“No hi ha cap país al món que pugui donar lliçons a un altre”

Efectivament. Ara ja estem en un moment de transició a nivell de governança global i, com tots els moments de transició, hi ha tensions per moltes bandes. L’ordre mundial establert després de la Segona Guerra Mundial té un defecte de naixement, que és haver creat un Consell de Seguretat on hi ha cinc membres permanents, que són, bàsicament, les potències que van guanyar la Segona Guerra Mundial i que tenen poder de veto sobre les resolucions. I això és fruit d’una realitat de l’any 1945. Vuitanta anys després, el món ha canviat molt i és lògic que hi hagi països que tinguin més habitants, fins i tot més recursos econòmics i democràtics que França o el Regne Unit, que qüestionen per què uns tenen uns drets diferents dels altres.

La proliferació de ges: G-7, G-8, G-20, G-77... és el reflex d’un intent d’ajustar la governança global als canvis emergents i a les reivindicacions dels qui n’han quedat exclosos. S’hi va convidar Rússia amb la idea de tenir un espai comú, a partir d’uns valors comuns i uns objectius comuns, i Rússia, membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU, va envair Ucraïna i va violar la llei internacional tot posant en qüestió els drets humans, que no són ni d’esquerres ni de dretes, ni d’Occident ni d’Orient.

Hi ha països que diuen: els drets humans sí, però. I, alerta, perquè es pot qüestionar com la Xina gestiona minories ètniques com els uigurs, però el Partit Conservador del Regne Unit està considerant sortir de la Convenció Europea dels Drets Humans. Una de les nacions pilars dels drets humans a escala global està qüestionant la rellevància dels drets humans. Després també hi ha tensions entre alguns països del sud global que són determinants per a l’estabilitat global. L’Índia i el Pakistan reivindiquen un paper a escala global, però són nacions veïnes amb armes nuclears que s’apunten l’una a l’altra.

Hi ha la reivindicació de poder parlar entre estats en igualtat de condicions. I, a partir d’aquí, lliçons, les justes. Ens hem de regir per unes regles comunes, però, fins ara, hi ha hagut una superioritat moral d’Occident en relació amb els països del sud global en què Occident es veia amb capacitat de donar pautes sobre què s’havia de fer al sud global i el sud global està posant en evidència que hi ha una doble moral i que a vegades s’aplica i a vegades no. No pot ser que Occident condemni rotundament la violació del dret internacional humanitari per part de Rússia però després no apliqui la mateixa mesura en relació amb Israel. Això redueix la credibilitat i la força d’Occident com a actor que reivindica les regles internacionals.

Calen canvis perquè hi pugui haver igualtat de veu entre els diferents països del món. El que em preocupa és que avui, a diferència del que passava després de la Segona Guerra Mundial, és molt més difícil arribar a consensos. Hi ha forces a dins del sud global i també dins del nord global, que empenyen en una direcció completament contrària: reduir o afeblir la governança global i, a partir d’aquí, el dret internacional, que són les regles que són vàlides per a tothom. I si afeblim el dret internacional, el que impera és el dret del més fort.

Poden ser països tan dispars com la Xina o el Regne Unit. També inclouria aquí els Estats Units i, depèn del moment, el Brasil, que és diferent governat per Bolsonaro o governat pel Lula. El Brasil és un bon exemple d’actor fonamental del sud global amb una gran fragilitat política interna, que no és gaire diferent de la dels Estats Units.

És molt positiu que Sud-àfrica lideri la investigació del Tribunal Internacional de Justícia sobre els possibles crims de genocidi d’Israel, però Sud-àfrica té un problema intern de desigualtat i de violència estructural que, amb la fi del règim d’apartheid, no ha millorat. No hi ha al món ara un país que pugui donar lliçons a altres països.

La Unió Europea ha estat un invent que ha permès portar la pau als països membres, que han estat segles i segles en confrontació armada, i el fet que pocs anys després del drama de la Segona Guerra Mundial, dues generacions després, sigui impensable la confrontació armada entre membres de la Unió Europea és un fet que cal remarcar. A partir d’aquí, la UE té les mateixes tensions en aprofundiment i qüestionament de la democràcia que tot el món i el que han estat consensos polítics entre esquerra i dreta durant molts anys, ara està en perill pel creixement de l’extrema dreta, que vol rebentar les regles cap a pitjor.