­blea és alli­be­rar l’Assem­blea d’aquesta res­pon­sa­bi­li­tat.
El procés elec­to­ral de l’ANC és el que és, i hi vas com a Lluís. Supo­sem que el secre­ta­riat et demana que en siguis pre­si­dent.
Sí, escolta’m, aviam, a mi m’agra­da­ria aju­dar a dina­mit­zar l’Assem­blea des del lloc que pugui fer-ho. Jo no sé, si em veu­ria amb cor de pre­si­dir-la, perquè tinc 76 anys, i sé l’immens sacri­fici que és. També he de dir que no sé si és bo que l’ANC sigui pre­si­den­ci­a­lista. Això és una altra cosa. Quan sigui secre­ta­riat naci­o­nal, si és que la gent s’avé a posar-m’hi, deci­diré què faig, però és evi­dent que tal com avui fun­ci­ona la pre­sidència, jo no soc la per­sona ideal. Ara, si hi ha una pos­si­bi­li­tat de pre­si­dent o noia de nete­jar les esca­les, sí.
Allò que a vega­des n’has dit fer de reina mare?
I ser-hi. Ser-hi... Tota la gent que diu, no, jo estava... i nor­mal­ment són els bons, perquè són la gent crítica. Jo els dic sem­pre, “Però entreu”. I una de les coses que hem de fer és dir-los “Ei, nens, entreu”. Ara, per poder fer això, i ho dic molt sin­ce­ra­ment, s’ha de reno­var el llen­guatge, els valors, els objec­tius i posar-los al dia. L’11 de Setem­bre és impor­tant, però després has de tro­bar mane­res... Hem fer la com­pli­ci­tat entre l’Assem­blea i les estruc­tu­res naci­o­nals que tenim, que les tenim. Tenim una estruc­tura mèdica naci­o­nal i naci­o­na­lista. Hem de tro­bar mane­res... Els page­sos, estruc­tura naci­o­nal, l’edu­cació... No pot ser que l’Assem­blea no s’hi com­pro­meti, no? Tot això hem de tro­bar els recur­sos, les mane­res... Jo allò de la llista cívica només ho hau­ria pogut accep­tar si era l’últim acte de l’Assem­blea. Si l’Assem­blea es dis­sol i diu “Nosal­tres fem un par­tit inde­pen­den­tista, etc., i, com a eina ens posem dar­rere (i això és majo­ri­tari en els que que­din, en els mili­tants que que­din de l’Assem­blea. Ara, l’endemà vostès es dis­so­len. Però si vostès con­ti­nuen com a eina més impor­tant de l’inde­pen­den­tisme, no m’ho facin això, perquè des­vir­tuen la seva qua­li­tat com a eina. És exac­ta­ment això.
Aca­bem. El cas Koldo liquida “l’efecte Illa”?
En aquest moment l’Illa és el soci­a­lista més pro­te­git de l’Estat. Perquè així com s’han car­re­gat l’Ábalos i no era gaire impor­tant, i pot­ser els con­ve­nia perquè ves a saber què hi ha a sota, l’Illa per a ells és una espe­rança fona­men­tal. Per tant, hem d’inten­tar que surti tot el que ha de sor­tir de l’Illa sabent que l’Estat el pro­te­girà a matar. Perquè si es des­munta l’Illa, es des­munta la seva ope­ració Cata­lu­nya. Amb cla­ve­gue­res inclo­ses, eh? Perquè aquests són els poli­cies bons, eh? Recorda l’Illa dient que ell hau­ria apli­cat el 155 abans del compte. Ara, hi ha una res­pon­sa­bi­li­tat amb tot això. I és Esquerra Repu­bli­cana una altra vegada i el seu gran estra­teg. El pre­si­dent Oriol Jun­que­ras d’Esquerra. Això depèn també d’Esquerra Repu­bli­cana. Si no l’amaga, si no li faci­lita com ha fet fins ara, que una per­sona medi­o­cre com ell acabi essent la pri­mera opció de molts cata­lans. A base de la ren­dició de prin­ci­pis i d’acció i de mal govern. Perquè aquí hi entra tot, eh? Hem vist coses de govern espan­to­ses, eh? I ara no cal fer sang. Però, compte, perquè un dels refu­gis de l’Illa és ERC. I de moment sem­bla que té molt interès a sal­var l’Illa.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia