Antònia Abelló, feminista i nacionalista

Tal dia com avui de fa 40 anys va morir Antònia Abelló File­lla, una dona culta i il·lus­trada, naci­o­na­lista i femi­nista.

Natu­ral de Reus (1913), va créixer en una família tre­ba­lla­dora. Va estu­diar a l’Escola d’Apre­nents de Reus i, més enda­vant, gràcies una beca de l’Ajun­ta­ment, va poder entrar al Con­ser­va­tori del Liceu, on va des­ta­car com a pia­nista. Per altra banda, tenia una clara vocació per l’escrip­tura. Va col·labo­rar com a arti­cu­lista i repor­tera al diari Foment de Reus i va publi­car relats curts en la secció de lite­ra­tura de les revis­tes Estu­dis i l’Heraldo de Reus. Va ser la pri­mera dona a obte­nir el car­net de l’Asso­ci­ació de Peri­o­dis­tes de Reus. A través dels seus escrits, mos­trava un pen­sa­ment ideològic femi­nista i cata­la­nista. Com­pro­mesa amb els ide­als inde­pen­den­tis­tes i rei­vin­di­cant un model de dona més activa política­ment. També va fer grans elo­gis a per­so­nes com Pau Casals, Fran­cesc Macià, Rovira i Vir­gili i Ven­tura i Gas­sol.

Des dels 19 anys va ser mem­bre del Grup Femi­nal del Foment Naci­o­na­lista Repu­blicà (FNR), adhe­rit a Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya (ERC). Va par­ti­ci­par de forma molt activa en les cam­pa­nyes elec­to­rals, va seguir les ten­si­ons entre el govern espa­nyol i el Par­la­ment de Cata­lu­nya i va donar suport als repre­sa­li­ats pels fets d’octu­bre de 1934. La vin­cu­lació que va anar aga­fant amb el par­tit va fer que l’any 1936 entrés a tre­ba­llar a la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya com a secretària del con­se­ller de Tre­ball.

Abelló va deci­dir no anar a l’exili i en aca­bar la Guerra Civil va patir de pri­mera mà la repressió del regim fei­xista. Va ser detin­guda el juny de 1939 i jut­jada en un con­sell de guerra. El resul­tat de la sentència va ser la presó perpètua, i en el sumari es va esmen­tar àmpli­a­ment la seva tra­jectòria periodística i l’acti­visme polític. Així que el 6 de setem­bre de 1939 va ingres­sar a la presó de dones de Tar­ra­gona. Hi va estar fins al 2 de juliol de 1941, quan li van ator­gar una reducció de con­demna i va ser posada en lli­ber­tat con­di­ci­o­nal. Durant la reclusió va escriure un die­tari titu­lat La sala llarga, que va dur a la llum Carme Puyol l’any 2009. Però aque­lla presó li va mar­car un abans i un després. Les seves il·lusi­ons polítiques van que­dar molt afe­bli­des i no li van per­me­tre de tor­nar a tre­ba­llar de la seva pro­fessió. Va haver-se de gua­nyar la vida en un magat­zem de fruita seca en una sedera de Reus.

Amb la mort del dic­ta­dor va sor­tir d’aquest llarg silenci. Va tor­nar a escriure i es va man­te­nir fidel a ERC. El març de 1984 va ser enter­rada a Reus, embol­ca­llada amb una senyera.