Tot Recordant
Salvador Seguí, el noi més dolç de Catalunya
Conegut pel sobrenom del Noi del Sucre, va esdevenir un dels líders més destacats del moviment anarcosindicalista de principis del segle XX
Tal dia com avui de fa 101 anys va morir assassinat, a l’edat de 35 anys, l’home que va negociar amb el govern espanyol per establir la jornada màxima de vuit hores per als treballadors de tot l’Estat: Salvador Seguí i Rubinat. L’anomenaven el Noi del Sucre, i tot i que hi ha diverses hipòtesis del motiu d’aquest sobrenom, com la que tenia el costum de menjar-se els terrossos de sucre que se servien amb el cafè, ell mateix va sentenciar en to de broma perquè se l’havia posat: “Home! De tan dolç que soc, i perquè atrec les mosques.”
Natural de la ciutat de Lleida, però establert de molt petit a Barcelona, va iniciar la seva carrera d’estudiant com a aprenent de pintor. De seguida va començar a mostrar inquietuds polítiques, a erigir-se en un seguidor de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, i a relacionar-se amb personatges com Francesc Layret, fundador de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i referent del moviment de l’obrerisme i les esquerres catalanes.
A l’edat de 20 anys, la seva gràcia en l’oratòria, amb arguments sòlids i lúcids, el van dur a ser president de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona, des d’on va assumir les funcions de Centre Superior d’Estudis Sindicalistes i Anarquistes. També va impulsar la creació de Solidaritat Obrera, formant part del consell directiu. Moviment que, anys més tard, va servir com a base per a la creació a Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Seguí es va convertir en un dels actius principals del sindicat. El 1916 va promoure la unió de la CNT amb la UGT, per tal de ser front comú per als moviments obrers. Fruit d’aquesta unió es van produir diverses vagues de gran magnitud, com la del 18 de desembre de 1916 o la de l’agost de 1917, que va acabar amb 37 morts i Seguí detingut. Al congrés celebrat a Sants el 1918, Seguí va ser escollit secretari general de la CNT a Catalunya. Des d’aquest càrrec va proposar que fos permesa l’actualització de mestres racionalistes (pedagogia llibertària seguidora de l’Escola Moderna) dins aspectes sindicals; va donar suport a la retirada de la CNT de la Tercera Internacional; i va pronunciar-se a favor de l’ús de la violència en el cas de legítima defensa enfront de règims despòtics i totalitaris.
El gener de 1919 s’inicia una vaga de forma improvisada a la hidroelèctrica coneguda com La Canadenca, l’empresa que duia l’electricitat a la Ciutat Comtal. A causa de la mala gestió de la vaga per part dels directius i de les forces repressives, la protesta va anar creixent exponencialment, fins al punt que els empleats més qualificats de l’empresa també van acudir a la CNT a la recerca de protecció. El febrer d’aquell any, la vaga ja va esdevenir total entre els treballadors. El governador civil de Barcelona va decidir no negociar amb els representants de la CNT i va demanar al consell d’administració de l’empresa que es mantingués ferm a no cedir. Les apagades parcials de llum del principi van esdevenir gairebé totals. Entre les classes benestants de la ciutat es va començar a témer perquè aquell conflicte no esdevingués una insurrecció com la que hi va haver el 1909 (la Setmana Tràgica). En veure que tot es paralitzava, la patronal i el governador civil van redoblar la intransigència. Van començar a empresonar vaguistes (entre 3.000 i 4.000) i el 6 de març van decidir fer acomiadar tots aquells treballadors que s’unissin a la revolta (pràcticament la majoria d’obrers de la ciutat). Quan la magnitud de la protesta va començar a preocupar l’Estat per una possible extensió del conflicte fora de la capital catalana, el govern i la monarquia van decidir intervenir. Van destituir diversos alts càrrecs, entre ells el governador civil, van obligar l’empresa a acceptar la mediació i van asseure’s a dialogar amb els dirigents de la CNT, sobretot amb Salvador Seguí. D’aquí van sortir mesures immediates, com l’alliberament dels presos, la readmissió dels acomiadaments, un increment salarial, l’acceptació de la capacitat legal de negociació dels sindicats i la jornada màxima de vuit hores per a tots els treballadors, esdevenint, així, el primer Estat que assolia per llei aquesta fita.
El 10 de març de 1923, a l’edat de 35 anys, Salvador Seguí va ser assassinat d’un tret a l’actual rambla del Raval, a mans de pistolers de la Corporació General de Treballadors, sindicat dirigit per la patronal sota la protecció del nou governador civil de la ciutat, Martínez Anido. Els culpables no van ser mai detinguts.